xbs

Podem constatar com aquest any s’ha disparat el que s’anomena violència de gènere a Catalunya. Al 2010 hi va haver 15 víctimes mortals per aquest tipus de violència i al 2011 es va reduir a 10. Aquest any acabat de començar ja en comptabilitza 7, la qual cosa indica que la xifra segurament que es dispararà molt si segueix aquesta tendència.

Aquest matí escoltava al Miquel Roca i Junyent en una entrevista a Catalunya Ràdio. Fa de bon escoltar aquest home perquè és intel·ligent, diu coses interessants i –el que és més important- diu coses de sentit comú.

Ja al final de l’entrevista ha dit una cosa que considero fonamental en tots els ordres de la vida i, per tant, també pel moment polític i econòmic que estem vivint. Ha dit:

“VOLER NO ÉS PODER. PERÒ ÉS IMPOSSIBLE ACONSEGUIR UNA COSA SENSE VOLER-LA. PER TANT, EL MES IMPORTANT ÉS VOLER. QUE DESPRÉS HO ACONSEGUIM O NO, NO HO SABEM. PERÒ CAL PREDICAR LA CONFIANÇA, ENCARA QUE SIGUI DIFÍCIL PREDICAR-LA EN MOMENTS COM AQUESTS”

Aquestes paraules del títol d’aquest apunt són del malaguanyat bisbe Antoni Deig i podríem dir que copsen perfectament el seu tarannà. Amb aquestes paraules tan sàvies vull retre-li un altre cop el meu homenatge com a patriota, home d’església i home savi. Ser bisbe és ser germà, ser pare, ser pastor, però també és saber manar. Saber fer tot això no és fàcil i ho saben prou bé els pares i les mares, els germans, els governants i tots els que tenen una responsabilitat important, sigui dins de l’església o fora.

http://youtube.com/watch?v=y10kIjyApi8&feature

És evident que no totes les dites populars són veritat. I no ho és aquella que diu “estar com gat i gos”. Per sort, els animals no sempre són com les persones. Generalment són millors, sobretot si han pogut viure junts. En estat salvatge és una altra història i allà impera la llei de la selva o la llei del més fort que la mare naturalesa posa en els gens de cadascú.

Aquest vídeo ens pot fer pensar que les persones podríem entendre’ns bastant millor del que ens entenem ara. Sobretot, si fóssim capaços de relacionar-nos sense prejudicis.

De fet, no vull parlar dels crancs sino que vull parlar de l’ Església. I en vull parlar després d’escoltar aquests dies coses força gruixudes en boca de bisbes. Arguments que m’han fet retrocedir en el temps i m’han recordat els crancs, que la dita popular diu que caminen enrere (en realitat no és cert que els crancs caminin cap enrere, sinó  que caminen predominantment cap al costat i, si convé, també poden caminar endavant i enrere).

Es pot ballar per dins i es pot ballar per fora. Així com es pot riure o plorar per dins i per fora. I no sempre succeeix simultàniament sino que a vegades es riu per fora i es plora per dins. O viceversa. El títol d’aquest post “Ballo per dins” és el títol d’una excel.lent pel·lícula que aquests dies vèiem (i la treballàvem) a la feina.

No sóc jurista i més aviat soc una mica al·lèrgic als termes jurídics. He llegit sentències que semblen escrites en una llengua d’un altre planeta. Deu ser perquè el comú dels mortals no les puguem entendre…

Aquests dies es parla molt que s’hauria “d’actuar d’ofici”. Què deu voler dir? En poques paraules –i de manera senzilla- deu voler dir que és quan un funcionari o un organisme té coneixement de que una norma no es compleix com s’hauria de complir  i llavors els responsables tenen l’obligació d’investigar i d’indagar què ha passat, perquè la mateixa llei els indica que aquestes són les seves funcions i la seva obligació. (Si no és així, que algú m’ho corregeixi).

Avui m’ha vingut de gust copiar un discurs. Un discurs una mica llarg, pronunciat fa 40 anys per Cantinflas -suposadament davant l’Organització de Nacions Unides- en una pel·lícula en la qual feia el paper d’ambaixador.

El discurs té quaranta anys però podria repetir-se quasi al peu de la lletra en qualsevol fòrum polític amb absoluta i vigent actualitat.

Discurs de Sa Excel·lència l’Ambaixador, davant de l’ Assemblea Internacional

Joan Fuster (Serra d’Or, núm. 234-març 1979 en un article que titulava “Aprensions a propòsit del "pactisme" no es mostrava gens d’acord a que

els catalans siguem una gent tendencialment "pactista", o, en tot cas, més "pactista" que els pobles del costat. Ell "pactisme" es produeix en qualsevol lloc del món, quan no hi ha més remei. Els catalans no hem estat especialment "pactistes", si no fou per obligació: l’obligació del vençut, que espera no ser-ho del tot, és el "pacte".

…

A Madrid hi ha un carnisser troglodita (amb perdó dels carnissers i dels troglodites) que ha dit el següent:

"Pel que fa a la jugada amb Leo Messi, vull dir des d’ara mateix que va ser un acte involuntari. Tot i això, si Messi s’ha sentit ofès, li demano disculpes perquè l’única cosa que faig és defensar el meu equip i la meva institució. Hi poso cos i ànima. Mai em passaria pel cap fer mal a un company de professió."

A Madrid hi ha un carnisser troglodita (amb perdó dels carnissers i dels troglodites) que ha dit el següent:

"Pel que fa a la jugada amb Leo Messi, vull dir des d’ara mateix que va ser un acte involuntari. Tot i això, si Messi s’ha sentit ofès, li demano disculpes perquè l’única cosa que faig és defensar el meu equip i la meva institució. Hi poso cos i ànima. Mai em passaria pel cap fer mal a un company de professió."

En la vida d’una persona es produeixen molts canvis; alguns metafòrics i altres reals. I no només es produeixen quan hom és jove sinó que es poden produir a qualsevol edat.

Hi han persones que sembla que visquin en un canvi permanent. Són aquelles persones inquietes, que els agrada moure’s físicament i psicològicament. Són persones que no estan mai contentes amb el que fan i sempre busquen coses noves, nous horitzons, tastos i perfums nous.

N’hi han d’altres que són quietes d’esperit i a qui els agrada la quietud física i la tranquil·litat. Com més pocs canvis, millor. Semblen permanentment satisfets del que fan i del que són. Sembla que no tinguis aspiracions.

http://youtube.com/watch?v=Dz5cVlXcgYc

En dies com el d’avui és quan és més convenient recordar la història o, si voleu, no oblidar-la.

“ALGUNS MOSSOS INDIGNES” i “UN POBLE INDIGNAT”. Heus aquí com resumiria jo aquesta vergonyosa pantomima de protesta que han fet una colla de nois amb poc pèl i poc cervell, que no n’han tingut prou amb el tema del castellà  sinó que ahir van reblar el clau en cantar el ‘Viva España’ a Artur Mas en un acte de protesta a Lloret de Mar.

No sé si és veritat, però he escoltat que quan arribin els diners que Madrid ens deu, la Generalitat farà una convocatòria per a mossos de quadra.

A més de ser imprescindible saber castellà…

Per si no ha quedat prou clar el títol, em refereixo als dos ex presidents del PP, Francisco Camps i Jaume Matas. Em sembla que estan justament al lloc que els toca i que han anat buscant amb tanta insistència. Tota una llarga carrera per arribar aquí!

Chesterton diu que “el pitjor enemic de l’home és ell mateix”. Potser té raó. Perquè la majoria de les vegades som nosaltres mateixos qui ens posem les barreres que ens impedeixen ser lliures i, per tant, autèntics. Hi han moltes coses exteriors que ens poden limitar, sobretot si no són prou positives i alliberadores: el lloc on hem nascut, els mitjans econòmics, la salut, l’educació, la família… Totes aquestes coses objectivament ens limiten, certament. No és el mateix néixer en un barri pobre que en un barri ric. No és el mateix poder accedir a la cultura que no poder.hi accedir. No és el mateix tenir una família des estructurada que tenir una família on hi regni l’amor…

Hola em dic Quim.
El dia 7 d’octubre de 2011 vaig fer 16 anys.
Tinc la Síndrome de Down i estudio a l’Institut Manuel de Pedrolo i també vaig dos dies a l’escola Alba. Els dimecres a la tarda vaig a Down Lleida i els dissabtes a l’esplai. També m’agrada nadar, passejar i sortir amb els amics.

Aquesta és la presentació que fa el Quim del seu vídeoblog. Un vídeoblog que només té un parell de mesos de vida però que està tenint un èxit rotund en tots els sentits.

No us explicaré pas com és. S’ha de veure i s’ha d’escoltar. Possiblement passeu del somriure a la llàgrima perquè hi han emocions a flor de pell i una frescor que no es paga amb diners.

M’agrada, de tant en tant, llegir o escoltar Eduardo Galeano. Per vàries raons:

-Primer, perquè sempre -sí, sempre- diu coses interessants, encara que no sempre s’hi hagi d’estar d’acord en tot.

-Després, perquè convé reflexionar de tant en tant si no volem que el cervell es rovelli. I Galeano té la capacitat de fer reflexionar sempre.

Aquests dies ha estat notícia el davanter uruguaià Luís Suárez. L’han suspès per 8 partits i amb una multa de 60 mil dòlars per haver dit “negre” al defensa francès Patrice Evra, que és de color negre. Ell s’ha disculpat públicament i ha assegurat no haver "utilitzat mai la paraula en to de menyspreu" i que volia disculpar-se "si amb això havia ofès a algú". L’entrenador del Liverpool, Kenny Dalglish, va defensar Suárez explicant que a l’Uruguai és habitual dir la paraula “negre” sense que tingui un to despectiu. Segons el parer d’experts lingüístics -va assegurar el tècnic- la paraula és "totalment acceptable" a la regió d’Uruguai de la qual procedeix Suárez.