xbs

Només a l’abast de mites com Francesc Viñas (1863-1933), a la carrera operística s’hi dona una de les fites més difícils de conquerir i cap a on cal orientar la energia per a reeixir en objectius d’excel·lència: l’equilibri entre la més alta perfecció tècnica i el coratge en estat pur. Qui va assistir al darrer Werther d’Alfredo Kraus al Liceu sap bé que l’insigne tenor (epd) va desenvolupar la vessant tècnica de la veu mercès a un coratge infinit; a l’altre pol, Plácido Domingo, amb més de quaranta anys submergint en generositat als espectadors de tot el mon, ha fet del coratge una tècnica de precisió infal·lible.

La classe política actual mai promourà la independència de Catalunya doncs les transformacions polítiques sanes (reeixides) neixen i es desenvolupen al sí del Poble, és mes tard que la tasca legislativa segueix la onada per a establir les noves articulacions. Entendre que la política és motor de res és una ingenuïtat ciutadana induida pel deliri egòtic dels polítics que sí es creuen motor de quelcom.

Aquesta nit el meu Poble encendrà vint mil espelmes. Vistes des del cel vestiran una aurèola protectora al voltant del Temple que naix, segons que l’anomenava en Maragall.

Els dirigents polítics i econòmics que manen el meu Poble, els mateixos que impedeixen que el meu Poble gaudeixi de la mateixa independència de la que gaudeixen Pobles en tot iguals al meu, afirmen que les obres de l’AVE son convenients i segures pel Temple de Gaudí, la qual cosa genera un altre enfrontament al meu Poble que mentre es dessagna de zitzània veu impotent com una colla d’empresaris amb seu a Madrid es fan d’or construint la opció més cara entre les possibles mentre que generen deutes mafiosos envers una colla de polítics mal follats.

La naturalesa extralingüística de l’espanyol el defineix mes aviat com a estratègia política que com a idioma, la qual cosa mostra com és d’aberrant la forma de configurar l’ordre jeràrquic del valors que sustenten la vigència d’Espanya (per raó d’aquest ordre mesquí tant forçadament sustentada) i assenyala el veritable focus del conflicte identitari i de la majoria dels mals ibèrics.

La prosperitat de les nacions i la dels seus pobladors excel·leix en arrelar els fonaments a la força multiplicadora de les unions naturals (família, Poble) organitzades en cercles d’associació interdependents (gremis, comarques) d’homes i dones realitzats, creatius i amorosos que mitjançant el treball, el comerç i la cultura omplen de sentit estructures (universitats, empreses) on hom promou els valors tradicionalment atribuïts a la feminitat (receptivitat, intuïció), la qual cosa resulta en l’autoestima sana de persones i de Pobles.

Homenatge

El major grau d’independència econòmica de les dones actuals respecte les seves mares, la prosperitat de les empreses que prioritzen motivacions més subtils que no les remuneratives i la bonança social dels Pobles esdevinguts Estat son realitats més enllà de l’abast de la cultura patriarcal i dels seus valors de poder i de domini. A l’inrevés, la predisposició a exercir poder i domini erosiona l’harmonia a les parelles, entre els departaments de les organitzacions i al sí dels Pobles, mentre que justifica la utilitat militar i les estratègies legalistes-comercials contràries al respecte vers la Cultura de la Pau.

Quan la sintonia que alimenta la unió fracassa sense remei es desfiguren els vincles i les relacions es converteixen en la imatge inversa de l’encís: el cau de l’aversió i del fàstic que moltes parelles trencades experimenten l’un per l’altre fruit de sentir-se atrapats i presoners en una relació que ara no s’escolliria iniciar.

Benvolgut Jordi Ausàs,

T’escric en tant que representant d’un dels dos únics partits que considero genuïnament catalans i representants fidels del poble de Catalunya  sobre una qüestió que, tal i com intentaré exposar a continuació, em fa l’efecte que no heu tingut pressent al voltant de la llei de vegueries i que, tal com ho veig, és crítica pel futur de Catalunya. Intentaré argumentar que esteu invertint energia en una llei que allunya al poble de Catalunya de la seva força en tant que convida a minvar la capacitat política de les comarques.

Tinc la mala costum de fixar l’atenció en allò originari de les coses.

L’astut Maquiavel, el mestre dels estadistes, recomana dividir els pobles per a poder-los dominar. Fixa’t com el terme independència divideix al poble de Catalunya entre partidaris i contraris a la independència i no entre independentistes i dependentistes.

Per què?  -Fàcil,  no hi ha ningú que s’identifiqui amb la dependència.

I doncs, per no esdevenir un poble vençut caldrà orientar l’energia en qüestions que no divideixin al poble,  altrament hom fa el joc a Espanya,  a la zitzània…

La història atribueix el naixement de la Eloqüència al caire de l’excels talent comunicatiu d’en Marco Tulio Ciceró (106-43 aC), veritable icona mediàtica a la Roma republicana on la societat cultivada s’emmirallava, rendida davant llur capacitat de potenciar insospitades facultats d’enteniment mentre gaudia d’experiències transcendents gràcies al discurs profund, rigorós i just, a l’hora que interessant, senzill i familiar amb que regalava les oïdes. El mer record de les seves intervencions estremia una sensibilitat intel·ligent que aquells romans ignoraven posseir i que els/les feia referir-se a ell com “l’orador de les hores crepusculars de la llibertat” [1].

Nascuts per a expressar menyspreu envers els moviments renovadors a la història com el terme modernista i tants altres, independentista sorgeix dins dels Estat-Nació per a ridiculitzar els individus que clamen per l’autodeterminació política, cultural i administrativa, un dret dels Pobles recollit a alguns dels documents internacionals més importants del mon, com la Carta de les Nacions Unides, els Pactes Internacionals sobre els Drets Humans i a nombroses resolucions de l’Assemblea General de la ONU, com la 1514-XV, la 1541-XV o la 2625-XXV, un dret que està per damunt dels interessos de qualsevol Estat-Nació i reconegut internacionalment sobre el que no cal ja discutir, només clarificar fins a quin punt hom el té assumit o encara no.