xbs

La postguerra amb imatges d’una primera nena, jove i després adolescent abans de marxar de viatge a l’estranger i sortir de l’opressió franquista. L’escola, la casa, la universitat, l’amor; la resistència, la política, la literatura, el món exterior.

PATOLOGIA

Si et poses les ulleres
d'entendre els meus poemes
veuràs que no hi ha crosta
sobre el tou de la ferida.

La pell supura sempre
versos en carn viva.

Breu assaig sobre l’acte de llegir. Tots i cadascun dels llibres que van poblar la nostra llunyana infantesa, que restaran esculpits a la nostra memòria per sempre més; allò que ens suggereix cada lectura que fem; el lloc i el moment en què van ser llegides; com ens transporten a un temps i a una sintaxi molt concretes.“Qui no recorda com jo aquelles lectures fetes en temps de vacances, que amagàvem, successivament, en totes aquelles hores del dia que eren prou tranquil·les i prou inviolables per poder donar-los asil.

Traducció d’Àlex Queraltó Bartrés

CLVI

Si no hem de romandre per sempre en aquest món,
és un gran error de viure sense vi ni amants.
¿Per què del món m’ha de turmentar el futur o l’antigor?
Si he de marxar, ¿què m’importen l’ahir i el demà?

Primer volum de la col·lecció A poc a poc, que inclou altres títols com Miau, miau, El nen té tos i El rei, la reina i el ratolí, entre altres, i que m’introduí al món de la lectura i a partir del qual vaig començar a aprendre a llegir. Recordo la sala i la professora que, amb molt d’esforç, ens ensenyava un a un, llapis a la mà, a interpretar i llegir en veu alta les lletres que formaven paraules. També alguns dels dibuixos que conté el llibre estaven desats a la meva memòria i han rebrotat amb la relectura que n’he fet.

Cala Pilar. Una olivera neix dins una alzina. Camins d’arena em porten a llocs nous. Vaig descobrint, olorant, sentint les plantes que m’acompanyen… sempreviva i xuclamel. Un nou color a l’arena de la platja i una font d’inspiració. Saltironegen juganeres ben a prop. Damunt les pedres m’estiro.
Que em deixin fondre en un paratge bonic,que em permeti ser, que pugui créixer com una llavor en terra fèrtil.La soledat s'ha fet més dolçaque el neguit de representar un rolen aquest teatre absurd.

L’autor de la carta pren una decisió ben dràstica: deixar d’escriure a causa del convenciment de la incapacitat de la llengua per capir la realitat i objectivar-la. En conseqüència calla, deixa la ploma, emmudeix. En aquesta carta, escrita al segle XVII, ho justifica. Hi he menat a partir de Guerra y lenguaje d’Adan Kovacsics i es complementa amb la conferència L’escriptura com a espai espiritual de la nació, que tracta del paper de l'escriptura i de les generacions futures. “Vaig provar de sortir d’aquest estat refugiant-me en el món espiritual dels clàssics.

Traducció d’Helena Vidal

3

L’or fals dels arbres de Nadal
flameja al bosc amb mil guspires.
Enmig del verd, llops de joguina
obren uns ulls que omplen d’espant.

Oh, la tristesa que hi veu clar!
Oh, llibertat silenciosa!
Cel de paper, que no reposa
i dringa amb riure de cristall.

1908

Repàs de la trajectòria personal i professional d’un dels impulsors més representatius del periodisme d’investigació dels anys trenta del segle XX.Modern, foteta, independent, valent, inquiet, treballador incansable, liberal, catalanista, republicà, dirigí i col·laborà a les principals publicacions de l’època i fou, a causa dels seus escrits, víctima dels feixistes de la FAI.La seva prosa és lluminosa i una festassa constant per a tots els sentits. Aquest volum en recull una part, des d’aquesta web molta més.

Ara. És ara en la quietud d'aquest migdia
que m'és permès de refer en somnis un record:
era un dia de canícula, tu treies aigua d'aquell pou
i del clot de les teves mans fent un bol
vas oferir-me'n.

A cada glop
t'anava besant els palmells.

Al despatx d’un advocat de Wall Street hi treballen dos copistes, en Dindi i en Grapes. També en Gingebre, el noi dels encàrrecs. Però el millor i més peculiar de tots és en Bartleby, un copista enigmàtic que ho fa trontollar tot amb el seu comportament inflexible.De ben segur que són molt més llargues les converses i molt més voluminosos els llibres que han suggerit, apuntat i citat aquest text que el propi text en si. Com, ara que ho penso, passa sovint.

Herr: es ist Zeit. Der Sommer war sehr groß.
Leg deinen Schatten auf die Sonnenuhren,
und auf den Fluren laß die Winde los.

Befiehl den letzten Früchten voll zu sein;
gieb ihnen noch zwei südlichere Tage,
dränge sie zur Vollendung hin und jage
die letzte Süße in den schweren Wein.

Wer jetzt kein Haus hat, baut sich keines mehr.
Wer jetzt allein ist, wird es lange bleiben,
wird wachen, lesen, lange Briefe schreiben
und wird in den Alleen hin und her
unruhig wandern, wenn die Blätter treiben.


Traducció de Joan Vinyoli

Dia de tardor.

Senyor, el temps ha arribat. Enorme fou l’estiu.
Projecta la teva ombra en els rellotges

Transcripció de les conferències que l’autor donà durant el curs 1966-1967 a la Universitat de Barcelona. Hi parla de Joaquim Ruyra (La parada), Víctor Català (Solitud) i Josep Pla. Sempre agut, sempre lúcid, dissecciona els autors i les seves obres i les posa en relació amb multitud de temes. Nous i sorprenents enfocaments que s’allunyen de l’academicisme endogàmic que repeteix com lloros tot allò que altres lloros han repetit d’altres lloros. Acostumats com estàvem a la santíssima trinitat Triadú-Castellet-Molas, Ferrater és una alenada d’aire fresc, vivificadora i, encara ara, moderna, electritzant.

Després d’entrar de cul a l’era del telèfon mòbil,
escriure mòdul sis en una adreça,
saber que no és la pressa què t’ha fet incrèdul,
entendre que la peça clau era el llenguatge.
Habituar-nos a l’argot, a l’enèssima gota que vessa el got,
al placatge del mercat, la poció del mastegot,
l’aprenentatge, les hòsties, i la marca del foc.

Després de l’era digital, informatius, tolerància,
arxius il·legals, ànsia de llibertat sota videovigilància,
control quirúrgic a cada passa malgrat la distància.

Després de convertir-nos en una llista negra de violents
quan picàvem pedra a contracorrent, perseguint la nostra Venus,
inoculant el virus del subjecte insurgent a cada passa.

En Jim i en Roy, pare i fill, se’n van a viure en una cabana de fusta enmig del no-res del sud-est d’Alaska. Allà aniran emmagatzemant menjar pel llarg hivern que s’acosta.El pare plora moltes nits lamentant-se d’accions passades, el fill l’escolta però no sap pas com ajudar-lo. Si la història et deixa corglaçat i t’endureix l’estómac, el paisatge i la brutalitat dels esdeveniments que se succeeixen t’acompanyen més enllà de la seva lectura, molt més enllà. I alguna peça del més endins ja no et tornarà a la posició inicial.