xbs

Sort en tenim de persones com Jaume Cabré (web), el flamant Premi d’ Honor de les Lletres Catalanes!

Percebre adequadament la realitat no és fàcil. Massa vegades ens deixem portar pels nostres pre-judicis que , com diu la mateixa paraula, és un judici anticipat, fet abans d’hora, precipitat, sense els elements necessaris. I generalment és aquí on ens equivoquem perquè, ja d’entrada, jutgem malament i comencem a fer cabòries..

La meva amiga Ventafocs té un blog acabat d’estrenar, que l’ha anomenat"INTERESSANT". La meva amiga tot just comença, però ho ha fet amb tanta il·lusió, que estic segur que ho serà de veres d’interessant el seu blog. Aneu-hi i passegeu-vos-hi una estona. L’adreça és la següent:

http://ventafocs-interessant.blogspot.com/

Mossèn Ballarín -un dels meus autors de capçalera- escriu en un dels seus llibres  que "no és el mateix viure d’ il·lusions que viure d’esperances". Segons ell, "hi ha la mateixa diferència entre somiar truites i criar una gallina perquè faci ous. Viure d’ il·lusions és somiar truites, creure que ets el rei del petroli i només voler triomfar. Viure d’esperança és saber que ets un pobre home que va tirant pel món".

Hoje, sexta-feira, 18 de Junho, José Saramago faleceu às 12.30 horas na sua residência de Lanzarote, aos 87 anos de idade, em consequência de uma múltipla falha orgânica, após uma prolongada doença.
O escritor morreu estando acompanhado pela sua família, despedindo-se de uma forma serena e tranquila.
Fundação José Saramago
18 de Junho de 2010

Sobre un fons totalment negre, ressalten aquestes paraules avui en la pàgina web de l’escriptor portuguès i premi Nobel de literatura José Saramago.

Una notícia d’aquests dies: Els nens catalans no saben llegir i escriure prou bé. No arriben als nivells desitjats en les avaluacions que els han fet. Sembla que la mitjana ha anat baixant any rere any.

M’agradaria saber el per què d’aquest fet, perquè les explicacions que ens ha fet el Conseller d’ Ensenyament no em convencen gens ni mica. Inclús les he considerades pròpies d’aquell que vol amagar el cap sota l’ala i no voler fer-se responsable de la situació.

Acabo d’arribar d’un sopar de comiat de dos companys de feina que es pre-jubilen. Ens ho hem passat bé. Hi han hagut acudits, cants i alegria. Potser també alguna llàgrima d’aquelles que no es veuen; una llàgrima d’aquelles que es ploren cap endins. En algun moment em sembla que més d’un ha fet el cor fort per no deixar-les anar… En aquestes ocasions hom riu cap enfora i plora cap endins.

He rebut una d’aquestes cadenes força fastigoses que s’envien per correu i que deuen donar unes quantes voltes al món perquè periòdicament retornen (com les orenetes ala primavera).

Normalment, si veig que és una cadena, la trenco sense cap tipus de remordiment i quasi sempre l’esborro del meu correu. Però aquesta em va semblar diferent i penso que valia la pena guardar-la i fer-la conèixer perquè el que deia era tot molt raonable ( i no entenc massa per quin motiu no ens escandalitza).

Fer pedagogia: Paraula màgica, frase que es repeteix a tort i a dret. Sempre acabem dient el mateix: "Hem de fer pedagogia de…". Quan parlem de política des d’una visió catalana de les coses sempre acabem dient que no ens entenen i que hem de fer pedagogia per veure si finalment ens entenen.

Ja vaig parlar fa uns mesos dels casos de pedofília dins de l’església i de com s’haurien d’haver tractat. Està bé que surtin al descobert i estaria encara més bé que acabessin als tribunals civils.

http://blogs.avui.cat/jaumepubill/2010/02/16/si-lesglsia-fos-normal/

Però de la mateixa manera que això és notícia, també ho haurien de ser altres coses positives que també passen, dins i fora de l’església (això tant me fa). La llàstima és que el bé no fa soroll i generalment no surt als diaris..

Transcric una carta que ve a dir més o menys això.

Carta de un misionero uruguayo en Angola al New York Times

Un dia d’aquests -no recordo a quin canal espanyol- vaig escoltar una perorada extraordinària sobre Sud-Àfrica i sobre la inseguretat que hi ha en aquell país, arrel d’un robatori que van sofrir uns periodistes espanyols i portuguesos.

Em va cridar l’atenció la manera com parlaven del país i de la mateixa organització, ja que ho feien des de la superioritat extrema i el menyspreu més absolut. Hi vaig notar un complex de superioritat molt comú, per altra banda, als espanyols quan parlen de l’ Àfrica o de Llatinoamèrica, per exemple. Ja ens hi tenen acostumats, però hom no s’hi acaba d’acostumar mai a aquesta mala educació i a aquests tons tan altius.

Avui s’ha obert de forma oficial l’Any Joan Maragall, que commemora el 150 aniversari del naixement del poeta i el centenari de la seva mort.

No recordo quan vaig descobrir Joan Maragall,  però fou de ben jove. Recordo que hi havia un poema seu que em captivava i la seva lectura em feia volar muntanyes enllà, on hi imaginava les vaques pasturant tranquil·lament. Era "LA VACA CEGA". Feia que li tingués una immensa llàstima a la pobra vaca i feia que em posés trist imaginat-la "topant amb una i altra soca"

Ja de més jove, amb la lectura de la "Ciutat del Perdó", l’"Església cremada" -i altres articles i poesies- van fer que me n’enamorés i el considerés com un dels "meus poetes".

El dibuix d’en KAP retrata una realitat ben actual. I no només retrata una realitat econòmica o social, sinó que mostra una filosofia de la vida a la que hi estan abonats molts.

La nostra societat és molt fictícia. Vull dir que viu en la mentida, en la ficció, en l’aparença, en la irrealitat, sense tocar de peus a terra, estirant més el braç que la màniga. Hom gasta diners que no té i que no sap si tindrà mai. Els bancs deixaven diners sense to ni so. L’economia algú diu que és com una bicicleta: que si es para, cau. Serà així?

Poder treballar és una sort. Dignifica la persona, dóna capacitat de viure més dignament i fa que la persona pugui desenvolupar-se i créixer en molts ordres de la vida. Aquest axioma o principi jo me’l crec ara que no hi ha tanta feina, però me l’he cregut sempre. També me’l creia  en èpoques de bonança, quan semblava que hi havia feina per a donar i vendre.

Això ho escric després d’un dia de vaga en molts sectors, sobretot en sectors públics i funcionariat. I ho escric en un moment delicat per a tothom: treballadors, empresaris i funcionaris. Avui passen dificultats tots i en passen, sobretot, aquells que han perdut la feina. Per això caldria pensar una mica en el fet de tenir o no tenir feina i el que comporta socialment aquest fet.

Ahir parlava del debat que han començat a protagonitzar els candidats a president del Barça i de les meves impressions en escoltar el primer. Però això ho considero irrellevant i no té cap més valor que la meva percepció personal.

El que sí considero rellevant -i que convindria ressaltar- és el fet que tots els candidats formessin part inicialment d’un grup anomenat Elefant Blau i que es van unir per posar una moció de censura al president Núñez. Més tard, van fer equip al voltant de Laporta per presentar-se a les eleccions, que van guanyar.

Aquest matí he seguit una mica (no tot) el debat que a Catalunya Ràdio (Cal Fuentes) han protagonitzat els quatre candidats a la presidència del Barça. Jo no sóc psicòleg, ni entès en comunicació, ni publicista, ni estudiós dels mitjans de comunicació, ni del llenguatge i del fet de comunicar-se. Per tant, del que diré a continuació no en feu gens de cas. Segurament que diré molts disbarats i, si voleu, corregiu-me. Simplement és la meva percepció.

Bé, per a ser exactes, qui l’ha descobert aquesta malaltia nova he estat jo fa uns dies. I per a ser més exacte encara, us he de dir que ja coneixia tots els símptomes però no en sabia el nom. Ara ja el sé i es diu EPANYOLITIS CRÒNICA I/O AGUDA.

Us deixo l’adreça de la pàgina d’una associació d’afectats per si voleu informar-vos millor i per, si arriba el cas, algú vol vacunar-se. Pot ser infecciosa!

Ara fa just un any escrivia un post en aquest mateix blog

http://blogs.avui.cat/jaumepubill/2009/05/26/s-la-fi-del-mn/

sobre l’economista SANTIAGO NIÑO BECERRA  El post me l’havia inspirat una entrevista que li vaig escoltar per la ràdio i que va fer que busqués de seguida alguns articles seus i els llegís amb avidesa. Era un economista diferent dels que havia sentit fins llavors.

Internet és una gran eina. No ho podem negar!. És un mon obert, que s’expandeix com l’univers. Un món quasi infinit. Internet és una caixa on s’hi troba de tot. Quan hom necessita alguna cosa, va a aquest calaix meravellós, l’obre, remena una estona i, oh meravella!, allà hi ha allò que buscaves. Molt més del que buscaves! Allà hi trobes allò que ni coneixies i ni imaginaves.

Aquests dies s’està parlant de les "primes" que cobraran els futbolistes espanyols de la selecció si guanyen el mundial. Es parla que cada futbolista podria arribar a guanyar 600.000 euros. Molt més que molts països bastant més rics que nosaltres…