xbs

Fa molt de temps vaig traçar alguns gargots en el Bloc Gran del Sobiranisme per explicar la meva teoria de la regeneració política com a camí per assolir la independència dins del parlament català. Avui, aquesta teoria es troba tancada com la melodia que guarda una capça de música al xocar frontalment amb una altra que busca la unitat de l‘independentisme fora del parlament.

Puc entendre, que aportar unes gotes de felicitat al micro món independentista amb propostes surrealistes i fora de context faci esverar l’aviram. Puc entendre que l’aparador electoral pugui farcir-se d’un garbuix de propostes independentistes de rètols diferents.Ara bé el que no puc entendre ni acceptar és el dringar de la campaneta del farsant, el que ens fa avergonyir amb la seva conducta al intentar curar al moribund amb flascons d’aigua del Carme.

Volia caure d’esquena quan m’ho va preguntar. Em mirava amb aquells ulls imparcials, transparents i plens de la innocència del rostre d’una nena de sis anys.
Quan vàrem entrar a les dependències de la policia nacional per fer-li el passaport no m’havia plantejat que la meva filla podia resseguir les estores insensibles d’espanyolitat d’aquell lloc amb els seus cinc sentits.
Aquella pregunta inesperada no era de fàcil contestar, era mil i mil vegades pitjor que si m’hagués sorprès jaient amb la meva parella i preguntés què fèiem.

S’ha consumat la venjança espanyola, la cara destapada de la perversitat ha vist per fi la llum del sol.
Els bergants togats de l’imperialisme de castella han donat sacietat a les ganes de repressió contra Catalunya i han dibuixat destrament la guillotina que talla les aspiracions d’un país, del nostre país.
La beneiteria i la imaginació verda dels polítics catalans que ens volien fer creure amb les seves fantàstiques mentides que això podia acabar bé deu estar ben decebuda. Doncs que es pensaven aquests xerrameques! que Espanya cediria a eines que es podrien utilitzar en contra seva?

Ai que n’és de recargolat i ruixat aquest “meu” país, quina desconcertant memòria de sonso que té, quina fluxera mental que exhibeix tantes vegades.
Ahir, petrificat i arronsat d’ espatlles llegia al diari com la premsa internacional feia ressò de l’ombra feixista del difunt Samaranch mentre a Catalunya hi havia qui proposava canviar el nom de l’estadi Lluís Companys pel del sinistre cadàver.
El pensament abatut em dibuixava una exclamació que tallava l’aire del menjador. Homenatjar un franquista mort, no és el màxim insult a les víctimes del regim, a la memòria històrica i a la cordura humana?