xbs

El dictamen del Tribunal Internacional de Justícia sobre el cas de Kosovo ens diu una cosa ben senzilla, cap norma de Dret Internacional no impedeix als representants legítims d'una regió integrada en un estat declarar la seva independència, a partir d'aquí la viabilitat  de la secessió dependrà de la validesa i reconeixement que li atorguin els estats membres de la comunitat internacional. Esdevenir un nou estat independent no està sotmès a un procés legal regulat i tampoc no està prohibit, és relatiu, depèn de si t'admeten al club o no. Els Balcans és un dels espais més perifèrics d'Europa, però durant el S.XX el que hi ha passat ha tingut, en alguns moments, una gran transcendència.

Es vol crear una polèmica a l'entorn de la decisió de no permetre veure la final del Mundial de futbol als campaments d'estiu organitzats per la Generalitat, amb un guió ben clar: els responsables polítics, encegats pel seu extremisme independentista, van prohibir que els nens gaudissin d'aquell gran espectacle esportiu, on participaven els seus herois futbolístics. Suposo que la maniobra es pot considerar poc hàbil, com és habitual quan ERC hi està implicada, però no seré jo qui els critiqui, perquè el que m'indigna és que es titlli de radicals els qui priven els nens d'accedir a un gran acte de propaganda espanyolista, i en canvi es trobi normal que Catalunya no pugui participar en les competicions esportives in

Com he explicat en el post anterior el diumenge vaig fugir cap a la Catalunya Nord per no perdre el bon gust de boca que m'havia deixat la manifestació del 10-J. i m'hi vaig trobar, com ja sabia, amb la paradoxa francesa: conservació del paisatge físic i eradicació de les cultures perifèriques. No em sorprèn, ja dono per descomptat que més amunt de Portbou em serà molt difícil trobar-me amb algú que em parli en català. És tràgic, però és una tragèdia llargament assumida, com la d'aquelles famílies que anys enrere van perdre un ésser estimat, i ho lamenten però no ja no els tortura l'ànima pensar-hi.

Després de la gran jornada patriòtica de dissabte, diumenge me'n vaig anar nord enllà, perquè en tenia ganes i per estalviar-me les previsibles exhibicions d'espanyolisme del darrer dia del Mundial de Futbol. Autopista i amunt, cap a un dels meus paisatges preferits, el que se situa entre Cadaqués i Argelers, l'extrem nord de la Costa Brava i la Marenda. Terres feréstegues, cales rocalloses i l'esclat del mar a les badies. Un turisme civilitzat i de mesura humana, i vinyes verdes vora el mar, sobretot a la Marenda,  una successió de pobles de postal: Cervera, Banyuls, Portvendres i Cotlliure amb el campanar de la seva Església plantat a la badia, no cal que ningú t'expliqui que la vila ha estat refugi i inspiració d'artistes.

Si observem l'evolució del món present no és difícil veure que el xoc de civilitzacions és una de les característiques del nostre temps, un xoc que no necessàriament ha de ser caràcter violent. La globalització no fa la Terra plana sinó que la fa més petita, posa en contacte les diferents mentalitats que conviuen al planeta i el resultat no sempre és harmònic. La polèmica sobre el burca és una manifestació, gairebé anecdòtica, de les reaccions que provoca en la nostra societat l'aparició de col·lectius d'origen forani  amb escales de valors contradictòries amb les nostres.

Un assumpte que fa tant de temps que s'arrossega, un resultat que s'havia previst tantes vegades, la crònica d'una mort anunciada, una castració física i química,  una sentència que deixa l'estatut greument amputat.  No cal que m'hi estengui, perquè durant aquests dies n'anirem coneixent el detall, sobretot la part de la castració química, la reinterpretació dels articles, perquè la part física, els articles anul·lats, ja la coneixem. Hem de fer soroll, hem d'anar a la manifestació del 10 de juliol, i sobretot hem de pensar en el pla B, no per  elevar encara més la protesta, sinó per ser més lliures.

En López Tena i molts altres proclamen que avui l'exèrcit espanyol ja no és una amenaça per a les aspiracions independentistes de Catalunya, i segurament tenen raó pel que fa a la maquinària militar convencional de "hard power". És poc imaginable que en el cas que Catalunya declarés la independència amb el suport d'una majoria consistent de la població hi hagués una intervenció armada  per avortar el procés. Als països avançats els conflictes polítics no es resolen a punta de baioneta, però sense haver de recórrer a la violència els estats disposen de molts mitjans per combatre l'independentisme. El "soft power", la propaganda en un sentit ampli,  és clau en aquesta lluita pels cors i les ments dels catalans.

Aquest diumenge se celebren eleccions a Can Barça,  una contesa en què s'atorga molt de poder i influència per una període molt llarg de temps, 6 anys. El Barça és més que un club i per tant el seu president és un personatge amb un gran pes específic al país i a l'exterior. En canvi el procés electoral propi de l'entitat ofereix als socis la possibilitat d'elegir entre uns perfectes desconeguts i un personatge, en aquest cas en Sandro Rosell, que porta anys de campanya electoral encoberta. Però en realitat tots els candidats són una capsa tancada, i és difícil augurar quin serà el seu veritable tarannà una vegada arribin, si és el cas, a la presidència.

L'any 1898 es va produir l'esfondrament definitiu de l'Imperi espanyol, amb la pèrdua de les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines. La pèrdua va obrir una enorme ferida en l'"ànima espanyola",  i la consciència de crisi va ser total.

La famosa "Flotilla de la Llibertat" era una gran operació propagandística que no podia fallar, si aconseguia el seu objectiu declarat, trencar el bloqueig i lliurar la seva càrrega a Hamàs, s'apuntava una victòria, i si era deturada enèrgicament per les Forces de Defensa d'Israel, s'exhibia al món la "maldat" israeliana. No és la meva pretensió excusar l'Estat d'Israel per uns fets luctuosos que eren evitables, i que haurien de comportar la depuració de responsabilitats per part d'aquells militars i civils que es troben al darrere de les decisions que han precipitat els fets. Els israelians no tenien cap opció de victòria propagandística, o deixaven fer, o aconseguien fer recular les naus, o els detenien a tots.

A Catalunya hi ha més de 900 alcaldes i milers de regidors, però avui per un sol alcalde i el seu regidor d'urbanisme tenim tots els càrrecs públics del país a la picota. El cas "Pretòria" s'està sobredimensionant i esbiaixant interessadament. Entre els directament implicats tan sols hi ha dos polítics i un alt càrrec de la Generalitat que estiguessin en actiu quan va esclatar l'escàndol, tots ells socialistes. Això no obstant hi ha una insistència obsessiva en implicar-hi Convergència, perquè més de deu anys enrere tant en Macià Alavedra com en Lluís Prenafeta havien ostentat altes responsabilitats al govern del país.

Aquestes iniciatives populars perquè el Parlament convoqui un referèndum sobre la independència em deixen perplex. En primer lloc perquè n'hi ha més d'una, amb diferents promotors, la qual cosa ja és un mal senyal, però sobretot perquè no hi vaig cap estratègia seriosa per assolir la independència, sinó més aviat un foc d'encenalls que no ens portarà enlloc. Tinc un gran respecte i admiració per en López Tena, i potser ell em podria convèncer del meu error de percepció, però ara mateix no veig per enlloc la conveniència d'endegar un procés que exigeix un gran desplegament d'energies sense cap garantia d'èxit.

Junt amb l'enfrontament atàvic entre les dues espanyes, els conflictes nacionals han estat l'altre element clau de la realitat política de l'estat espanyol, almenys des de principis del S. XX.  Els nacionalisme català, basc i gallec han defensat, amb notable suport popular, l'existència de nacions alternatives a la nació oficial espanyola, que té l'ADN del Regne de Castella.  Això no obstant, l'estat espanyol s'ha negat en tot moment a reconèixer el caràcter plurinacional del seu territori, prescindint olímpicament de la voluntat expressada de forma reiterada per la majoria dels representants elegits per bascos i catalans.

"Socialism is a philosophy of failure, the creed of ignorance, and the gospel of envy, its inherent virtue is the equal sharing of misery". Avui aquesta sentència de Winston Churchill adquireix una actualitat punyent, quan ens trobem a les portes de la  retallada de salaris del personal de les administracions públiques, de la congelació de les pensions, de la supressió del xec-nadó, de la irretroactivitat de les ajudes a la dependència i de la disminució dràstica de les inversions en infrastructures.

David Cameron ja ha confegit el seu govern amb els liberal demòcrates, el primer de coalició des de fa 65 anys i d'una viabilitat incerta, ateses les diferències existents entre els dos partits que en formen part.

Els resultats de les eleccions britàniques signifiquen un fracàs del sistema "first past the post", perquè per una banda cap partit no ha assolit una majoria suficient per governar en solitari - que normalment és un dels principals avantatges d'aquest sistema electoral-, i per l'altra l'assignació d'escons segueix estan molt allunyada del percentatge de vots emesos a favor de cada partit, sobretot si comparem els laboristes, que amb un 29% dels vots obtenen 258 escons, amb els liberal demòcrates, que amb un 23% dels vots tindran tan sols 57 membres del Parlament, cinc menys que en l'anterior legislatura, tot i haver incrementat en un punt el tant per cent de vots obtinguts sobre el total.

Al cap de poques hores s'obriran els col·legis electorals a la Gran Bretanya. Malgrat que quan hi ha boira al Canal de la Mànega el continent queda aïllat, tot i la lliura esterlina, les milles i els peus, la conducció per la dreta i la relació especial amb els EUA, sóc del parer que els anglesos segueixen marcant tendències a tot Europa.

"La màscara del Rei Artur" ha estat el segon llibre de no ficció més venut durant la diada de Sant Jordi.  Jo també me'l vaig comprar i no em vaig ficar al llit fins que no vaig arribar a l'última pàgina. El llibre s'ho mereix, a més de les seves qualitats literàries aconsegueix endinsar-se en la identitat de l'Artur Mas fins a extrems a què ningú no havia arribat. El  text parteix de les deu idees tòpiques més arrelades sobre el personatge, llargament alimentades pels seus adversaris polítics i els seus respectius entorns mediàtics, i les confronta amb la realitat a través de les confessions del mateix Mas i d'algunes de les persones que li són més properes, i de l'observació directa de la mateixa autora.

Una de les poques coses que m'encén és que un Mosso d'Esquadra s'adreci a mi dient-me "caballero": "caballero, aquí no puede aparcar", "buenas noches caballero, la documentación por favor". De què ens serveixen estatuts, democràcia i llibertats, si un membre de la Policia de Catalunya, sense saber res de mi, em diu "caballero"?. Ja em toca la moral  que m'ho digui un cambrer , però quan m'ho diu un funcionari de la Generalitat, jo que sóc un home de llei i ordre,  sento l'impuls de fer-me una cresta d'okupa i plantar cara al "pasma". Quan vaig a Madrid ja em sembla bé que m'ho diguin, " buenos días caballero", em diu, "buenos días, póngame una de callos, por favor", li dic jo.