xbs

De l’ambient encomanadís de l’acte de presentació pública de la Plataforma Reus Decideix a la sala d’actes del Centre de Lectura, el passat 21 de gener, a la presentació oficial d’ahir al Teatre Bartrina, res ha canviat, tot segueix igual. Hi ha la mateixa empenta i les mateixes ganes (obviaré la paraula il•lusió). Perquè els referèndums per l’autodeterminació és fonamenten en la força de la raó, del convenciment; En la garantia de la causa noble i justa; En la invencibilitat del poder de la democràcia en estat pur, en la voluntat del poble. I tot això són valors molt alts que només poden generar sentiments positius.

Aquests dies, amb l’afer Maragall, a part de fer tots plegats d’espectadors de la batalla interna del PSC, hi ha qui ha aprofitat l’ocasió per banalitzar la consistència del tripartit. I en aquesta actitud, sembla com si els actors principals d’aquest bodevil haguessin estat atacats per l’amnèsia. Si voleu que us sigui sincer, tot plegat, m’han semblat els comentaris d’un coix que descarrega la seva frustració contra la crossa que l’aguanta. Siguem clars, el tripartit va ser l’única fórmula possible per acabar amb els 23 anys de govern monocolor i foragitar qualsevol temptació convergent de perpetuar-se al poder amb el suport del PP.

No va ser fins l’època de la Generalitat republicana que Catalunya va poder recuperar les subdivisions administratives pròpies, abolides el 1714. Ja en plena guerra va ser aprovada una llei que havia estat fruit del treball iniciat el 1931 per la Ponència d’estudi de la divisió territorial de Catalunya, dirigida pel reconegut geògraf Pau Vila i en la que hi va participar el reusenc Josep Iglésies, com a secretari. Un dels indicadors que va fer servir la Ponència per determinar les comarques i vegueries van ser els resultats obtinguts d’una enquesta que es va passar a tots els ajuntaments del Principat on se’ls hi preguntava: a quina comarca creieu que pertany el vostre poble? I, quin és el vostre mercat principal i secundari?

El passat dimarts va ser aprovat pel govern de la Generalitat l’avantprojecte de la llei de l’organització veguerial. Per tots els que abominem el sistema de divisió provincial, aquesta és una gran notícia. Per tots els que volem recuperar la denominació de divisió administrativa catalana abolida pel decret de Nova Planta; per tots els que tenim el sentit moral del deure de donar continuïtat a l’obra legislativa de la Generalitat republicana, aquesta també és una molt bona notícia.

L’altre dia comentava en el meu darrer apunt que hem de deixar de veure la llei de vegueries com una agressió als interessos locals de cadascú i començar a posar el fil a l'agulla per dissenyar l’arquitectura funcional d’aquesta nova divisió administrativa. Hem de vetllar tots plegats per assegurar-nos que totes les poblacions es puguin beneficiar de la implantació de la vegueria, de que hi hagi igualtat d'oportunitats. Fem-ho de tal manera que cada població es pugui sentir que és vegueria i no la vegi com una institució administrativa aliena a la que hi està subjugada. Un dels aspectes per fer això possible és tenir una visió desacomplexada de la noció de capitalitat.

En l’acte que es va celebrar al Teatre Fortuny impulsat per la societat civil reusenca sota el lema “Tots som capital”, una de les intervencions que em va interessar especialment és la que va fer el president del Centre de Lectura. Més enllà de les reivindicacions concretes que hi feia, a les quals cadascú hi pot estar més o menys d’acord, del conjunt global del seu parlament se’n treu una conclusió: el Camp de Tarragona només es pot entendre per la suma de cada una de les seves realitats locals i no ens podem girar d’esquena els uns als altres. Estem cridats a entendre’ns. Partint d'aquesta reflexió, jo hi afegiria que hem aprofitar l'oportunitat que ens brinda la nova llei d’ordenació territorial per fer possible aquesta entesa.

Pere Anguera va ser una d’aquelles tantes persones que va donar el final del franquisme i la transició, d’aquelles a qui Josep Pla n’anomenaria un homenot. Tal com diuen els versos del poeta, quan “tot estava per fer i tot era possible” hi va haver una generació que es va posar a treballar per omplir la gran quantitat de buits que havien deixat els quaranta anys de Dictadura. I Pere Anguera hi va contribuir, en va ser un intel•lectual, una paraula que ara ens pot sonar a pretensiosa o fins i tot passada de moda, però que en ell va adquirir tot el valor semàntic.

El diumenge passat tenia la dèria de passejar pel Passeig Prim i Sunyer. Volia comprovar com havia quedat la cosa. Per tranquil•litat meva tot seguia igual. Cap senyal vertical anunciava que allí no hi havia un carril bici, ni cap senyal horitzontal estampada a la calçada hi prohibia de circular amb bicicleta. Clar, abans tampoc hi havia cap senyal vertical ni horitzontal que anunciessin que pels laterals de la vorera central, els corriols enquitranats eren carrils bici. Aquestes vies tampoc són del característic color granat que tenen la resta de carrils bici de la ciutat.

El relat català -allò que en comunicació política s’anomena l’”storytelling”-, pel que fa a la història contemporània de Catalunya, m’atreveixo a apuntar que segueix un patró igual, amb lleus variants, que ens serveix per explicar-nos a nosaltres mateixos i molts dels nostres components d’identitat, a través dels esdeveniments i fets històrics. Ho podeu comprovar i veureu com funciona en diverses matèries: corrents de pensament avançats, innovacions pedagògiques i educatives, història de la radiodifusió, tecnologia, la introducció de la pràctica de l’esport o l’excursionisme, les colònies escolars, etc...

Aquest dimecres passat vaig assistir a la conferència que el Jordi Bergadà, regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament de Reus, va donar al Círcol. Amb la sala gairebé plena i sota el títol “Urbanisme i ciutadania, arquitectura i compromís" Bergadà ens va oferir una aproximació a la morfologia de la ciutat i a les diverses actuacions que s’havien fet per conservar-ne l’harmonia del seu tret definitori, el creixement concèntric.

En una època en que sembla que la filosofia postmoderna estigui molt ben instal•lada, quina millor manera d’intitular un bloc, quina millor manera de donar a conèixer el sentit de les coses, que fer-ho mitjançant el contrari del que fem: desbloquejant. Tot plegat, perquè no sigui dit que hem caigut en un excessiu formalisme que ens confon, que ens impedeix el descentrament de l'autoritat intel•lectual i científica i no quedi prou palesa la desconfiança vers els grans relats. Ara que sembla que tots plegats estem immersos amb l’exercici derridià de deconstruir el nostre entorn per enfotre’ns de la solidesa de les nostres estructures del pensament, doncs això, de(s)bloquegem.