xbs

Estava amoïnat, molt poc certament, per veure què podria escriure sobre la manifestació del 10J que no hagi escrit tothom a hores d’ara. Podria dir que amics, coneguts i familiars que mai no ho hauria dit hi eren, amb la mateixa barreja d’indignació i il•lusió que tothom, encara que cadascú amb la seva pròpia proporció d’ingredients. Podria afegir que no em sé imaginar un milió de persones i que no en tinc ni idea de quants podíem ser. Podria explicar anècdotes personals com la d’ALT renyant-me perquè els de Reagrupament estàvem més endavant de la capçalera oficial; o de com algunes enganxines de “Som una nació.

Des de fa uns dies a la tele fan un anunci que pretén que els catalans i altres ciutadans siguem “fans de Catalunya”. És un anunci de Turisme de Catalunya (l’invent depèn d’ERC, que s’hauria de dir “ARGGGG”) surten personatges tan coneguts com Ferran Adrià, Gemma Mengual, Bojan Krkic, Custo Dalmau et alter.

Avui volia escriure una entrada sobre el concert econòmic que Lord Farquart demana per Catalunya com a gran solució per als mals de Catalunya, i ho volia lligar amb el que ens ha arribat del Montilla sobre aquest tema. Ho anava rumiant i cada cop em sortia més enginyós. Volia raonar que si en Montilla, que ha estat ministre espanyol i ha vist els números de l’Estat, té clar que sense l’espoli fiscal no se’n surten, és senyal que tenim raó.

Diumenge al matí. Un matí que podria ser britànic o garrotxí d’abans: cel quasi serè, núvols esponjosos ben blancs, airet fresc...està clar que no durarà pas fins el vespre i que farà un tomb plujós. La opció d’anar a Sant Climent Sescebes a comprar vi als cellers Martí Fabra i Terra Remota per omplir el rebost de vi blanc per l’estiu haurà d’esperar una altra oportunitat. Avui la opció és fer el Camí Ral de Vic a Olot; bé només el tram inaugurat el dia abans entre l’Hostalot i el Molí Vell.

La setmana passada a la capital de l’imperi, aquella “villa y corte” gris i pesada com un avió soviètic feien un aplec al Congreso de los Diputados on el president Rodríguez presentava la seva proposta per treure Espanya de la crisi en la qual la seva manifesta incapacitat i inutilitat ha submergit als espanyols i de retruc, i com a mostra del llast que representa Espanya, als catalans. La cosa es preveia tan ajustada que el PSOE havia avisat a tots els seus diputats i diputades que aquell dia no s’hi valia a fer campana i que a més, fessin el favor de ser puntuals, estar al cas i mirar que el company del costat també fes bondat.

Guies.-

Quan decidim anar de viatge estem una bona estona decidint quina guia comprarem. A NY he descobert que tant se val quina triïs, perquè totes deuen dir el mateix. Si no..com s’explica que si fas cas del que la guia et diu estigui tot atapeït? Pic-nic a Central Park? No falla..milers de turistes fent-lo i comprant el dinar al mateix lloc que surt a totes les guies: el Wholes Food Market del soterrani de l’edifici Warner.

Cues.-

Fa uns anys a la tele feien un anunci de menjar precuinat de la marca litoral que acabava dient (tradueixo): “fer-se el català no és fàcil, fer una escudella, si”.


Aquest coi d’anunci m’ha vingut al cap a ran de la consulta de l’ajuntament de Barcelona sobre la Diagonal. I és que és difícil tenir un exemple més clar de la baixa qualitat democràtica del nostre país i de la barroeria que impera quan es tracta de gestionar el diner públic.

Avui he anat al cinema i just després dels trailers de les pel·lícules que estaran “próximamente en esta pantalla” ens han passat un anunci del gremi d’exhibidors de cinema segons el qual “si la llei de cinema queda tal i com està és molt possible que algunes de les pel·lícules anterios no les pugueu veure”. Això acompanyat de les imatges d’un cinema buit, on ningú compra crispetes , els llums es van apagant i finalment es tanquen les portes”.

Avui les coses de la feina m’han dut a Les Franqueses del Vallès on, per difícil que sembli, m’he trobat amb una empresa retolada 100% en català, amb procediments escrits al 100% en català fins que..varen rebre un requeriment oficial on se’ls instava a mantenir les relacions amb l’administració estatal en castellà.
El camí des de la sortida de l’autopista, voltant Cardedeu, fins arribar al polígon ha estat un regal: camps de blat verd, ventijol, llum polaritzada per les ulleres de sol...una carretera estreta amb revolts suaus i pujades que ens oferien un tast de perquè “com el Vallès no hi ha res”.