xbs

Tot començà la nit del 20 de març de l'any 1980, quan a la sala Oval del MNAC les ampolles de xampany no foren destapades. Reventós i el PSC-PSOE, segurs de la victòria en les primeres eleccions nacionals, no podien creure que el jove partit de Jordi Pujol els hagués derrotat. Era un mal somni , era quelcom contranatural que la societat catalana identificada ideològicament amb l'esquerra hagués atorgat la seva confiança a Jordi Pujol, el líder inequívocament nacionalista d'un partit gairbé desconegut.

Li calia trobar alguna fotografia per a il·lustrar una entrevista. La recerca ha estat difícil i frustrant. N'havia trencades moltes.

El dia que per primer cop veié un munt de fotografies sobreeixint d'un sac de runa ho decidí. Li semblà veure la persona que les havia guardades durant anys, de temps en temps les treia del calaix, unes li recordaven vívidament moments de felicitat- a les imatges tothom somreia-, a d'altres hi havia gent desconeguda de qui mai no havia sabut el nom, i les més antigues, aquelles de color de vell, eren dels pares. Quan morí, els qui ocuparen el pis llençaren papers i fotografies.

                            
                                      Oscar Wilde (1854-1900)


            "El món és un teatre, però té un repartiment deplorable"

Deu són les dones assassinades pels seus companys enguany. Avui un home ha mort a ganivetades la dona, és l'arma habitual de la violència mortal de gènere. Ell és un maltractador condemnat per la denúncia fa uns anys d'una altra dona.

Les dones mortes són un degoteig sagnant inacabable de la violència masclista. Només la voluntat col·lectiva d'enfortir una societat que visqui en la igualtat podrà acabar amb el malson.

Denúncia incansable i condol.  

Antoni Maria Alcover, geniüt, orgullós, polemista temut, escorcollador de les formes vives, servador dels mots, apassionat per la llengua, recuperador de la cultura, amador de la història i la terra...

"Amadors y entusiastes de la llengua catalana, pensauhi bé amb axò, ficsauvoshi bé, y sigau consecuents am les vostres coses. Esgargamellarse clamant per l'autonomia de Catalunya, y no comensar per fer efectiva l'autonomia d ela llengua, qu'està esclusivament en la nostra mà el conseguirla, es una inconsecuència y una falta de formalidat que no deixa gens a bon lloch els qui la cometen.
Amadors y entusiates de la llengua catalana,  vosaltres que la teniu per reyna del vostre cor..."

Mit Romney, exgovernador de Massachusetts i possible candidat republicà a la presidència d'EEUU, multimilionari, ha afirmat que "la gent més pobra no em preocupa". Fou aplaudit, el que reafirma la meva convicció que és impossible voler avaluar la política americana des dels meus principis socials.

Una nova paraula forma part del vocabulari político-castís espanyol, "Chaconear".
Paraula que vol dir: renegar de qui t'ha criat, abjurar de la religió política practicada, negar la corresponsabilitat dels actes del Govern a què pertanyies i fer llenya de l'arbre caigut que t'aixoplugà.

Carme Chacón és nascuda a Catalunya, aquest fet que ella no elegí és un obstacle per a les seves ambicions malgrat li hagi servit de trampolí per a anar a Espanya; el PSC espanyolitzat fou la seva primera escola, el que la convertí en una política amb identitat espanyola, sense arrels ni experiència ni coneixements del que és Catalunya.

Tot govern té un model de ciutadà i sap o creu que l'educació és l'eina per a aconseguir-ho. L'educació és un àmbit polític i en ell res no és innocent : l'estructura del sistema, l'ordenació del currículum, la tria de continguts, el mètode d'avaluació ... El sistema educatiu pot ésser elitista o social, la seva ideologia pot ésser conservadora o progressista, pot tenir encerts o desencerts però mai no és neutre.

Estimada Sílvia, que trist fou el teu adéu, el diumenge que vas escriure per última vegada al bloc em deixares sense alè. Hi he tornat cada dia per retrobar-te, ha estat debades.

Ens digueres adéu , no volia creure-ho i avui em costa acceptar-ho. Amiga, recordo el teu primer escrit quan demanaves suggeriments sobre el nom que havies donat al bloc, "Indústries i caminars", un nom difícil, enginyós, personal, atípic, com els teus escrits. Escrits plens d'amor de distintes tonalitats.

Fa gairebé 2.500 anys en un lloc de l'Índia en què la religiositat de la societat admetia la creació del món del no-res, es publica el text "Lokavibhaga" ("Les parts de l'Univers") on es troba escrit per primera vegada el nom del buit, el "sunya"; el no-res s'ha cosificat, es pot pensar i dir, ocupa un lloc buit; entre els nombres el sunya és un nombre sense unitats. El sunya, el zero, no és només una invenció d'enorme abast sinó una revolució cultural que democratitzarà el saber , la seva història és la del llarg combat, durant tota l'Edat Mitjana, del progrés contra les forces resistents de l'església i dels comptables abaquistes.

Un xic distreta escoltava una conversa mantinguda amb un pagès, ja gran, dins d'un programa de la TVC. L'home, parc de paraules, explicava que havia treballat gairebé tots els anys de la seva vida fent de "tallador" d'arbres, de troncs. En ser preguntat quantes hores al dia treballava, el llenyataire respongué amb una frase senzilla : "d'una claror a l'altra".

La mesura del temps del vell llenyataire és tan  antiga com la història de la humanitat, el rellotge de l'arc diürn del sol, de la claror del naixement a la claror de l'ocàs. Així entenien el temps èpic els oïdors grecs de la vella història de la caiguda d'Ilió, quan Homer cantà :

                            
                                       John Le Carré (1931-)


             "La sinceritat és una virtut, la veritat una desgràcia"