xbs

Ahir vaig veure una molt bona pel·lícula: Moneyball. Tot i estar basada en fets reals del món del beisbol, la seva història és extrapolable a qualsevol esport professional d'avui en dia. La visió interna del món dels mercenaris de l'esport, amb els clubs convertits en empreses és digne de ser estudiada. Tot plegat s'enfronta amb gent que duu tota la vida visquen en aquest món i que és, per tant, el seu màxim defensor. La pel·lícula de Bennet Miller crea un clima molt agradable que fa que, fins i tot els neòfits en el món del beisbol, entenguen perfectament l'argument i el funcionament intern de les grans lligues.

No eras para mis sueños, ni eras para mi vida,ni para mis cansancios aromados de rosas,ni para la impotencia de mi rabia suicida,no eras la bella y buena, la bella y dolorosa.      No eras para mis sueños, no eras para mis cantos,no eras para el prestigio de mis amargos llantos,no eras para mi vida ni para mi dolor,no eras lo fugitivo de todos mis encantos.No merecías nada. Ni mi agrio desencantoni siquiera la lumbre que presintió el Amor.

"La primavera ha venido
del brazo de un capitán
niñas cantad en coro
¡Viva Fermín Galán!"

Antonio Machado

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat ,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Bruixa de dol
Maria Mercè Marçal

Ahir vaig anar a veure La Dama de Hierro. Una de les millors cintes que he vist en els darrers temps, amb un a interpretació i caracterització magistral de na Meryl Streep que crec que li donarà l'óscar d'enguany a la millor actriu. Una pel·lícula per reflexionar. Reflexionar, des de una perspectiva personal, sobre si els sacrificis professionals compensen els efectes que aquests sacrificis tenen sobre la vida familiar. Des de una perspectiva política, una gran pel·lícula ja que ens mostra el començament d'una ideologia, la neoconservadora, que ens ha dut a la situació econòmica present.

"Aviat només quedaran cinc reis en el món: els quatre de la baralla de cartes i la Reina d'Anglaterra"

Faruq I d'Egipte (1920-1965), darrer Rei d'Egipte.

El meu primer treball acadèmic postllicenciatura fou una ponència sobre les Joventuts Socialistes Unificades (JSU). Aquest projecte polític, que sempre m'ha fascinat, fou un intent de reunificació del socialisme espanyol, i havia de ser la primera passa per a la unificació futura del PSOE i el PCE. Una unificació que, a Catalunya, fou l'únic lloc allà a on es va produir, naixent el PSUC. Malauradament la guerra ho va estroncar tot.

Aquesta ha estat la gran notícia de començament de 2012. No entraré en la qüestió de fons, ja que no m'agrada parlar dels temes que es troben sub iudice. En tot cas, sí que crec que es pot reflexionar sobre dues qüestions: el paper de la Corona i la Família Reial i, també, sobre la imparcialitat de la justícia. 

El diari The Guardian publica la notícia que el Primer Ministre escocès, Alex Salmond, està planificant celebrar un referèndum independentista per la tardor de 2014. Això ja ha despertat les alarmes a Londres, i en especial a David Cameron. En tot cas, els escocesos sembla que ja estan començant a planificar amb pas valent el seu full de ruta de cap a la llibertat. Tant de bo que aquí tinguéssim dirigents polítics al cap davant d'institucions públiques amb aquesta valentia.

Esper que el 2012, l'any de l'Apocalipsi maia, no sigui tan catastròfic com molts vaticinen. Esper que sigui un any  allà a on poguem gaudir tots de salut i alegria, a pesar de la tempesta econòmica i ideològica conservadora que patim. Esper també poder, a nivell personal, continuar gaudint de l'amistat dels meus amics, peça cúspide en la meva particular piràmide de Maslow. En aquest aspecte, el 2011 m'ha servit per fer enfora a males companyies, i per trobar-ne altres de bones, i n'he sortit guanyant, vist en perspectiva, en aquesta particular borsa que són les relacions personals. 

Avui pren possessió com a nova batlessa de Madrid Ana Botella, la dona de l'ex president del Govern José Maria Aznar. El motiu?

Com sempre, escric una glosa pel Nadal, aquesta és la pròpia del 2011:

Amics, un any més em complau
saludar-vos en forma de poesia
enguany amb versos i més alegria
i sense ser de ningú esclau

El Nadal de nou ha arribat
tal i com sempre se l’espera
reforçant l’amistat més propera
d'una germanor que mai ha minvat

La llibertat vertadera
neix sempre d’un mateix
i com sabeu jo no sóc ni de jou ni de feix
i tampoc de mirar mai de cap endarrere

Si hagués de triar un sentiment
el que més m’agrada és l’esperança
tot i les rèmores de l’enyorança
un ha de avançar sent valent

Ha de partir d’un mateix
sempre la solidaritat

Aquest cap de setmana s'ha fet pública una molt interessant sentència sobre la cancel·lació de dades personals dels ex-membres de l'Opus Dei. La Sala del contenciós-administratiu del Tribunal Suprem ha establert que els Concordats de 1979 no protegeixen a determinades organitzacions inserides en el si de l'església catòlica, tal i com pot ser la Prelatura Personal de la Santa Creu i l'Opus Dei, d'haver de respectar els drets fonamentals dels ciutadans.

Al meu post anterior, parlava de Tos, i de la cançó Déjame (cançó composada per i cantada per Tos, tot i que després l'assumiren com a seva Los Secretos. He trobat un document històric que he editat i penjat: el ja mític concert d'homenatge a Canito a l'Escuela de Ingenieros de Caminos de Madrid. El so no és molt bo, però és al·lucinant veure a Tos en la seva darrera actuació. A partir d'aquell dia, es va incorporar en Pedro Antonio Díaz de bateria, substituint a Canito, i naixien Los Secretos... el reste és història ;-)

Anit venc de veure a Los Secretos, el millor grup que queda en actiu de La Movida. Un grup fundat originàriament pels germans Urquijo, i forjat sobre la desgràcia. Primer amb la mort, atropellat (el cap d'any de 1979), de Canito, bateria de l'originari Tos. El segon bateria del grup, Pedro Antonio Díaz, també va morir amb un accident de trànsit. I, per últim, no manca citar la tràgica mort d'Enrique Urquijo, un dels grans músics de la història del pop espanyol.

El Govern del PP den José Ramon Bauzá ha mostrat les seves cartes de forma clara. Ha renunciat a aplicar l'impost sobre el patrimoni als més rics, perdonant-los 23 milions d'euros en un any, a l'hora que fa retallades brutals en els serveis socials. Unes retallades que van des de els volquers dels discapacitats fins a l'ajut per emancipació dels menors tutelats. Es perdona doblers als rics i es lleva prestacions als pobres, dreta pura i dura. Ah, i pel manteniment de Marivent i Son Vent, sí que hi ha doblers, a l'hora que també n'hi ha per augmentar les percepcions del gabinet Bauzá. Política de dretes, que és el que vol el poble.

Després de molts de temps sense fer-ho, m'he decidit a publicar una petita glosa per no perdre el costum de la rima;

Llampegada

Ha començat a llampegari amb una forta arruixadala dreta ha estat cridadaper durant quatre anys governar
Estimant enormement la democràciaels resultats vull respectartot i que em fa molt emprenyarque governin els amics de l'autocràcia
Quatre anys de retalladeshaurem de suportar i ens podem començar a prepararja que aquesta gent no va de ninades
L'escola pública quedarà ben menudaprivatitzada la sanitatdiuen que l'Estat està embargati que d'ajudes socials no en quedarà ni una

"Abraham Lincoln va fer a tots els homes lliures, Sam Colt els va fer iguals"


Avui he sentit aquesta frase, que és anònima, pel que sé, i molt típica als Estats Units. Crec, en tot cas, que representa molt bé la idiosincràsia dels Estats Units, la seva segona esmena, i el dret de portar armes. Una frase per reflexionar...

El sistema capitalista viu un dels seus pitjors moments en l'Europa occidental i els Estats Units. Altres economies (tal i com Rússia, Brasil o, sobretot, Xina) no en tenen gens de crisis, aposta no podem parlar d'una crisi global tal i com fan alguns. D'aquesta crisi el que més em preocupa és la manca d'esperança. Sembla que la societat en el seu conjunt viu una depressió continuada. Ens acostam a unes eleccions generals i jo not l'apatia electoral en tots els cantons. Això és un símptoma molt preocupant per a la salut democràtica de la nostra societat. No es veu la sortida i sembla que l'estat actual d'explotació laboral, retallades socials i inestabilitat econòmica serà permanent.