xbs

Es retreu a les consultes sobiranistes que només s’adrecen al target independentista i que obvia als unionistes. Es posa com a exemple que són només els independentistes els que fan campanya electoral mentre que els partits contraris a la independència no es manifesten.

Només una setmana i 5 pobles més de La Garrotxa podran votar en les consultes sobre la independència de Catalunya. Quina enveja..jo encara hauré d’esperar al 25 d’abril per poder-hi dir la meva. Tinc ganes de poder cridar “SI” sense haver de pensar si estic traint la neutralitat que com a membre de LGD m’obligo a mantenir.

Quan a Olot no es celebrava el Carnaval ni el Carnestoltes al carrer i en canvi si que es celebrava la Quaresma i fèiem magre els divendres, el Dijous Llarder era a casa meva un dia absolutament gloriós.

Quan menys t’ho esperes passa alguna cosa que posa em evidència la nostra anomalia com a país. El darrer exemple és la vergonyosa vaga dels exhibidors de cinema contra la llei del cinema de Catalunya. Una vaga absolutament reaccionària que busca perpetuar que a Catalunya el 97% de les pel·lícules només es puguin veure en versió doblada a l’espanyol.

Quan érem petits, entrar llenya no era un càstig. Encara que no ens poguéssim escaquejar era una petita festa que sempre arribava per sorpresa. Quan el camió arribava a la placeta de Sant Miquel i descarregava una muntanya enorme de socs al mig del pas la iaia ens mobilitzava amb quatre crits i tota la colla de nens i nenes que rondàvem per allà hi anàvem sense rondinar més de compte.

El dia dels Reis..aquest sí que era el millor dia de les festes de Nadal per mi. La resta era només per esperar i pels grans però aquest era el nostre gran dia. Des de molt abans ja frissàvem imaginat si ens haurien dut tos els regals que havíem demanat i, pel que pogués ser, els prioritzàvem: “si no m’ho porten tot, almenys que em portin....”.

Una sortida a Donostia ha d’estar per força dominada pel menjar, la qual cosa al mig d’aquests dies de Nadal, és com un repicó perillós. Però hi ha coses per les quals val la pena córrer algun risc. I al cap i a la fi, sempre podem fer la promesa de menjar verdura a partir del 7 de gener.

Quan era petit aquesta era la nit més avorrida de l’any. I ho era de bon tros!. Començava amb la seguretat que ens hauriem de quedar a dormir a ca la iaia, aquella casa fosca i avorrida, on no hi havia llibres per llegir, ni joguines per jugar. A mesura que avançava el vespre, la tele, la única tele, en blanc i negre avançava el gran esdeveniment anual: el programa de cap d’any on una sèrie d’artistes que ara ens semblarien d’allò més tronat intervindrien per ”amenitzar” la nit fins arribar a l’incomprensible (per mi, encara avui) ritual de menjar raïms al ritme de les campanades de la Puerta del Sol. Incomprensible i misteriós perquè em penso que fins que no vaig ser un bon ganàpia mai hi vaig arribar despert.

Entre les moltes servituds que suposa tenir una botiga, hi ha la de tenir molta més feina quan s’acosten dies de festa que no els dies normals. A casa eren carnissers i les festes de Nadal eren rebudes amb un neguit que se’ns feia estrany a la mainada. Els nostres espinguets i alirets comptant els dies que faltaven pel tió i, sobretot, pels Reis eren rebuts amb esbufecs que els pares feien anticipant el cansament d’aquelles dates, el que haurien de matinar, les poques estones de repòs i l’atrafegament de la botiga.
Tot tan diferent de com són avui i espero que també pels que encara avui són botiguers.

No hi ha dubte que el que anomenem “saber estar” és a dir, la capacitat d’ocupar en cada moment el lloc que pertoca, assumint el paper més escaient que fa que tothom es senti còmode, sense estridències ni estirabots és una virtut que no tothom en disposa. Com no tothom sap reaccionar amb correcció davant l’adversitat, la fatiga, les decepcions... Aquests dies hem tingut mostres òbvies d’això. En López Tena anomenant sectaris a les persones de la coordinadora nacional pel 13D ha estat un exemple de no saber estar i de no saber reaccionar; el mateix podem dir de qui duia una ILP impossible al Parlament i dels que formen una plataforma independentista a l’empara d’aquest dia històric.

Ahir tots plegats vàrem agafar embranzida i, més que un pas endavant, vàrem fer una bona gambada cap a l’ Estat Lliure de Catalunya.
A La Garrotxa, va votar un 38,72 % dels ciutadans cridats a votar i quasi un 94% va optar per donar un “si” a la independència.
Els que hem tingut l’honor de treballar en l’organització de les consultes estàvem ahir, i alguns avui encara, amb un estat d’ànim ben curiós. Per una banda, l’alegria immensa d’haver assolit un bon resultat pel que fa a participació i d’altra banda l’emoció de sentir-nos, modestament i per uns instants, contribuents del que potser sigui un moment històric. Tot plegat barrejat amb el cansament acumulat d’una colla de dies de gran intensitat.

Aquests dies de moviment uniformement accelerat, on tot cada dia va més ràpid i al vespre s’hi arriba més cansat del compte, m’he fet un fart de sentir com em deien “això del referèndum no servirà de res” o bé “mai no ens deixaran”. Aquestes frases solien anar acompanyades de moviments oscil•lants del cap, mirant a terra en una expressió ben gràfica de resignació. I m’ho solien dir persones que afirmaven que, malgrat tot, anirien a votar.

Aquests dies accelerats, no tinc gaire estona per escriure. Avui però una entrada brevíssima. Col·laboro amb Garrotxa Decideix organitzant les consultes del 13D a la comarca i em cuido d'alguns aspectes logístics i organitzatius. Al migdia em truca en Miquel de la comissió local de Castellfollit per preguntar-me com podien fer-ho perquè dues persones de més de 90 anys, immobilitzades al llit, poguessin votar perquè estaven demanant als seus fills que busquessin una solució, que volien votar en aquestes consultes.
Bé, i hi ha barruts que diuen que això no serveix de res...
Solució trobada, ciutadans: i tant que podreu votar, amb legitimitat i dignitat.
Goodbye Spain