xbs

Les darreres setmanes han estat convulses però al mateix temps interessants i aclaridores de la situació política catalana i espanyola. Atès que la manifestació va ser un èxit, era obvi que calia gestionar a la perfecció el dia després (tal com una servidora ja demanava al darrer article en aquesta mateixa publicació: Som una nació. Nosaltres Decidim). En canvi, el que és evident, malgrat em pesi dir-ho, és que no s’ha sabut o no s’ha volgut fer. Més aviat al contrari: l’escenari post manifestació ha estat ben trist i desencisant.

Aquest post és l’inici de la meva col•laboració al bloc de xarxanet. Ho faig amb la il•lusió i el compromís d’intentar fer aportacions que contribueixin al debat, interessant i ric, que sempre he pogut trobar en aquest espai d’internet. Per començar, he triat parlar-vos sobre la diplomàcia pública.

“Som una nació. Nosaltres Decidim” és el lema que finalment encapçalarà la manifestació convocada per Òmnium Cultural i pels centenars d’organitzacions de la societat civil que han donat suport a la marxa. Servidora, com no podia ser d’altra manera, també hi assistirà. Deixin-me que comenci aquest article expressant un desig que, per obvi que sigui, no és redundant: aquesta mobilització ha de tenir èxit. Ha de ser un èxit de país. Catalunya necessita que la mobilització de demà sigui espectacular, massiva i contundent.

El debat sobre la prohibició de l’ús del burca i del niqab als espais públics s’ha escampat com una taca d’oli. La iniciativa de l’Ajuntament de Lleida no para d’estendre’s arreu, com també ho fan les raons i els arguments que tant els partits polítics com els experts esgrimeixen a favor o en contra de la prohibició d’aquests vels integrals.

La màgia de la nit de Sant Joan va dur els representants de la Fundació PuntCat al bressol de l’europeisme: a la seu del Parlament Europeu, a Brussel·les. Ahir, l’ICANN (Internet Corporation for Assigned Names and Numbers) hi celebrava la seva trenta-vuitena reunió i organitzava una taula rodona sobre la importància que tenen els dominis d'Internet de caire lingüístic en el desenvolupament de la societat de la informació i per a la projecció de les llengües sobre les quals se sostenen.

Estic convençuda que vostès coneixen una dita molt nostrada que diu: “Ai, senyor, tanta roba i tan poc sabó”, a la qual hi ha qui afegeix: “I tan neta que la volen i tan bruta que la porten”. La dita, que és antiga, s’utilitzava per referir-se a les bugaderes que anaven a rentar la roba a les cases particulars. Avui podríem aplicar-la a altres coses. Se m’acut, per exemple, que podria ser molt útil per descriure el que està passat amb les noves informacions referides al cas Palau i a les estafes de Fèlix Millet i el seu acòlit, Jordi Montull.

La política catalana viu uns dies convulsos. Tot sembla indicar que el final de legislatura serà d’infart perquè l’ombra de la sospita ja ha traspassat les portes del Parlament de Catalunya. Fins ara, la guerra entre PSC i CiU es feia indirectament a través dels dos principals diaris del país, els quals dia sí, dia també ens obsequiaven amb notícies relacionades amb la projecció de vots o amb les filtracions dels sumaris dels casos Pretòria i Millet.

La consulta sobre el futur de la Diagonal està generant un embolic polític de dimensions semblants a la llargada dels millors culebrots sud-americans. A començaments de l’any 2009 (data en què es va anunciar la celebració d’aquest referèndum a so de bombo i platerets amb l'aparent unitat entre els grups municipals de PSC, CiU, ERC i ICV), res no feia pensar que aquest exercici de democràcia acabaria aixecant una polseguera tan monumental i que allò que podia haver estat una bona i esperançadora iniciativa, a la fi acabaria per generar una crisi tan espectacular com tenyida d’enganys, mentides, sospites i partidització.

Les consultes sobre la independència continuen fent camí. El proppassat diumenge se’n va fer l’anomenada tercera onada, durant la qual els ciutadans de 212 municipis van ser cridats a exercir el dret de decidir. Aquestes consultes, organitzades per comissions, plataformes o assemblees locals són un èxit d’autogestió i han estat muntades amb rigor, transparència, serietat, il·lusió i, sobretot, molt d’esforç. És per això que vull començar aquest article fent un reconeixement sincer a totes aquelles persones de base que han gastat les seves energies per fer-ho possible. Moltes felicitats!

Som conscients de no representar -ni voler representar- altra cosa que un grup de ciutadans de pensament plural que ens inscrivim en el catalanisme.
Vistes les circumstàncies polítiques i institucionals que viu el país volem posar la nostra veu en comú accentuant les nostres conviccions compartides, més que no pas les nostres diferències ideològiques o polítiques sobre el futur de Catalunya.
Compartim la idea que el Tribunal Constitucional ha perdut tot el crèdit. Les vicissituds viscudes l'han invalidat per dictaminar cap resolució que pugui afectar una norma aprovada pel Parlament de Catalunya, les Corts espanyoles i el poble català en referèndum.

El recurs contra l’Estatut de Catalunya continua sense sentència del Tribunal Constitucional. Malgrat que fa uns dies molts mitjans de comunicació van fer un desplegament sense precedents al carrer Domenico Scarlatti de Madrid (on és el famós tribunal) i estaven delerosos d’explicar-nos que la proposta de sentència estava enllestida, tot va quedar en no res. L’excitació desassenyada que visqué el país durant unes hores va servir per constatar que, un cop més, l’espera ha de continuar.

El govern de la Generalitat de Catalunya ha posat en marxa un nou portal a Internet amb el nom de Construïm Catalunya. El nou enginy informàtic explica totes les obres, insfraestructures i actuacions que s’han dut a terme durant la legislatura. Així doncs, el govern pretén exposar en quatre mesos tot allò que fins al moment no ha sabut transmetre a la ciutadania. No en va algunes persones significades del govern, com el mateix president José Montilla, han reconegut que el govern té problemes de comunicació i que no ha sabut explicar bé l’esforç realitzat en aquests tres anys i mig.