xbs

Els estaments espanyols, d’Espanya, estan cagats de por, Catalunya marxa!!. El que no creien possible en la seva miopia política, el que creien resguardat per el desenvolupament de l’alt funcionariat i pels estomacs agraïts i panxes contentes dels diputats i senadors (de pantagruèliques “cenas” de tot tipus) dels partits espanyolistes (PP i Ciudadanos-Ciutadans) i regionalistes (en la seves vessants autonomistes i nacionalistes, o sia PSC-ICVEUA-UDC-CDC), veuen com gràcies a la pressió continua de la societat catalana en els últims mesos s’està anant en orris.

Una de les avantatges de ser immigrat a l’Alemanya és conèixer de primera mà la realitat qui som i com som els europeus. Per molt que t’ho expliquin per la TV no és el mateix que viure i treballar-hi.  La meva feina també m’ha ajudat a conèixer millor les diferencies entre els europeus. Durant els primers anys m’ha obligat a visitar diferents països, encara que eren del sud d’Europa, com França, Itàlia, Bèlgica i Espanya. De fet a Espanya només he anat a Catalunya, doncs per la meva feina, del ram de l’automatització industrial i la industria farmacèutica, només la nació catalana és pot considerar europea.

Dissabte passat vaig escriure Setmana decisiva. Haig de confessar-vos que, en fer-ho, no pensava que les coses anessin per on han anat. Em referia a la Conferència Nacional del Sobiranisme i creia que a partir d’ella, amb molta generositat, es podria bastir alguna cosa que ens portés a la unitat transversal en defensa dels interessos de la nació catalana.

Reconec que els fets, fins ara no tenen res a veure amb el que jo esperava que passés aquesta setmana o potser el desig em feia perdre perspectiva, no ho sé.

El Gir Pragmàtic.

Benvolguts lectors i amics, donat que el que aquí escriu te la pretensió de fer una crònica crítica, i donat que els esdeveniments son de lo més punyent i significatius, avui no me’n sortiria pas amb quatre paraules, així doncs gastaré l’espai i temps necessari per tal d’intentar fer aquesta crònica crítica que aquest Bloc em brinda com a una oportunitat. Abans però, donades les circumstàncies, em veig del tot obligat a demanar sinceres disculpes al senyor Alfons López Tena, a qui juntament amb en Oriol Junqueres vaig tractar de “traïdors”, això ho vaig fer en un “articulet” al Bloc Gran del Sobiranisme, en l’espai “convidat de la setmana”.

M’ho he repensat i malgrat anava a escriure sobre la ultima crida a la unitat independentista, no ho faré. No ho faré encara per que prefereixo esperar a veure si aquesta unitat es construeix d’una vegada i de veritat. Perquè pel fet d’escriure més no farà que es realitzi abans. Perquè estic un xic cansat de demanar l’evident i assolir el de sempre. Perquè ara uns estaran emocionats mentre d’altres estaran un xic decebuts, quan un temps abans qui sap si part dels mateixos que ara estan decebuts s’emocionaren i uns altres es decebien alhora.

Estimats lectors,

Això serà com una carta. Una carta en la que us expressaré que en penso de l’últim projecte unitària independentista, anomenat Solidaritat Catalana.

Pels qui no ho coneixeu, us situaré. Aquesta voluntat de coalició ha sigut presentada a l’hotel Diagonal Zero a Barcelona a les 12 del mati.

Joan Laporta acompanyat per Uriel Bertran i Alfons López Tena, han proposat una coalició, integrada per tots els partits tradicionals, CiU, ERC,ICV, i també de nous com el del propi Jan, Democràcia Catalana, com Reagrupament i Suma Independència.

Els seus objectius són :

Tal com va explicar molt bé Jaume Lòpez professor de la UPF , segons l’estudi realitzat amb els processos independentistes de l’Europa aquests darrers 20 anys, hi ha un període de preparació abans d’aconseguir la independència, que pot ser més o menys llarg, però de cop surt una espurna que provoca una sèrie de fets que fa que el procés esdevingui com una reacció incontrolable. Una reacció  que en poc temps  desemboca amb la independència. Estem parlant que el temps quan es dóna la reacció incontrolable és de mesos o anys, jo penso que menys de deu, per acabar donant peu al naixement d’un nou Estat.

Estic absolutament sorprès no tant pel que ha passat sinó pel quocient intel·lectual dels polítics catalans.

Resulta que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aquell que el Tribunal Constitucional ha deixat convertit en alguna cosa així com el paper higiènic, diu en el seu article 76.4: 4. Els dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries tenen caràcter vinculant amb relació als projectes de llei i les proposicions de llei del Parlament que desenvolupin o afectin drets reconeguts per aquest Estatut.

L’establishment polític català ha embogit, després de mostrar, en primera instància, una actitud de commiseració, d’aquelles que semblen que t’han de perdonar la vida, respecte del moviment independentista sense representació en el Parlament de Catalunya, ara, quan les proves fefaents innegligibles de que el Poble Català és viu, i amb una vitalitat més que saludable, ara, i no abans, alguns parlen de articular una resposta que ens habiliti en un “nou camí”, d’altres ens parlen de recuperar l’estatut que va sortir referendat pel Poble Català.

Desprès de l’èxit “indepe” de la manifestació 10-J hem de convenir que l’independentisme avança a passos gegantins en el sentiment del poble català. Segurament que no tots els que van anar a la manifestació tenien ideologia independentista, però la majoria d’ells s’hi van sentir còmodes en un tipus de reivindicació que s’adeia molt més en allò que desitgen que no pas el que els ofereix l’estat espanyol i els “politburos” dels partits catalans. També va ser molt palès el cansament que els nostres polítics inspiren, i quan dic “els nostres polítics”, generalitzant, em refereixo als líders d’aquests.

Si algú  creia que Catalunya  era una nació, el tribunal constitucional espanyol ho ha deixat ben clar: Catalunya no potser ser-ho més que de manera simbòlica i sense cap diferenciació que la resta de les comunitats autònomes. Som una simple regió espanyola amb els mateixos drets que Murcia o Extremadura.

Si algú encara creia que el català podia ser la llengua preferencial de Catalunya i per tant rebre especial tractament per fer front a la castellanització que s’havia imposat per la força de la violència i de la sang, el tribunal constitucional ha dit que no.

Ahir va ser un dia que molts recordarem. Començarem amb la assamblea de Reagrupament, elegint els candidats que proclamaran la independència al Parlament de Catalunya l’any 2010, o si som més objectius, els que donaran una sorpresa, els que condicionaran el Parlament.

Després de parlar amb molts patriotes, molts amics que van a les llistes, el que puc dir-vos és que estic emocionat. Emocionat, perquè és gent de vàlua, gent patriota que s’hi deixara la pell, els diners, i el seu temps, i tot això per què els seus fills i nèts puguin viure millor, puguin tenir aquest temps, aquests diners que ells no van tenir.

La setmana passada escrivia Unitat i independència. En aquell breu article us parlava d’un sopar. El vàrem celebrar dijous a l’Hotel Catalonia Berna. Algunes coses no van ser com jo creia que serien i altres si. El resultat em va complaure. La part negativa és que l’assistència va ultrapassar la capacitat, vàrem poder seure 203 persones, però alguns van marxar. Em sap greu.

Atesos els nostres mitjans, molt bé gràcies a la gran feina dels companys Agustí Esparducer, Robert Bonet i Ramon Munné.

Apreciats companys, les aigües flueixen en vers el seu destí, per més que li posin topalls, l’aigua s’aplega en torrents i fa camí per lleres vessant avall de la muntanya aplegant-se en “ibons”, així en diuen en els Pirineus occidentals, Ibon, de “ibai”, que és riu en iber, grans basalts que es conformen en les pletes de les valls, les parts més elevades i endinsades de les valls.

Quan arriba el desglaç, les aigües flueixen amics meus, i una dolça remor les acompanya, és com ara aquesta dolça remor que es deixa sentir en els cors de tants catalans en els que s’albira una nova primavera.

És el sol resplendent d’una transfiguració vigílica, que liqua el degoteig d’una esperança que ha de nodrir la nostre Terra.

Segons les notícies que ens arriben sembla que Omnium i les entitats i partits signants de la manifestació del proper dissabte dia 10 sembla que finalment no s’han plegat a les pressions que han rebut per part d’altes institucions i del PSC-PSOE que el que deurien fer és representar els interessos de Catalunya i no d’altres aliens i partidistes. Poc a poc cada u es va posant al seu lloc i sembla que s’està perdent la por al “que dirà Madrid”.

Segueixo amb el meu compromís de no parlar de la política catalana i dels seus actors. Però avui faré una petita excepció, encara que seguiré sense parlar directament dels seus actors polítics, si que m’agradaria fer unes reflexions sobre la manifestació convocada pel proper dissabte a les 6 del vespre a Barcelona.

Com m’està passant aquestes darreres setmanes, escriure l’article setmanal em resulta molt difícil, aviat tornaré a la normalitat. Una setmana més i acabaré amb les entrevistes que mantinc amb els estudiants i amb el repàs de la feina del curs. És una tasca esgotadora però gratificant.

No vull deixar passar una setmana sense dir aquí alguna cosa del panorama polític. Avui seré molt breu, telegràfic, només donaré el que considero una notícia d’interès. No dono per a més, disculpeu-me.

Poc a poc anem avançant i mantenint converses els diferents actors que volem la unitat. Tot el que ha passat fins ara és bastant positiu i només tinc sensacions agradables.

Benvolguts companys, em deia un bon amic, a feisbuk, que vivim un moment de molta confusió, ens debatem en si hem de anar o no a la manifestació d’Omnium i del establishment, que se n’han fet els propietaris a tota velocitat, els ha faltat temps.

Però potser, aquest debat no és el més important, perquè mentre no tinguem una força “política” transversal que ens representi en el Parlament, haurem de fer bivac, i només serem un taló de fons, un cor reactiu que donarà context en els actors principals de la tragèdia, uns mindundis pocapena, comparses, mamporreros.

I seguim en les mateixes, els autonomistes, amb els senyors Mas i Durán al capdavant segueixen buscant l’encaix amb Espanya, tant li fa que les joventuts de CDC i d’UDC els hi demanin que deixin de donar voltes buscant-se la cua, tan li fa que a tot Catalunya s’esdevinguin consultes populars per la independència, tan li fa que Espanya ens bufetegi un cop darrera l’altre, ens escupi, ens saquegi cada dia, i se’ns burli a sobre. Res, el senyor Mas i el senyor Durán i Lleida entossudits en la mateixa dèria: Seguir buscant l’encaix!!

La meva dona ha rebut la visita d’una amiga seva italiana que viu a Karlsruhe. La Nicoleta ha vingut a passar el vespre a casa. La Nora, la meva dona, ha preparat un cordino amb glaçons de gel amb un Prosecco. En tastar-lo li he dit que estava molt bo, i m’ha explicat que havia comprat un cava per dos euros i mig al supermercat de costat de casa. He mirat la botella i sorpresa!! és un  “Delmora” Cava Brut “Halbtrocken” de Sant Sadurní de Noia. Qui ho diria!, a Karlsruhe una ciutat mitjana del sud d’Alemanya, a l’Aldi del barri, un cava català a preu regalat. Potser avui serà una dia especial?