xbs

Cada cop em costa més escriure aquests articles que faig pel blog. Quan em planto davant del paper en blanc, que té aquella mirada tan insolent que et repta a concretar la seva immensitat, no trobo res prou pertinent a dir. Res que sigui prou sòlid com perquè pugui tocar-se, només idees toves i crues. M'emprenya molt, perquè quan estic molts dies sense escriure, em sento culpable. Al sentiment de culpa sovint no saps si maleir-lo o si donar-li les gràcies. En tot cas, si em sento culpable és en part per vanitat -com si al món li importés gaire si escric o no!- i en part per sentit del deure. Sento d'una manera ineludible que escriure és el meu deure, el meu tiquet de viatge.

Per molts anys?! (La Carícia)

El que jo espero de Mas (Article del Singular)

I demà un article pel blog...

En JM, un aventurer que volta pel món, em va regalar "La terra porpra" el dia de la presentació del meu llibre. No acostumo a parlar de llibres, no m'hi acabo d'atrevir perquè sempre penso que no n'he llegit prou com per poder parlar-ne d'un de sol, i si amb amb aquest m'hi atreveixo és precisament perquè em resulta molt fàcil relacionar-lo amb la vida. N'he parlat a alguns animals lectors i cap d'ells n'havia sentit a parlar mai, ni tampoc del seu autor, W.H. Hudson. La contraportada diu que, segons Borges, és "un del pocs llibres feliços que hi ha a la terra". Vaig sentir curiositat per saber què volia dir amb això i per què.

L'error de l'"Adéu, Espanya?" (article del Singular)

En resposta al Abdelkarim, en algun moment de demà penjaré un article, pressionador!

(Els penjo amb retard perquè estic sense Interenet. Ha fet pataplum)

La justícia dels lleons (Article del Singular)

Trias, vigila! (Carícia)

Quan a la pica hi ha plats per rentar o quan la meva habitació està molt desendreçada em poso de tan mala llet que m'agafen ganes de canviar de casa. De deixar-ho tot tal i com està i canviar de casa. A més, casa meva s'hauria de pintar tota, i quan em fixo en les parets i veig aquella mena de tel grogós encara m'entren més ganes d'abandonar-la. Aquesta obsessió que tenen tantes dones per comprar-se una casa jo no la tindré mai. Jo canviaria de casa cada any, i voldria anar sempre a una que fos nova de trinca. I comprar-ho tot nou, també. Des dels mobles fins als llençols. Posada a imaginar, m'agradaria dormir cada dia a l'habitació d'un hotel diferent, sempre a hotels acabats d'inaugurar.

Les llàgrimes de Mourinho (Article del Singular)

Demà un article al blog...

El desastre (Article del Singular)

Tots els meus amics generacionals ja han marxat de casa dels seus pares. Ja sé que és normal, que ja en tenim vora trenta, però jo encara visc amb la meva mare i procuraré allargar la situació tant com em sigui possible. No només perquè m'hi trobo la mar de a gust, sinó també perquè és només a través d'ella que sóc capaç d'assolir un cert grau de civilització. Aquesta setmana estic instal·lada a casa del meu pare perquè ell és fora i jo m'he de fer càrrec del gos, i com sempre que això passa m'adono que no estic feta per viure sola. I mira que m'agrada!

Demà, per fi, hi haurà article del blog...

Confondre democràcia amb demagògia (La Carícia)

Divendres (Article del Singular)

A l'andalusa (Carícia)

Article del Singular

Quan treballava de redactora, tots els dimecres havia de veure pel 3/24 la sessió del Parlament en la qual se li fan preguntes al President, i hi havia un diputat d'Esquerra que jo no sabia qui era però que seia darrere del Ridao -que era el portaveu del partit en aquella època- i quan era el torn del Ridao i havia de fer les preguntes, en el pla sempre sortia aquest diputat anònim. A mi em feia patir de mala manera perquè el pobre home, totes les setmanes, amb prou feines podia mantenir-se despert. Se li tancaven els ulls i només el pes del seu cap, que queia, el feia reaccionar durant uns pocs segons, com quan t'adorms al tren i cada ics temps et despertes sobresaltada perquè el cap se t'esmuny de la mà que l'aguanta.

Memòria, si us plau (Article del Singular)

Demà penjaré un article sobre la son. Ara vaig a dormir.

Bé, ja he fet les dues primeres presentacions del meu llibre. En poden haver-hi més, jo aniré on sigui, i de fet ja en tinc una de lligada a Girona, però les dues que he fet aquesta setmana es podria dir que eren les fortes, les que havien de fer-se segur, el xut inicial que havia d'engegar-ho tot. Ara cal confiar que el llibre agradi i que s'activi el boca-orella. He arreglat la secció de la dreta, on ara hi ha tota la informació per poder comprar-lo. Feta la publicitat, us explico com ha anat.

Sempre m'ha encantat que els meus familiars m'expliquin la història dels nostres avantpassats. M'apassiona. Tinc la sort, a més, de tenir una memòria espantosa, cosa que em permet gaudir d'aquestes històries una vegada i una altra amb la mateixa curiositat que el primer cop que me les van explicar. L'altre dia, amb el meu avi, vam tenir una llarga conversa sobre el seu pare. La seva és una història plena de llacunes i de misteri, hi ha moltes coses que el meu avi no sap, però això la fa encara més seductora.

Dimecres 21 d'abril presento el meu llibre! M'agradaria molt que vinguéssiu. Oh, com m'agradaria! Que vinguin la família i els amics em fa molta il·lusió, però poder conèixer-vos també em faria molt contenta. De fet, si no m'haguéssiu seguit al bloc hagués deixat d'escriure i aquest llibre no existiria. Que viiin-guin, que viiin-guin, que viiin-guin!

Xafardejant pel Facebook, per casualitat, hi he trobat la pàgina d'un bar del meu barri on vaig a prendre alguna cosa els dies que vull allargar una mica la tornada a casa. M'ha fet gràcia que hi tingués una pàgina, no ho hagués dit mai. És un d'aquests bars on la gent no té nom i tot està mig abandonat, de vegades et preguntes si realment existeix. Però ara al Facebook hi és tot i tothom. Jo no l'utilitzo gaire, igual us ho diria. Com que tinc tendència a afeccionar-me als vicis inútils, fa temps que vaig decidir fer-me la despistada davant de cert tipus de temptacions. Tot i així, de tant en tant vaig a practicar-hi l'espionatge, que és l'esport oficial del Facebook, ficar el nas.

No estic prenent caipirinhes a Cuba. Treballo en una feina preciosíssima. Que ni dormo, tu. La passió és l'únic que em motoritza. I de quina manera! El dia que vegi la novel·la l'escriuré d'una tirada. En fi, la feina durarà pocs dies més. I llavors us explicaré totes les coses que he après.

Ells i nosaltres (Article del Singular)

El PSC, l'indicador d'espanyols (La Carícia)

Por sus huevos! (Article del Singular)

Un dels únics professors bons que vaig tenir a la facultat ens va encarregar un exercici que consistia en escriure una carta en la qual havíem de dir a la nostra hipotètica parella que deixàvem la relació. No ens va donar cap pista sobre com ell creia que havia de fer-se una carta d'aquesta mena, i el proper dia, quan ja havia llegit els nostres exercicis, ens va dir que la majoria de cartes eren cruels per les nostres ex-parelles i contraproduents pels nostres interessos, que eren alhora despietades i estúpides, que farien un mal innecessari i que, a sobre, l'únic que provocarien és que l'altre vingués corrents a buscar-nos. Què havíem fet, nosaltres?