xbs

No passa  setmana que el govern espanyol i els seus sequaços autonòmics no s'empesquin algun atac contra Catalunya.Tot just començàvem a fer-nos a l'idea del LAPAO  que el govern espanyol ja aprovava el projecte de la LOMCE, la llei Wert, que té, entre altres objectius, minar la immersió lingüística.   Fins ara els atacs a  la immersió havien seguit la via judicial, ara és una llei la que pretén sembrar el caos en el sistema educatiu català, oferint a tothom qui ho vulgui  l'escolarització en castellà en escoles privades i carregant-ne el cost a la Generalitat.

Ja ho dèiem l'altre dia que l'estat espanyol no ha fet net de la seva vinculació amb el feixisme, però no m'esperava que la inefable Llanos de Luna ens ho corroboraria de forma tan gràfica lliurant un diploma de reconeixement a un veterà de la "División Azul", vestit amb la camisa blava i la boina vermella que acredita la seva ideologia ultra.

Els extrems als quals és capaç d'arribar el PP en la seva croada catalanofòbica superen tot límit racional. Tota la vida s'han oposat a acceptar que català i valencià són el mateix, i ara, enduts per la seva follia, han gosat rebatejar el català de la Franja amb les sigles LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Area Oriental), atemptant contra la realitat més òbvia i passant-se per l'arc del triomf tota la filologia romànica.  La doble intencionalitat és clara, d'una banda un interès tàctic per satisfer la catalanofòbia de molts dels seus electors, i més en una època de vaques magres, en què es compensa la manca de resultats amb la sempre agraïda canya al català, avui, per a més inri, identificat amb el separatisme principatí.

Deia Joseph Goebbels, el ministre de Propaganda de Hitler, que una mentida, si es repeteix prou vegades, esdevé una veritat. I aquesta màxima és la que apliquen fil per randa els espanyolistes de diferent pelatge quan vinculen una vegada i una altra el catalanisme amb el nazisme i el feixisme. Els darrers exemples els hem tingut amb un infame programa de la televisió pública de Madrid i amb unes declaracions del dissenyador Javier Mariscal.

El salt a l'arena política de l'Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades ha generat excitació en certs ambients. Que una monja encapçali una proposta pretesament rupturista té la seva gràcia, per no dir el seu "morbo", i si hi afegim la publicitat gratuïta que els fa el telepredicador Jaume Barberà des de la TV pública, la cosa encara agafa més volada. Dit això, si baixem al terreny de les propostes concretes d'aquest tàndem ( i dir concretes potser és ser excessivament generós), ens trobem amb un programa que pretén lligar en un mateix paquet les consignes de l'independentisme amb les dels moviments d'indignats. Jo creia que aquest paper ja el feien les CUP, però es veu  que encara hi ha espai per a més "iniciatives" en aquest espai.

És curiós, però no fa gaires anys molts polítics catalans tenien els seus principals referents internacionals a Itàlia. Als anys 70 i primers dels vuitanta, el Partit Comunista Italià era el model a seguir pels eurocomunistes del PSUC i per a molts socialistes, mentre d'altres podien veure en el Partit Socialista de Bettino Craxi un nova esquerra aparentment liberalitzadora. La sempre governant  Democràcia Cristiana, amb les seves famílies situades més a la dreta i més a l'esquerra i les seves ramificacions dins la societat civil, era observada amb gran interès tant per UDC com per sectors de CDC i de la dreta espanyola instal·lada a Catalunya.

El president Mas ha descrit la receptivitat que troba per part de les altes esferes europees en relació al procés català: respecte pel dret a decidir i preocupació per la independència. No és cap sorpresa, qualsevol persona mínimament informada sap que els estats són reticents a tot allò que posi en qüestió l'statu quo europeu, i és innegable que la creació d'un estat català seria un trasbals important per al continent, carregat d'incerteses, sobretot una, la reacció de l'estat espanyol. Fins a quin punt intentarà sabotejar la consolidació del nou estat impedint un solució òptima per a totes les parts i per al concert europeu. Ningú no va dir que seria fàcil, però que una cosa no sigui fàcil no vol dir que sigui impossible.

L'expectativa de celebrar un referèndum d'autodeterminació a curt termini suposa un canvi d'escenari tan radical que a molts dels actors els costa ressituar-se en les noves coordenades. És normal, a partir dels anys 80 la política catalana va girar a l'entorn de la tensió CiU-PSC, que va agafar una nova dimensió amb l'aposta estratègica de les esquerres, inclosa l'esquerra independentista, pel tripartit. Durant tot aquest llarg període la dreta espanyola ha actuat com un possible aliat, incòmode però útil, perquè CiU pogués ocupar posicions de poder, atesa l'escassa o nul·la voluntat de les altres forces d'entendre-s'hi.

Si una cosa sembla clara en el procés que ha iniciat Catalunya és la victòria ideològica del dret a decidir. Ja no tan sols és proclamat pels partits nacionalistes i independentistes, també ICV i EUiA l'han assumit sense problemes i, el més sorprenent, el  PSC ha arribat a l'extrem inaudit de desmarcar-se del PSOE al Congrés dels Diputats en defensa d'aquest dret, deixant a l'estacada la seva cap de llista. Existeix encara una diferència substancial, uns afirmen que és possible exercir aquest dret amb independència del que determini l'ordenament jurídic espanyol, i uns altres, principalment el sector oficial del PSC, consideren que tan sols se'n pot plantejar l'exercici d'acord amb les lleis espanyoles, la qual cosa exigiria el vistiplau de Madrid.

El tema d'aquests dies és la corrupció política, l'aparició de nous casos a diari i les novetats que es van acumulant respecte a casos ja coneguts provoquen una sensació d'empastifament general, atiada també pel sensacionalisme d'alguns comunicadors que, en comptes d'intentar explicar el detall dels casos, prefereixen desfer-se en exclamacions d'indignació difuses però agraïdes per una part de l'audiència. Malgrat el que es coneix i el que es pugui desvelar durant els propers dies, el que estrictament podem considerar corrupció política, és a dir, l'obtenció d'ingressos il·lícits mitjançant l'ús del poder polític, afecta hores d'ara una part minúscula del conjunt dels càrrecs públics de Catalunya.