xbs

Curiosament, el primer governador civil franquista de Barcelona (Wenceslao González Oliveros) era un anticatalà de Toro... antic lerruxista... per aquest motiu el van fer governador civil de Barcelona en el punt més àlgid de la repressió.

Wenceslao González Oliveros va arribar a Barcelona amb un programa de "reespañolización cultural de Cataluña".

Una d'aquestes coses que et deixa esmaperdut:


Homenatge impune als nazis espanyols de la División Azul que lluitaren per Hitler


http://www.antifeixistes.org/3517_homenatge-impune-nazis-espanyols-division-azul-lluitaren-hitler.htm

I hi ha una llei de partits que és durament repressiva... amb els bascos...

La resta poden fer el que els doni la gana.

Com és possible que els espanyols donin lliçons de democràcia a algú ????

Però si estàn acusant el segu jutge estrella, en Garzón de "prevaricació" per voler investigar els crims comesos durant el franquisme !!!!

El ciutadà Tasunka Witko va al servei d'urgències d'un centre sanitari de beneficència. És una nit tranquil·la i hi ha poca gent. "Quina sort", pensa Witko, "així m'atendran de seguida". El fan passar a una sala d'espera on una doctora va cridant tots els pacients menys a ell. Quan s'adona que la doctora l'ignora i que fa passar al davant les persones que han arribat més tard s'hi acosta i la saluda dient: "Bona nit". Ella no contesta i es limita a mirar-lo amb fàstic. Aleshores, quan ell pregunta "com és que no m'atén?", s'esdevé el següent diàleg:

Doctora (indicant-li la porta del carrer): T'has equivocat de porta. La teva porta és aquella.

Witko (desconcertat): Però...

Doctora: Aquí atenem nord-americans, no indis.

La persistència de la violència política al País Basc és un dels temes més destacats de la transició al l'Estat espanyol. El manteniment d'una organització clandestina contra un estat que aboca tots els recursos econòmics i de personal que faci falta i que està disposat a emprar els recursos legals i il·legals que calgui -tortures, assassinats, etc. (GAL)- no és gens fàcil i indica la profunditat de les arrels del conflicte.

La meva àvia anava -de tant en tant- a casa de Juana la Mariquiña a donar un cop de mà. Juana la Mariquiña era la dóna d'un pastor d'ovelles.

De pastors n'hi havia de dues menes a Castronuño: els pastors de cabres i els d'ovelles.

De cabres en tenien a gairebé totes les cases.

Les cabres donaven la llet que bevia la gent. En canvi no es feia formatge de la llet de les cabres. Aquestes, després de pasturar, en tornar cap al poble oferien un espectacle que avui ens costa imaginar. Els animalons arribaven a una plaça acompanyades pel pastor. Però un cop allà cadascuna agafava el camí de la casa dels seus amos. Les cabres totes soles. Qui diu que les cabres no són animals intel·ligents ?

Aquest era el crit de guerra de les dones casades de Castronuño que s'aplegaven en la processó del dia de Santa Agueda.

Les dones portaven la imatge de la santa que va ser martiritzada per no se sap ben bé quin emperador romà.

Una veïna de ma mare, la senyora Maria s'ho passava d'allò més bé el dia de Santa Agueda. Ma mare no m'ha sabut explicar què feia per a passar-s'ho tant bé però sembla que s'escauria el terme "fer xerinola" en tota la seva inexactitud.

La senyora Maria estava casada amb un pastor. El pastor es deia Alejandro. Un nom ben poc apropiat per a un pastor....

Una de les desgràcies que ha patit aquest país ha estat l'existència de la CNT-FAI, o sigui, dels anarquistes.

Per donar el to d'aquesta gent treiem a col·lació alguns personatges:

Joan Ferran, ex-cenetista. Amo i senyor de la crosta.

Enric Marco, antic secretari general de la CNT durant la transició. Més conegut per la seva inventiva a l'hora d'explicar el seu suposat pas pels camps de concentració nazis. Com podia anar bé un sindicat dirigit per un home tan imaginatiu ? Evidentment es van ensorrar en la misèria.

Un dels grans orgulls de la transició catalana (el pas del franquisme a post-franquisme) va ser l'Assemblea de Catalunya, organisme unitari de l'oposició al franquisme amb gran poder de convocatòria.

Luís Maria Xirinachs parla a les seves memòries (La traició dels líders) del total control comunista sobre l'Assemblea.

S'ha dit que la Transició del franquisme al post-franquisme va ser un rosari de traïcions.

Jordi Solé Tura va ser un lluitador antifranquista coherent fins l'any 1974. Aleshores es produeix un fet que és molt simptomàtic del que passaria després:

Solé Tura i altres dirigents del grup maoista Bandera Roja abandonen l'organització i es passen al PSUC.

En la història dels partits polítics deu de ser bastant estrany que els dirigents abandonin el partit que dirigeixen i se'n vagin a un altre grup.

El normal és que facin aquest camí els militants de base, els dirigents expulsats...

Ramon Tremosa pregunta a Estrasburg per la impunitat del feixisme al País Valencià

(una bona pregunta)

http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=1834&Itemid=1

Posen bombes, se'n vanten i després reben subvencions del PP. Al·lucinant.


*************

La Conselleria d'Educació desobeïx la justícia i no homologarà els títols de Filologia Catalana

Es passen per l'arc del triomf les sentències judicials i després diuen als altres que han d'acatar el que diuen els jutges...

Les festes de San Miguel (a les darreries de l'estiu) eren la festa major de Castronuño. Ma mare recorda que era l'unica ocasió durant l'any que es venien xurros al poble.

El xurrer -un firant ambulant- emprava una cançoneta una mica paradoxal que ma mare cantava l'altre dia:


Churritos calentitos
de valde por el dinerito.

Y si me pierdo
que me pierda...

Però jo no acabo de treure l'entrellat de la cançó.