xbs

La recordo vagament, en aquell piset en blanc i negre d’un Poblenou en blanc i negre. Aquell piset amb una finestra que donava al carrer, des d’on et cridava perquè pugessis a dinar quan eres petit. “¿Hay más en la olla? Que si no, no subo”, amenaçaves tu. I corries amunt tant si com no, perquè tenies més gana que orgull.

“Quan dues persones es posen d’acord, segur que hi ha hagut un malentès”. La frase és de Joan Fuster, i em temo que no pot ser més encertada. Les relacions econòmiques i polítiques ja són prou complicades de gestionar, però les relacions humanes sovint són un descontrol absolut. Hi entren en joc massa variables: les susceptibilitats i expectatives respectives, el to que triem per comunicar-nos, la interpretació que fa l’interlocutor del to que hem triat (o que se’ns ha escapat sense voler), la confiança que ens tenim, els sentiments, l’orgull i etcètera. Que dues persones s’entenguin és molt més que una sort.

Hi havia una vegada un gimnàs barceloní d’aquells que no són precisament barats. O els amortitzes de debò o te n’esborres: subvencionar-los sense anar-hi no s’ho pot permetre ni l’Urdangarin. Bé, ell potser hi aniria sense pagar-lo, però aquesta mena de malabarismes no els sap ni els vol fer tothom.

Fa anys, a un company periodista (i, malgrat això, amic) li van censurar l’adjectiu urbanita. Això era abans que la paraula es colés a la segona edició del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, i que els correctors de torn es quedessin sense arguments per condemnar-la. Val a dir, en honor a la veritat històrica, que el meu amic no va rebre cap esbroncada dels filòlegs del diari, sempre prou respectuosos amb l’evolució de l’idioma, sinó del director en persona.

No posaré la clau de la meva felicitat en una butxaca aliena (i, si ho faig, me’n quedaré almenys una còpia). Endreçaré els documents escampats per l’escriptori de l’ordinador. Continuaré escoltant música mentre creuo Gràcia anant i tornant, però potser ho faré a través de l’Spotify. Vigilaré on poso els peus, perquè caure i tornar-se a aixecar té la seva èpica, però si camines i no ensopegues, tot això que guanyes. Nedaré per ofegar fantasmes i escriuré per matar-los en sec. Quan em truquin per vendre’m qui sap què, en lloc de penjar a l’acte, faré veure que no entenc l’espanyol: així penjaran ells. Aniré als Verdi sola, a primera hora de la tarda i sense remordiments. Miraré més comèdies romàntiques.

El secret per guanyar sí o sí les discussions és tan elemental que costa de creure que sigui alhora tan poc practicat. Consisteix a no embrancar-se en cap picabaralla dialèctica si no estàs del tot convençut (amb un marge d’error del 0,1%) de tenir la raó. En cas de dubte, te n’abstens i tal dia farà un any. Ningú et recriminarà que hagis renunciat a discutir. En canvi, fer-ho i perdre té conseqüències fatals per a l’autoestima i per a la credibilitat futura. Si t’entestes a tenir raó fins i tot quan no la tens, la pròxima vegada que discuteixis ja no disposaràs de tanta autoritat moral, i és molt probable que acabis sent menys convincent.

Surto a prendre l’aire després de llegir una novel·la que m’ha deixat tocada, passo per davant dels Verdi i decideixo entrar-hi. No tinc cap referència de la pel·lícula, però vaig veure l’anterior film de Miranda July i, a priori, és de les que m’agraden. Sóc dona de Festival de Sundance, per entendre’ns. (M’identifico amb les pel·lis indie mainstream, dites així en contraposició al cinema indie més alternatiu. L’etiqueta descriu com m’agradaria ser: independent però integrada, valgui la contradicció).

Que la feina mal feta no té futur és una veritat absoluta. Que la feina ben feta no té fronteres és una veritat relativa. Amb sort i esforç i recursos i vent a favor, hi ha feines ben fetes que trenquen fronteres. Però també n’hi ha que passen desapercebudes i reben un reconeixement escàs. És com aquella fal·làcia segons la qual el temps posa les coses al seu lloc. Segur? I si el temps té mala memòria? I si el temps és tan injust com un jutge subornat? Què ens fa suposar que demà passat algú sabrà valorar com cal allò que hem menysvalorat avui?

És Nadal, és Nadal, festa d’alegria. I penses en l’amiga que avui dinarà sola perquè ja va passar massa temps mal acompanyada. I penses en l’amic que diu que la vida se li ha esmunyit sense avisar. I penses en l’altra amiga que s’ha trobat a si mateixa però que ara busca feina i un miracle contra una metàstasi que la toca de prop. I penses en la veïna que fa tres setmanes va enterrar l’home amb qui compartia quatre fills, mig segle de matrimoni i un ronyó. I penses en la tieta que avui no serà a casa dels teus pares, perquè el cap li ha fugit abans que el cos i encara hi és però com si no hi fos. I penses en l’única filla de la tieta, que va viure vint-i-nou Nadals i ja en fa vint-i-cinc que és morta, fum, fum, fum.

En Josep Maria Espinàs vol escriure un llibre en contra de les frases sentencioses: “Són mentida, no responen a cap raonament lògic”, m’avança. Potser acaben sent mentida, però contenen molta veritat. Simplifiquen la vida, però ens ajuden a entendre-la. Faciliten la feina als periodistes que cacen titulars, als tertulians de micro fàcil, als autors de cançons i als poetes. La raó la té el matís, però el matís és avorrit, poc atractiu, gens apassionat, no gaire convincent. El matís és oportú, necessari, intel·ligent, adult. Les sentències maximalistes són oportunistes, efectistes, emotives, infantils. I, tot i així, benvingudes siguin.

Joaquim Maria Puyal (Barcelona, 1949) és un comunicador de cap a peus. Sedueix l’interlocutor amb la mirada, amb la veu, amb el gest. Doctor en lingüística per la Universitat de Barcelona, va presentar i dirigir a la televisió pública catalana diversos programes que, dues dècades després, els teleespectadors encara enyoren. La marca Puyal és una garantia de qualitat, de feina ben feta, de passió per l’ofici de periodista. Els seus espais televisius i radiofònics han contribuït molt a la normalització lingüística de la llengua catalana, perseguida durant els quaranta anys de repressió franquista. Des del 1976 que Puyal retransmet en català per ràdio els partits del Futbol Club Barcelona.

La pitjor paraula del meu diccionari és incertesa. Sí, la vida és incerta per definició, però a mi deixa’m saltar de certesa provisional en certesa provisional. No m’espanta tant la incertesa del futur sinó la del present: allò que podria saber i no sé. Em mata l’espera d’uns resultats mèdics més que no pas el diagnòstic, per dolent que sigui. Sospito que hi ha un drama encara més torbador de l’ànima que la mort d’un fill: la desaparició d’un fill, el fet de no saber si és viu. Desconèixer allò a què t’enfrontes t’impedeix actuar, et bloqueja, t’anul·la.

La vida és allò que passa mentre creixen els fills. Avui la gran ja en fa setze. Fa hores que rememores la matinada en què vas trencar aigües, l’anada amb cotxe cap a la clínica, el dolor immens de les contraccions, el coll de l’úter que estava girat no saps com i el naixement de la nena més maca del món. Tres quilos i quart d’una futura dona. Tu tenies vint-i-sis anys, només, i una inconsciència disfressada de maduresa precoç. Et veies prou preparada per ser mare, per protegir i encarrilar personetes. Llavors tenies moltes teories sobre l’educació dels fills, ara tens molts fills i cap teoria.

Molta gent ha posat a parir Soraya Sáenz de Santamaría perquè s’ha reincorporat a la feina deu dies després de parir. Ha renunciat, sembla, a la baixa de maternitat. Però no crec que li hagin posat una pistola al pit: li ha tocat triar, com a totes, i ho ha fet. Que no ha triat estar-se amb el nen? És una decisió personal i respectable. L’autèntic drama és que ens calgui triar i, doncs, renunciar. No té sentit que crucifiquem la del PP, ni que li fem l’onada.

Un amic em diu que si llegeixo el llibre I ara què?, d’Alfred Bosch, em desenamoraré de Pep Guardiola. El motiu: sembla que l’entrenador es va negar a ser un dels votants il·lustres que van donar la cara per la consulta del 10A sobre la independència a Barcelona. I què?, responc jo parafrasejant en Bosch. És obligatori que la gent amb projecció pública es posicioni políticament? Els intel·lectuals potser sí que s’han de mullar, és part de la seva feina, però… un futbolista? Li ho podem demanar, i tant, però li ho hem d’exigir? M’he de desenamorar d’ell si no ho fa? (això, per sort o per desgràcia, no va ben bé així: les raons del cor són inescrutables).

Si Déu existís, es faria un tip de riure cada vegada que algú fa plans. Ja pots tenir un full de ruta, un camí traçat i una determinació a prova de bomba, que un bon dia la vida et sorprèn i se’t desbaraten de cop i volta les tres mil quatre-centes cinquanta-set previsions. Deu ser part de la gràcia: que res no està escrit, o no ho està en un llenguatge desxifrable. Que els imprevistos sovint són la norma i no ens queda altre remei que reaccionar sobre la marxa, gestionant com podem les circumstàncies que ens embolcallen. L’única certesa és que el rellotge avança, que només cal un segon perquè el món trontolli i que tard o d’hora les busques s’aturaran.

“Ja que no és possible el que vols, vulgues el que és possible”. La frase és d’un clàssic llatí, Terenci, i l’he adoptada com a lema de capçalera. Sí, ja sé que de tant en tant aconseguim fites perquè no sabíem que eren impossibles, i que la política possibilista i pragmàtica del peix al cove sovint ens acaba empetitint. Però, com gairebé sempre, la solució deu passar pel camí del mig, per trobar l’equilibri entre el cel i la terra, per trepitjar fort sense deixar de voler anar més lluny, sempre molt més lluny. I per estimar allò que tenim, en lloc d’enfonsar-nos en la misèria plorant per allò que podríem haver tingut.

Els meus pares venien d’un silenci antic i molt llarg. Els havien anestesiat la consciència política i les ganes de parlar alt i clar. No els sabia cap greu dur la boca tancada: eren ells, els altres, els vencedors de la guerra, els qui havien fet del silenci paraules. Però jo vaig néixer el 1969, quan al franquisme ja se li obrien escletxes, i vaig créixer convençuda que parlant la gent s’entén. A l’escola m’animaven a qüestionar el món, a debatre, a preguntar per què, a no tancar la boca.

“Cap democràcia ens farà lliures”, pregonaven els indignats (sector anarquista) que es van tornar a instal·lar el cap de setmana a la plaça Catalunya. Això de la llibertat és complicat, però carregar contra la democràcia frega el delicte. Regir-nos per la voluntat col·lectiva s’assembla a envellir: té molts inconvenients, però l’alternativa és pitjor.

Quan tens tretze anys, et penses que ja ho saps tot. Als catorze, t’adones que quan en tenies tretze no sabies res, i penses (amb l’arrogància pròpia dels adolescents) que ara sí que ja ho saps tot. Als quinze, t’adones que quan en tenies catorze no sabies res, i penses que ara sí que ja ho saps tot. Als setze, t’adones que quan en tenies quinze no sabies res, i penses que ara sí que ja ho saps tot. I anar-hi anant.