xbs

A vegades, a la vida, es tenen tantes ganes de fer una cosa, o de dir-la, o d’assolir-la… que hom es nega fins i tot l’oportunitat de somiar-la.

Això passa, per exemple, quan estem a disgust en una feina i no ens atrevim a deixar-la, encara que ens en morim de ganes. Quan estem a disgust en una situació volem marxar-ne, -desitgem enormement marxar-ne-, desitgem fugir i abandonar-ho però no ens atrevim.

En moments de crisi com els actuals en què tendim a veure-ho tot una mica fosc hi ha una cosa que diuen que va molt bé: una bona abraçada!

Una abraçada no es pot negar mai perquè sempre és una expressió d’algun dels tipus d’amor que existeixen.  Diversos Autors, entre els quals podem trobar  Walter Riso, diuen que l’amor pot ser de diversos tipus: "eros", "àgape" o "filios". L’ "eros" és l’amor passional, l’ "àgape" és l’amor desinteressat cap a les persones i el "filios" és l’amor "familiar".

Eduardo Galeano és un dels millors escriptors que hi ha actualment a l’ Uruguai i a tot Amèrica Llatina. Escriptor i intel·lectual d’esquerres, compromès amb el seu país i amb les causes universals que ell creu justes i que, a vegades, massa persones creiem causes perdudes. Ell encara hi creu i lluita per defensar-les.

És un enamorat del futbol i no se n’amaga. Sempre diu que ser intel·lectual i ser amant del futbol no només no són coses contradictòries sinó que poden ser perfectament complementàries. Això sí: darrere del futbol a vegades hi han altres coses. Ell ens ho explica…

Té un llibre que és una delícia. Es titula "El fútbol, a sol y sombra". Avui us en vull deixar un fragment.

COMIAT

Aquesta fotografia fou feta a la Rambla de Barcelona el 24 d´abril de 1932. Ja llavors demanaven "UN ESTATUT TAL COM L’APROVA EL POBLE DE CATALUNYA"

La història, es repeteix o és sempre la mateixa?

Avui, ja no cal demanar res més. Cal protestar alt, for i clar. Cal fer-nos sentir, fer.nos respectar, però també fer-nos valer. Nosaltres som una nació, hem de fer les nostres pròpies lleis i hem d´acabar decidint sense pidolar.

Fa 300 anys que ens menystenen i ens deshonren. Potser ha arribat el moment de no mirar més enrere i mirar només endavant.

UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE

La gent treballarà per viure
en lloc de viure per treballar.

Els historiadors no creuran
que als països els encanta ser envaïts.

Els polítics no creuran
que als pobres els agrada menjar promeses.

El món ja no estarà en guerra contra els pobres, sinó contra la pobresa, i la indústria militar no tindrà més remei que declarar-se en fallida.

Els nens del carrer no seran tractats com si fossin escombraries, perquè no hi haurà nens del carrer.

La justícia i la llibertat, germanes siameses condemnades a viure separades, es tornaran a ajuntar.

Que hi ha animals força més intel·ligents que moltes persones ja era sabut. També és sabut que els pops són molt intel·ligents. El que no era conegut és que tinguessin el do d’endevinar el futur com el "Mago Félix". En vista de tants encerts com a aconseguit aquest pop alemany a l’hora d’endevinar els resultat dels partits del Mundial de Futbol, corre el rumor que el fitxarà Zapatero i el farà Ministre d’Economia, a veure si el seu govern comença a encertar algunes de les prediccions que en aquests darrers temps ha anat fent i que no se n’ha acomplert cap ni una…

Som a diumenge, dia 11 de Juliol de 2010. Ens hem despertat amb la ressaca de l’eufòria que produeix la multitud, els crits, l’alegria desfermada, el sentir-se per una estona transportat a un altre món que sembla possible perquè l’hem somniat  massa vegades, perquè massa vegades l’hem construït, ens l’han destruït i l’hem tornat a construir.

La manifestació va ser un èxit. Hi havia molta gent. I encara hem de comptar tota la gent que no hi va poder anar però que té el mateix sentiment d’aquell riu humà que recorria els carrers de Barcelona. Com diria en Raimon,“en som molts més dels que ells volen i diuen”. No hi eren tot els que ho són, però sí que ho són tots els que hi eren.

Sí, per a mi ja us en podeu anar a fer punyetes, polítics catalans! Som on som, ens han pres el pèl fins a l’infinit, ens clavat una bufetada al mig de la cara….i ara resulta que discutiu per una pancarta.

Que si ha de dir o no ha de dir… Que si el Presi ha d’anar al davant o al darrere… Que si la meitat de pancarta amb text i l’altra meitat sense text… Que si la bandera catalana vol dir això o allò….

Hi han moltes menes de relacions socials i de solituds en la vida i cadascú les sent i les viu a la seva manera. Perquè una mateixa situació es pot viure de moltes maneres i, de fet, cadascú la viu a la seva manera…

Hi ha la solitud del llit del malalt (que uns la saben anar portant i per a altres és un desfici insuportable), la que es troba en els boscos perduts en plena muntanya, en una nit en ple desert  i la d’algunes persones enmig del soroll de la ciutat…

Hi ha aquella solitud amarga que se sent al més  profund i amagat racó de l’ànima quan hom se sent incomprès, injustament jutjat o abandonat. La solitud d’aquell que no estima i no és estimat..

Hagamos un trato

Cuando sientas tu herida sangrar
cuando sientas tu voz sollozar
cuenta conmigo

(de una canción de Carlos Puebla)

Compañera
usted sabe
que puede contar
conmigo
no hasta dos
o hasta diez
sino contar
conmigo

Exactament 852.787 euros és el que ha cobrat l’exdirector general corporatiu del FC Barcelona, Joan Oliver, com a indemnització per haver deixat el càrrec un any abans del que  estava previst.

Jo trobo que és molt, no? Tant bona feina feia? Tots els bons professionals com ell cobren aquests sous tan alts i, si els acomiaden, pacten aquestes altes indemnitzacions? A mi em sembla que no, encara que no sóc entès en aquest tipus de coses. Però, pel que he pogut escoltar d’ algú que sí que ho és d’entès, no és comú això.

"Visto lo visto" -com dirien els castissos- Espanya no m’interessa gens. Bé, ja feia temps que no m’interessava però ara, com era previsible, me n’he acabat d’assabentar perquè una colla de jutges caducats se n’han cuidat prou de fer-m’ho saber.

Així és com ens volen deixat als catalans: Sense sortida!.

Què volen aquesta gent? . Què hem de fer davant d’una senyal tan explícita com aquesta?

Esperem que algú es posi al davant i sàpiga liderar una resposta adequada, perquè ja en comencem a estar farts de ser trepitjats.

Ara queda ben clar que haurem de començar a pensar que si no ens hi volem n’ haurem de marxar. ESTATUT=ESTAT-OUT.

Depressió? Problemes amb el cap? Excés de feina? Preocupacions familiars? No arribes a fi de mes?…

ET RETALLEN L’ESTATUT?

AQUÍ TENS LA SOLUCIÓ

KELEDÉN

ARA AMB UNA NOVA FÈRMULA!!!!

KELESDÉN

Gonnzález-Faus en alguns àmbits de la societat potser és un desconegut. Però parlar d’ell en àmbits eclesials i religiosos és parlar d’un mite. És un dels millors teòlegs que hi ha al nostre país i  arreu del món. Els seus llibres els han llegit milers de persones de tot el món.

Per començar, reconec que no sé escriure i que m’agradaria saber-ne més. A l’hora d’escriure m’agrada ser senzill i directe. No m’agrada l’estil recarregat i, a vegades, m’abstinc de posar certes paraules per aquest mateix motiu.

Per això m’ha agradat trobar aquestes regles de George Orwell, que era un bon escriptor i, sobretot, un bon periodista. Segurament per aquest mateix motiu el setmanari britànic The Economist encapçala el seu llibre d’estil amb sis regles d’escriptura d’Orwell:

Aquestes regles són les següents:

1) Mai utilitzis una metàfora, símil o qualsevol altra figura d’estil que ja hagis llegit moltes vegades.

Sang, sang, molta sang. A la via, al tren, a terra, a tot arreu.

Tota l’estació de Castelldefels-Platja era un calvari, un sofriment, un cementiri, un hospital, un esgarip punyent. Un crit interrogador al cel. Un infern concentrat en aquell punt i en aquella hora de la nit de Sant Joan.

Cossos destrossats entre la foscor. Somnis esfumats, riures i xivarri emmudits de cop. Paraules estroncades a mig dir. Frases que no s’acabaran mai. Segons eterns.  Crits, llàgrimes, esgarrifances, tremolors, corredisses…

Una nit alegre i esperançada, convertida -de cop i volta- en una nit tràgica. Una nit que havia de ser llarga convertida en una nit eterna.

Escoltava fa uns dies per la ràdio una dona empresària andorrana. No vaig poder escoltar el nom perquè vaig agafar l’entrevista ja començada. Però explicava aquesta dona que de mol jove va haver de fer-se càrrec dels negocis de la família per la mort del seu pare i que als consells d’administració estava rodejada d’homes i que a ella no se l’escoltaven. Quan un home deia el mateix que deia ella, llavors sí que la cosa tenia ressò. Deu ser cert perquè les persones acostumem a ser així de ruques i estem plens de prejudicis.

Pren-te el temps per:
Treballar: és el preu de la realització.
Dormir: és la manera de recuperar l’energia.
Jugar: és el secret de la joventut.
Relaxar-te: és el camí de la tranquil.litat.
Llegir: és la base del coneixement.
Fer l’amor: és un dels regals de la vida.
Divertir-te: és part de la l’alegria.
Meditar: és la sendera que condueix cap a Déu.
Fer exercici: és garantia de salut.
Somiar: és el secret per arribar a les estrelles.
Escoltar: és portar pau als que t’envolta.
Ajudar: és una manera de créixer com a ésser humà.