xbs

Aldover (Baix Ebre)

Diagonal de BarcelonaAhir vaig tenir l'oportunitat de viure intensament l'acte de restitució, als primers particulars que l'han reclamat, de la documentació confiscada pel franquisme amb motiu de la Guerra Civil, conservada fins fa no gaire a Salamanca. Com escriu en un comentari de la notícia a l'Ara digital una néta de Cambó, més aviat, del que queda avui (que és només una petita part) d'aquella rampinyada.

Teresa Pàmies en un míting de la JSU (1938)En el moment de la fugida, Josep Pàmies i Bertran tenia setze anys i era massa jove per anar al front. Encara que la seva família procedia de Balaguer, treballava i vivia precàriament a Barcelona, a l'oficina comercial de la Unió Soviètica. El seu pare, Tomàs, havia estat dirigent del Bloc Obrer i Camperol. La seva germana gran, la Teresa, membre activa de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (1937) i una de les fundadores de l'Aliança Nacional de la Dona Jove (1937-1939). En arribar a l'exili, a França, restà ben aviat, amb la seva mare i els seus germans, separat d'ells.

Quaranta anys després de l'aparició de la versió francesa, els professors Jordi Nadal i Emili Giralt publicaren fa més d'una dècada en català Immigració i redreç demogràfic. Els francesos a la Catalunya dels segles XVI i XVII (Vic: Eumo Editorial, 2000, 394 p.), obra clàssica dedicada a mostrar el pontentíssim paper econòmic de la immigració, bàsicament occitana, en la recuperació d'una població molt malmesa per les guerres i les pestes dels segles baixmedievals.

Potser amb l'objectiu de preparar la imminent sentència sobre l'ensenyament vehicular en castellà que ens endilgarà pròximament el poder judicial espanyol (el més espanyol dels poders espanyols, no gaire al darrere del militar), César Vidal escrivia fa pocs dies a La Razón un dramàtic article sobre un nen arribat a Madrid, procedent del nostre país, afectat per una total d'indigència lingüística castellana.

Notari (1345)No hi ha gaire tros. Tot plegat a Ciutat Vella, al cor de la capital catalana. Entre el carrer del Notariat i el de Sant Sever, al costat del Palau de la Generalitat. Al primer, un discret carreró, hi topareu amb la seu esplendorosa del Col·legi de Notaris de Catalunya. Amb un dels arxius notarials, diuen, més importants del món. A Sant Sever, si creueu la Rambla dels Estudis, hi trobareu el petit hotel, el Neri, on, de matinada, es va tancar fa algunes hores el pacte pressupostari entre CiU i el Partit Popular. No hi ha gaire tros, però Déu n'hi do el viatge i el viratge del nostre Gran Timoner en cinc anys: del notari al Neri.

Seu de Telefònica (Barcelona)

Osca, la capital de l'Altaragó és una ciutat que val la pena conèixer. A mi, m'encanta. Romànic ferm a l'església de San Pedro el Viejo, elegant gòtic a la catedral (amb retaule d'alabastre del valencià Damià Forment, el mateix autor d'un altre, també magnífic, al monestir de Poblet) i barroc càlid a San Lorenzo. Un passeig per la via comercial del Coso o travessar el Parque a la fresca val la pena, per capir l'esperit d'una petita ciutat, poblada bàsicament de funcionaris. I a l'agost, Sant Llorenç, grans festes patronals.

AmpostaEra un home (o no) de fortíssima personalitat. Després de rebre la unció del pare (tot i les enveges de família) i abans de començar la seva predicació, havia passat set anys al desert, menjant arrels i sorra, colrat i deshidratat fins a l'extrem de dia, gairebé congelat durant les nits. Aquella dura experiència de supervivència en l'adversitat extrema li havia conferit una pàtina de divinitat en la qual creien a ulls clucs els seus deixebles. I que ell sabia explotar. Alguns havien passat aquelles proves amb ell, els altres, hi havien arribat desenganyats dels falsos profetes.

Imatge de la simpàtica campanya de Gas Natural-Fenosa

Un aspecte ineludible del control democràtic del poder és el que fa referència a la conservació i la transparència en l'accés als documents públics, una vegada superats certs períodes (curts) de secret. Les causes que el justifiquen han d'estar molt ben perfilades i ser del tot excepcionals (principalment, relacionades amb la vida privada i la seguretat). Les actuacions de caràcter públic, per la seva pròpia naturalesa, han de ser susceptibles de control mitjançant la màxima transparència possible.

Cosmocaixa (Barcelona)Fins i tot per a algú, com un servidor, àcidament crític (que només llenço sal, em diuen) amb l'autonomisme i la classe dirigent que ens ha tocat patir, el que va succeir als Premis Gaudí, l'altre dia, em va semblar excessiu.

Lluís Escaler i EspunyesHi ha documents que et traspassen l'ànima. Que gairebé, si aconsegueixes posar-te mínimament en situació, et fan plorar. He tingut l'oportunitat privilegiada de tocar-ne alguns. Per exemple, les cartes a la família demanant auxili, més ben dit les notes, escrites en paper de fumar, amb ulls de miop, d'un jove executat al Camp de la Bota de Barcelona. Venceslau Trepat, així es deia, tenia vint-i-un anys, em penso, quan el van executar.

Cosmocaixa (Barcelona)Els mals hàbits, els vicis, quan estan tan arrelats, costa molt de superar-los. Com el tabac. Arriba un punt en el qual ens són absolutament constitutius. I el nostre país en té un de molt nociu, arrelat fins al moll de l'os. Un que ens ha afeblit greument i constantment la salut. I que ens podria matar definitivament. Que ja li va costar la pèrdua de la sobirania política fa tres segles, en aquell Onze de Setembre.

Palau dels Reis de Mallorca (Perpinyà)

Sant Miquel de Terrassa

Muralla de Montblanc

Ja ho he fet. Feia temps que hi pensava. Després, vaig veure que el subrgup de Solidaritat Calatana al Parlament n'havia fet la proposta, en relació a les retribucions dels parlamentaris. I aquests dies ha començat finalment la campanya Diem prou, encapçalada per la valenta parella de restauradors de Siurana, la Maria i l'Andreu. Però, no només les empreses i els autònoms poden tirar pel dret. També podem fer-ho els treballadors públics.