xbs

D’ençà de la consulta d’Arenys de Munt, la convocatòria de consultes sobre la independència de Catalunya ha provocat tota mena de debats i discussions, dubtes i il•lusions, titulars favorables i menyspreus rotunds, crítiques i felicitacions, la generositat de moltes persones i la presència dels aprofitats, que són aquells que busquen en les consultes una musculació política que no tenen i, si pot ser, l’èxit, per modest que sigui. Les consultes celebrades el darrer 28 de febrer no han estat cap excepció en aquest sentit. Però més enllà de la immediatesa del dia després, convé tocar de peus a terra i pensar que, al capdavall, la realitat no es pot confondre amb els somnis, sobretot quan esdevenen miratges. Anem a pams i vegem-ho amb calma.

Les tardes plujoses i fredes d’hivern són ideals per anar al cinema. Com que darrerament hem gaudit d’aquestes vesprades força sovint, ho he aprofitat per posar-me al dia de pel•lícules endarrerides. Invictus és la darrera que he vist. Vostès ja deuen saber que l’última cinta del director Clint Eastwood està basada en una novel•la de John Carlin anomenada Playing the enemy.

Sempre he pensat que els consellers Ernest Maragall i Antoni Castells són dos homes intel·ligents que fan política i que, per damunt de tot, estan al servei de la política. És per aquesta raó que crec que les declaracions del titular d’educació no són ni casuals, ni improvisades, ni fruit d’una rebequeria estúpida i interna de partit. Al contrari, em fa l’efecte que són molt més meditades i profundes que el que la gent s’imagina.

Les llampants propostes polítiques de José Luís Rodríguez Zapatero fan aigües. Ja fa temps que el president espanyol sembla obsessionat a fer creïbles una bona colla de propostes que, segons ell i el seu executiu, haurien de permetre a Espanya avançar a bon ritme i deixar lluny –tan aviat com sigui possible– aquesta crisi que tant li va costar de reconèixer que existia i que ha situat Espanya entre els estats europeus de risc, amb xifres rècord d’atur. Només Grècia treu pitjors resultats.

La campanya electoral ha començat. Cada minut, hora i dia que passa es palpa amb més intensitat. Encara que les eleccions puguin ser el mes de novembre, s’intueix que aquesta serà la partida de les partides. És a dir, que ja es veu a venir que tots els partits s’hi juguen molt en aquest nou procés electoral. En conseqüència, les maquinàries dels partits fa temps que han posat els motors en marxa i, com si es tractés d’una cursa de Fórmula 1, premen l’accelerador com ho fan els cotxes a la línia de sortida de Montmeló. El semàfor ja s’ha posat verd. És per això que qualsevol cosa que passa a la vida quotidiana es converteix en un vertader casus belli.

Fa dies un antic i destacat polític madrileny va fer unes sorprenents i ofensives sobre la política catalana. Es tracta de Joaquín Leguina, l’expresident de la Comunitat de Madrid, qui, a més, és literat. En el transcurs d’una entrevista promocional del seu nou llibre (La luz crepuscular) va assegurar que si visqués a Catalunya i, en conseqüència, hagués de votar a les properes eleccions al Parlament, hauria de triar la papereta de José Montilla per oposició a “este Artur Mas” (ja que, segons ell, no hi ha cap altre duel possible).

Per a la majoria d’infants la festa de Reis és un dia d’il•lusió, d’alegria i d’esperança. Els nens i les nenes passen tota la nit esperant que els mags de l’Orient els portin tot allò que han somniat durant mesos. Aquest any aquest sentiment ha estat compartit pel president José Montilla i, per això, tal com mana la tradició, ha escrit una carta i l’ha enviada. En aquest cas, ha canviat els Reis Mags per dues-centes entitats del país, a les quals ha adreçat una demanda clara i contundent, com qui manifesta un anhel.

El calendari ha volgut que avui, dia de Nadal, em toqui escriure un article per a elSingulardigital. Per això, voldria iniciar aquestes ratlles desitjant-los que passin un bon dia i, en general, unes bones festes i una bona entrada d’any 2010.

El proper 13 de desembre serà un dia ple d’activitats en l’agenda social i política del nostre país i que, en conseqüència, els mitjans de comunicació aniran de corcoll. Com si les presses del darrer mes de l’any s’haguessin encomanat a tothom, en un mateix dia es faran les consultes sobre la independència de Catalunya, la Falange es manifestarà (si és que els ho permet el departament d’Interior) i tindrà lloc una nova edició de la Marató solidària de TV3, enguany dedicada a les malalties minoritàries. Per bé que els tres actes no tenen la mateixa importància, ni la parròquia que els segueix és la mateixa, és precisament aquesta diversitat allò que em porta a comentar-ho. Anem a pams i comencem per les consultes.

Diumenge vinent, cent seixanta-una viles de Catalunya celebraran les consultes per la independència de Catalunya. Ho faran seguint l’estela d’Arenys de Munt, la població que va iniciar aquest moviment probablement amb més rauxa, incerteses i interrogants que cap de les que ara treballen a marxes forçades, exhaurint les darreres hores de preparació. Just dos mesos després, doncs, la pel•lícula es repetirà de manera ben àmplia i amb més, diguem-ne, seguretat, ja que s’ha pogut aprendre dels encerts i dels errors de la jornada del setembre passat.

No hi ha cap mena de dubte que l’editorial dels dotze diaris catalans titulat La dignitat de Catalunya ha estat un encert majúscul i un fet sense precedents. I ho és per diverses raons que miraré d’explicar tot seguit.

D’ençà que diumenge passat un diari espanyol va filtrar algunes de les suposades ribotades que el Tribunal Constitucional passarà per damunt de l’Estatut de Catalunya, el cas Pretòria i el cas Millet han perdut pistonada en l’escena mediàtica. En canvi, els potencials plans de resposta a la futura sentència hi recuperen importància.