xbs

Avui és el primer diumenge de maig i, segons el calendari és el dia de la mare. No és una celebració molt nostrada, em sembla. Confesso que he hagut de buscar a la Viquipèdia l'efemèride i el seu perquè (en castellà, en català), i no m'ha quedat gaire clar. La casualitat vol que enguany el primer diumenge coincideixi amb el 6 de maig, just quan vaig saber, ara fa quatre anys, que seria mare. M'ha semblat una bonica coincidència.

Felicitats a totes les mares!

No sé perquè pensava que la lliga l'acabaria guanyant el barça. Fins i tot després del partit del Camp Nou. M'ho deia el cor. Potser sóc massa optimista, potser sóc una romàntica del futbol que encara pensa que ha de guanyar l'equip que fa millor les coses, el més honest, el més esportiu, el més elegant, el que fa millor joc... però no, la realitat ahir va ser una altra i el Madrid va guanyar com s'ha acostumat a guanyar enguany: dues mans clares dins la seva àrea que no va veure l'àrbitre, però sí que en va veure unes altres de clares a l'àrea del Bilbao. I anar fent, que qui dia passa any empeny i títol aconsegueix...

Abans de res, gràcies per tot el que has fet pel club, no només com a entrenador del millor equip del món, sinó totes les feines que has hagut d'assumir. No sé quin serà el teu futur, però és cert que necessites descansar. Has fet en quatre anys els que molts entrenadors no fan en tota la vida. T'has buidat completament. Estic trista, però m'ho temia. Has estat a primer pla des del primer dia, aquestes dues últimes temporades, a banda d'entrenador, has fet també de portaveu del club, t'has hagut de multiplicar i no pots més. Recordes quan vas començar a entrenar el primer equip?

El primer Sant Jordi que em ve a la memòria va ser quan vaig arribar a Barcelona. A Móra, que jo recordi per aquells temps, no hi havia cap lloc amb paradetes de llibres i roses. Parlo del Sant Jordi del 86 i posteriors. A Barcelona, en canvi, hi havia una festa al carrer. Amb el companys, aprofitant que estudiàvem a la Plaça Universitat, ens vam allargar a les Rambles a veure l'ambient. Em va semblar fantàstic, tanta gent, tants llibres i tantes roses. Des de llavors, passejar per les Rambles per Sant Jordi en vaig fer tradició fos l'hora del dia que fos, plogués o fes sol, fos festa o no...

El Chelsea-Barça de dimecres em va semblar un partidàs per part del Barça i la constatació que l'equip anglès sense Mourinho té menys gràcia. Tot i què va perdre el partit, vaig acabar orgullosa del meu equip. Si els pals no haguessin jugat en contra i amb una mica més de sort, la golejada hagués pogut ser d'escàndol. Al contrari que altres vegades, no em vaig posar gens nerviosa perquè sé, que jugant com va jugar, el barça anirà a la final de Munich si no és que hi ha un daltabaix que ara no em imaginar. Com dèia en Puyal, "l'eliminatòria és a 180 minuts i potser 90 pots tenir mala sort, però 180 no". Veurem si és veritat això dimarts.

Ja fa uns mesos que s'està coent a foc lent, però divendres 13 va ser el tret oficial de sortida. Amb tres joves morencs com a punt de partida que han tornat a posar les JERC al mapa a la Ribera d'Ebre. Un plaer i un orgull veure'ls tan ben preparats i amb tanta empenta. Tenen molta feina per endavant, això sí, però hi ha un coixí més gran que ara fa vint anys, quan vam començar les JERC un jovenet Xavi Liviano, que va trigar un any a convènce'm per a què en formés part, i només amb en Jasmí d'incondicional a ERC. Tres érem tres, ara en som molts més...
 

És un dels llocs al què m'agrada anar de tant en tant. Cal seguir una sendera que surt de Sant Jeroni cap al sud-est. S'arriba, després d'un quart de zigzaguejar costa amunt el camí a peu de la Picossa, a una font ben indicada que ja porta uns anys de sequera, però que també és a prop d'un pou de glaç i hi ha indicacions cap a la cova de la porca o cap a Santa Magdalena. És la font del Tomo, situada al costat del mas del mateix nom. Des de petits hi hem anat sempre si som a Sant Jeroni, normalment per la diada de l'1 de maig, però també, com ahir, per anar a menjar la mona.

Demà faré vaga. No trobo que sigui una vaga qualsevol. És contra la reforma laboral del govern que a mi no m'afecta directament, però a molta gent sí i no la trobo justa. M'hi solidaritzo. Però també és una manera de cridar, és un crit d'indignació i de ràbia. De dir que ja n'hi ha prou de retallar sempre als mateixos, d'empitjorar les condicions laborals de tants i tants treballadors, de que es retalli a l'escola pública que és la base de tot...

El congrés de CDC del cap de setmana ha acabat demanant l'estat propi per a Catalunya, però no la independència (Pujol: "no és el mateix estat propi que independència malgrat assemblar-s'hi"(sic)), i UDC ho troba compatible amb el projecte confederal de proposen. Sigui com sigui, és un gran pas que el partit que té més poder ara com ara i una àmplia base social hagi tingut la necessitat de sumar-se a la idea de tenir un estat propi (amb tots els matisos que vulguin).

La sentència sobre el català a l'escola em fa més por que una pedregada. Ara són tres famílies (vés a saber com s'ho faran les escoles per fer-los a elles soles el vestit a mida amb el castellà), però en poden vindre més. El govern espanyol diu que defensa un "bilingüísme integrador"...ai!. De fet, és un tema sabut, en molts instituts de certes zones de Catalunya és pràticament impossible sentir parlar català a la classe, al passadís o al pati.

Necessitem més persones com Fundador i menys com Pujol... Estic profundament decebuda per l'entrevista d'ahir a l'ex-president Pujol a Salvados. De fet, no la vaig veure sencera, només un tros al final i n'he llegit fragments, però ja en vaig tenir prou. No veig gaire diferència entre el Pujol d'ahir i el Pujol de fa 20 anys o fa 10 anys. Continua no sent independentista encara que diu: "ara votaria sí a la independència". Pujol és un mag de les paraules i dels gestos.

Mon pare, de convergència des dels inicis i pujolista fins al final, sempre va creure que Pujol tenia l'estel·lada sota el coixí i la trauria quan pogués. Malauradament va morir sense veure-ho, però a dia d'avui li hagués hagut de donar la raó. En la presentació del seu darrer llibre de memòries en Pujol diu: "No vaig preveure que ens esperaven a la cantonada" ('Assumeixo una part important de responsabilitat.

Un bon dia vaig descobrir a Marta Rojals al Mail Obert de Vilaweb perquè se li va ocórrer posar al títol Ribera d'Ebre i em va cridar l'atenció (Una història de la Ribera d'Ebre), i després em vaig llegir un munt d'articles que m'havien passat per alt d'una tirada. Em van semblar excel·lents i n'estic ben enganxada, així que cada dilluns l'espero amb candeletes per començar el dia amb el seu mail obert i continuar després amb les notícies.

Bon cartell ahir a Falset. No havia estat mai al teatre l'Artesana i em va sorprendre molt positivament. És gran (aforament de 500 persones), per una capital de comarca que no supera els 3000 habitants i que ahir es va veure desbordat en les previsions més optimistes. Hi havia gent de tot arreu, suposo que majoritàriament de Falset perquè hi tocava l'Esteve Pi (que, per cert, em va encantar), bateria habitual del quartet i fill de la població (segons em va confessar una senyora gran que hi havia anat per ell i perquè hi sol anar per fer munt facin el que facin), però també em vaig trobat gent de Móra (d'Ebre), de Flix i de Gandesa.

Durant molts anys els mestres i professors hem mentit sobre la nostra feina. Sobre el nostre horari de feina per a ser més exactes. Quan ens preguntaven quantes hores treballàvem en realitat sempre responíem les hores que estàvem obligatòriament a la feina no el total que dedicàvem a treballar.

La notícia de la mort avui de Whitney Houston m'ha arribat per sorpresa. Feia anys que no la seguia, però la seua cançò de referència I will always love you, sempre bategarà a dins meu. Excel·lent veu, excel·lent cançò que va ser el seu èxit principal escampat per tot el món dins la pel·lícula "El Guardaspatlles" (The bodyguard) i que ha venut més de 12 milions de còpies només el single. La banda sonora de la pel·lícula continua sent la més venuda de la història amb 42 milions de còpies, xifres de vertígen, sens dubte, i l'inici d'un èxit que va portar a la fi de la protagonista.

Amb el suggerent subtítol "Fracaso escolar: recetas para curarlo", David Rabadà i Vives ens presenta un llibre que vol donar solucions a un problema general a l'ensenyament. Hi ha molt bones idees i bones reflexions, altres discutibles o matisables, com tot, però és una bona contribució al debat sobre l'ensenyament i la societat en general i com volem educar i com eduquem als nostres fills. És entretingut de llegir i convida a la reflexió. Altament recomanable per a tothom perquè és cert el títol del llibre: Educar? Eduquem tots.

Anem perdent patrimoni humà. Avui em desperto amb la trista notícia de la mort d'Antoni Tàpies. Un altre referent català universal que se'ns en va...

Cinquena víctima de violència de gènere en el que va d'any a Catalunya. Només han passat vint-i-dos dies i ja estem en un any de (trist) rècord.

Té mèrit, ningú ho pot negar. Ser a l'ombra d'un dels millors porters del món (per a mi el millor) i no defallir, continuar entrenant com el primer tenint il·lusió en ser titular a cada partit i voler continuar creixent, perquè res no està escrit. Té molt mèrit i, reconec, que s'ha guanyat la meua simpatia. No té la titularitat a la copa assegurada, però tothom sap ja fa dies que avui jugarà ell si no hi ha res de nou. I juga. Jugar de titular al Barça contra el Madrid al Bernabeu ha de ser espectacular i me n'alegro que sigui ell avui qui defensi la porteria.