xbs

Estranys dies els que vivim. Estem en un moment de crisi, en el sentit etimològic de la paraula, canvi que ha de desembocar en alguna cosa diferent. D’això estic absolutament convençut.

Avui, crec que em toca retre un record cap a una independentista de cor, una dona nacional catalana de les de veritat. Jo, no la vaig conèixer massa personalment, tan sols vam coincidir algun cop, el nostre contacte va ser principalment a traves de la xarxa, en alguns comentaris que ella em va fer i quan jo la llegia en el seu bloc personal, però em sap molt greu la seva pèrdua, la sento com a personal, doncs coneixia del seu gran amor per Catalunya i em sap molt greu que patriotes de la seva talla se’ns en vagin sense haver aconseguit veure lliure la seva pàtria, la nostra pàtria quan ja no hi han excuses per no fer-ho, quan tan sols depèn de la voluntat política d’alguns, voluntat evidentment nul·la.

Per terra mar i aire

En ocasions a la vida, com quan una empresa o grup empresarial vol fer-se’n amb el control d’un altra. Quan és tracta de posar tota la carn a la graella per aconseguir-ho. Sovint fem anar símils bèl·lics. Com dir, que ens ataquen per terra, mar i aire. Si no fos tan penós, inclús faria riure de la manera tant literal com s’ho han pres els espanyols a l’hora de desplegar, la que per mi, consideren l’ofensiva final. Destinada tota ella a un pla macabre.

Ni fem País, ni fem Estat, fem pena.

Això de “fer país” s’ha acabat, hem arribat al topall, al llindar més enllà del qual no podem expandir-nos ni realitzar-nos. És com si a un matemàtic li diguessin que equacions de segon grau sí, però que derivades i integrals no.

Ja fa temps que els catalanets parlem de que les costures de l’Estat espanyol ens constrenyen i ens impossibiliten el creixement, però pel que sembla estem com el primer dia que ens en vàrem adonar.

Es va intentar, en confegir el nou Estatut, obtenir el reconeixement per part de l’Estat de que Catalunya som un Nació i per tant arribar a una relació “bilateral”.
El fracàs rotund no es pot amagar amb cap consideració pal·liativa.

M’he cansat d’escriure en aquest bloc que el problema principal per a la independència de Catalunya no és tenir més gent que la vulgui, sinó que la gent que cregui que la independència és possible sigui majoria. Ho he dit per escrit i de paraula.

Per Sant Jordi escrivia La independència vindrà de l’inconscient col·lectiu. Aleshores deia:

A voltes, coses que semblen simples tenen més ressonància i efectes que d’altres molt grandiloqüents, per exemple la iniciativa dels eurodiputats de CiU i ICV Ramon Tremosa i Raül Romeva, els quals s’han queixat a la Comissió Europea que el jutge únic de competició no sancioni la trepitjada flagrant de Pepe a la ma de Messi estés al terra i indefens.

Els esdeveniments ens han dut en una cruïlla de camins, que és on ara som, hi hem arribat per esgotament del camí inercial que vàrem emprendre rebotats del franquisme. Cal entendre també, que el mateix règim va arribar en una cruïlla de camins a finals dels anys setanta no per a una decisió d’obrir portes i finestres a opcions millors, sinó per propi esgotament de la formulació ideo-simbòlica que el menava, esdevenint, amés, una anomalia formal en el context històric contemporani de l’època.

Són bastants en nombre, els catalans que naveguen entre aquesta mena d’esquizofrènia entre el ser català i saber-se espanyol o a l’inrevés. Suposo que és una anomalia, normal en un país anòmal. En aquest ser o creure que s’és o de demanar coses que tenen els estats, sense encara ser-ho. El mal ens ve, perquè som una nació, i no n’hem perdut la consciència de ser-ho. Però fa masses generacions que no sabem que és tenir voluntat pròpia ni hem sabut dir PROU.

Aquesta ha estat la setmana del debat del pressupost de la Generalitat per al 2011. Una setmana on s’han vist algunes coses, previstes, com són el suport del Partit Popular i Joan Laporta, i el refús de la resta de grups polítics a la proposta del Govern.

Anem bé cirerer, ara aquests mimadets de la policia “nacional” catalana, els més ben pagats de la península ibèrica, reivindiquen les seves reclamacions salarials deixant de parlar en català i passant a parlar la “lengua del imperio”… collonut!! i en Felip Puig i en Artur Mas que hi diuen a això? Res de res!! Home! Son reivindicacions sindicals! i a que es manifestin cantant el “Y Viva España” I portant la bandera espanyola? Home!! és que la bandera espanyola és un signe constitucional! I el “Y Viva España” es una cançoneta simpàtica cantada pel “culé” d’en Manolo Escobar i ja se sap que si s’és culé moltes coses es perdonen.. oi que si?.

Abans que comencessin amb el desmantellament de les caixes. Experts del nostre país ens van advertir, que la crisi podia ser aprofitada per part espanyola, tant política com econòmicament. Tindrien a l’abast destruir l’entremat financer català, que amb el seu sistema regulador diferent, tant i tant ha vingut molestant a la banca espanyola des de el dia del seu naixement. Per la mala gestió de moltes de les nostres caixes, algunes d’elles i no per casualitat, dirigides per ex-polítics prou coneguts, van quedar entrampades a l’igual que la majoria del sistema bancari espanyol.

Embogides pel baix preu del diner, van caure en un excés del crèdit poc garantit i donant peu a una bombolla immobiliària, que tard o d’hora hauria de petar.

La política “harmonitza” i modula els diferents interessos, ho fa, però, en el ben entès que tots els interessos troben avantatjós un determinat arbitratge, en diem democràcia.
Això s’articula en una “Constitució”, però quan una constitució determina que un interès particular és il·legítim ho ha de justificar molt bé. Quan no ho pot fer la democràcia esdevé comèdia.

És el cas de Catalunya que no se’ns reconeix el nostres drets nacionals, no se’ns reconeix com a subjecte de Dret polític. Ja ho hem parlat altres vegades.

Els ritmes del nostre organisme és un tema de gran interès. Jo intento entendre com influeixen els ritmes circadiaris en la nostra alimentació, en la nostre despesa energètica i, finalment, en el nostres pes. Se saben moltes coses, però no tot està ben lligat.

Per exemple, la gent que canvia de torn de treball molt sovint té problemes físics i psíquics. No li passa tothom, com tothom no té depressió, però el canvi de torn de treball, dia a nit, sovintejat, com un jet lag continuat, poc acabar produint obesitat, diabetis, problemes cardiovasculars i altres alteracions relacionades.

El nostre benvolgut President el Molt Honorable Artur Mas ha volgut defensar la bondat de les seves retallades i per fer-ho no ha dubtat ni un segon en intentar carregar-se la possibilitat d’un procés d’independència de Catalunya, no només donant arguments absurds propis de partits de tall espanyolista radical com UpyD y Ciudadanos contemplant la possibilitat que Catalunya no entrés a la UE i fos una independència con la de Estats Units d’Amèrica, ridícula no només la comparació sinó la dels personatges que la fan, perquè aquesta comparació no és innocent, aquesta comparació porta implícita dins d’ella el deixar entendre que si ens separem d’Espanya podríem no entrar en la U.E cosa totalment falsa i dirigida als timorats com argument explíc

Dissabte mentre preparava el dinar, res especial, verdura i lluç enfarinat per fregir, vaig poder escoltar alguns bocins del discurs de na Car Machacón. Espectacular, al·lucinant, pura xerrameca narcotitzant pel ramat.

Una declaració especialment significativa va ser la referida a “Europa”. Resulta que “ells”, no sabem si els sociates o els andalusos, sempre han estat “europeistes”, els “més europeistes” (?!). Ha declarat que volen una Europa “unida” amb una fiscalitat única “sempre i quan sigui progressista”, (ja hi som), això vol dir que els andalusos, castellans i/o extremenys pretenen viure com els bavaresos pagant els alemanys, òbviament.

Equivocadament els catalans creiem que els Reis d’Orient seguien sent Melcior, Gaspar i Baltasar. No, les coses ja no són així, tot canvia. Ara, també per allò de la quota femenina, els Reis els tenim no són els d’Orient, ara són els d’Occident i són Luís de Guindos, Soraya Saez de Santamaria i Mariano Rajoy. També han canviat altres coses, ells ja no busquen adorar al Nen Jesús, també han canviat i ara adoren a una dona de nom angelical i de cognom Merkel. Els seus presents no són ara or, encens i mirra. No són aquells símbols.

“Amb il·lusió”. En el “Polònia” parodien al president Mas dient-ho, abans ho havien fet amb en Montilla fent-li pronunciar la ela geminada de manera exagerada, una cosa així com “il····lusió”.

Els nous projectes son normalment il·lusionants i els nous governants i els seus equips solen comminar als votants a fer-se partícips d’aquesta mateixa il·lusió.

El fracàs sonat amb bombo i plateret del pla d’acció polític socioeconòmic i nacional del Tripartit va provocar una enorme decepció, un desencís i rebuig majoritari.

Permeteu-me que en aquesta ocasió parla una mica de mi. Tranquils no tornaré a fer ho més.

Presentació.

Demà dia 3 de gener farà un any que penjava el primer article a 10MIL.cat (Presentació). Junt amb el canvi de calendari, m’ha donat per fer un repàs. Llegir escrits de la meva primera anyada d’estar al bloc.

Avui que em toca escriure això és un gran dia. A banda de ser el darrer article de l’any, el govern espanyol ja ha decidit les primeres mesures contra el dèficit públic. M’interessava doblement. Primer per saber els efectes que tindrien sobre la meva economia en l’àmbit específicament familiar, sóc funcionari i assalariar, i segon per saber com m’afectaria en l’àmbit més general de ciutadà de Catalunya.

Com potser?, com és possible?. Després de 30 anys la “Sociedad española” continua empassant-se el discurs de Nadal del rei dels espanyols com si res!, el mateix, any rere any, el mateix.

Bé, que se l’empassin els espanyols és … … no ho sé, com esperar que els micos es treguin les puces els uns als altres, però que se l’empassin els “catalans” és delirant, un deliri, de bojos.
Haig de confessar-vos que ara estic “tocant d’oïda”, vull dir que he estat passant el Nadal a muntanya i només he vist la “tele”, però m’ha semblat entendre que aquest any el discurs de Nadal del rei dels espanyols era esperat amb més expectació que mai, per allò del seu gendre Urdungarin.