xbs

Zacieśniają się ulice.
Widzę puste spojrzenia,
opalone ciała,
tłum.
Z wieczora opada światło i więcej światła
gęstego.


Traducció de Marcin Świostek

Galítsia. Agost.

S’angosten els carrers.
Veig esguards buits,
cossos bronzejats,
gentada.
De la tarda cau llum i més llum
densa.

Novel·la publicada per entregues el 1880 al Cornhill Magazine i al Harper's New Monthly Magazine, que narra una part intensa de la vida de la Catherine Sloper, una jove rica i insulsa que viu al barri de Washington Square de Nova York amb son pare i la seva tieta.
S’enamora de l’Arthur Townsend, un jove intel·ligent i ambiciós; estan ben decidits a casar-se però el seu pare no ho vol. Vés a saber, potser si se l’emporta de viatge per Europa li fuig la dèria.

Al balcó,
la pluja va fent bassals
i s’amuntega
sota les rajoles trencades
el desig que tinc de tu.

Estàs submergit en un record
que em llisca genoll avall,
com una gota que no és aigua
sinó arrel de calamarsa.

I jo,
capbussant-me en el diluvi
del teu cos que no s’acaba
i que amara les meves cuixes
de la cadira estant,
corro la cortina
i ja no miro enrere,
i escolto caure el cel
amb el plaer d’aquell que espera
trobar la teva espatlla
xopa de gemecs
a l’altra banda de la finestra.

Aquest és l’únic assaig sobre el racisme que hi ha en català, tot i ser una de les formes més comunes de discriminació entre persones.
Amb un estil clar i directe, allunyat del llenguatge políticament correcte que no fa més que amagar la realitat, és a dir empitjorar-la, l’autor repassa la teoria i la pràctica tot desgranant els seus orígens, la seva evolució i la seva actualitat.
Molt ben documentat, cita textualment moltes de les fonts i completa el llibre amb una bibliografia que agraïm.

Traducció d’Helena Vidal

10.

Tremolosa i punyent la Teva imatge
em fugia, en la boira, entre els dits.
“Ai, Senyor!” vaig dir, sense adonar-me’n,
no era ni pensat que ja era dit.

El Teu nom, com un ocell enorme,
a cop d’ala s’envolà del cor.
Al davant s’espesseeix la boira,
rere hi ha la gàbia buida i prou.

1912

Estirant el fil de la memòria l’autor esfilagarsa més de mil entrades breus que comencen totes per la primera persona del present d’indicatiu del verb recordar, recordo.
Hi veiem Gertrude Stein i Andy Warhol, però també la sinceritat que no acostumem a trobar als llibres de memòries. Un estil precís i directe, una llengua depurada; un clàssic que ha tingut múltiples imitadors i admiradors arreu.

“Recordo que caminava pel carrer jugant a no trepitjar les ratlles de separació de les rajoles.
Recordo que dèiem si en trepitges una és que estàs a la lluna.

Quan ja no tinguis cap paraula
parla, comença el so,
no paris, inventa la paraula,
excava cap a dins de les síl·labes, excava,
obre els corredors, obre les mines
imaginades, excava, comença una altra vegada
la llengua començada, no vacil·lis,
no t’aturis, escriu la lletra nova,
escriu-la a les parets de l’aire,
escriu-la als miralls de l’aigua,
parla, no paris, camina amb la paraula,
puja als cims d’abans de la paraula,
baixa als pous de després de la paraula, fica’t
a les coves enlluernades del so, escolta,
escolta les vocals buides quan el so s’acaba,
les vocals immòbils sota l’aigua clara,
escolta les pedres mudes sota l’aigua que passa,

En Gabriel Delacruz treballa de transportista a La Ibérica. Recorre mig Europa i hi abandona quatre fills de quatre mares diferents.
Desapareix. Els seus fills es coneixen i reunits van reconstruint el trencaclosques de la vida del pare que mai van tenir.
La millor novel·la que he llegit aquest any i bona part de l’anterior. I ja estem arribant al seu meridià.

Under de dystra månaderna gnistrade mitt liv till
bara når jag älskade med dig.
Som eldflugan tänds och slocknar, tänds och slocknar
-glimtvis kan man följa dess väg
i nattmörkret mellan olivträden.

Under de dystra månaderna satt själen hops junken
och livlös
men kroppen gick raka vägen till dig.
Natthinmlen ramade.
Vi tjuvmjöIkaden kosmos och överlevde.


Traducció de Carolina Moreno Tena

La plaça salvatge. Gargots de foc.

Durant els mesos ombrius la meva vida espurnejava
només quan feia l’amor amb tu.
Com la lluerna s’encén i s’apaga, s’encén i s’apaga
-pots seguir el seu camí a llambregades
en la foscor de la nit, entre les oliveres.

Phileas Fogg és un ric i silenciós anglès que juga al whist al Reform Club londinenc. Allà aposta vint mil lliures amb cinc persones que donarà la volta al món amb vuitanta o menys dies. L’acompanyarà el seu nou criat francès Jean Passepartout, amb qui riurem vivint tota mena de situacions grotesques.
Només per la traducció del francès que en va fer l’enyorat Jesús Moncada, un dels grans escriptors d’aquests països nostres, ja val la pena llegir-lo.

Et vull donar les gràcies
per les cançons
Que quan era petit jo cantava
Assegut a darrera el Renault 12
Escoltant les melodies sense
saber què deien
Jo juraria que a mi em van fer
Amb la música de fons
del Desire
I no sóc l’únic, ja ho sé
Però m’és igual, vull agrair-te
Que un dia et posessis
a escriure

Reinventan-te constantment
Buscaves noves formes
d’emocionar-nos
I tot això ho has acabat patint
Però tu què esperaves?
Ets només un home
M’imaginava tocant amb tu
Que potser ens coneixíem
i m’ensenyaves
Eren somnis de nen petit
Quan encara no sabia
Ni què em trobaria

Va ser el mag de les emocions

La publicació d’aquest llibre de consulta posa fi a la vergonyant situació que per anar a parar a la llengua romanesa, tan agermanada amb la nostra i amb la qual compartim un 73% de semblança, hem hagut de menester fins ara una tercera llengua. Fullejar-lo és una font de sorpreses i plaers inacabables.
Gràcies a aquest volum ja podrem llegir la novel·la Farsa de Màrius Serra, editada per RAO el 2009 i traduïda al romanès.

Gen-yu moyu
machi ni oboro no
tsuki hikuku.

Traducció d’Àngel Ferrer i Yayoi Doho

Primavera

Boira del tràfic
sobre el carrer, la lluna
s’hi embolcalla.

Stephanos és un immigrant etíop que viu en un barri humil de Washington D. C. Allà hi té una petita botiga de queviures on llegeix en veu alta, per a la Judith i la seva filla Naomi, Els germans Karamàzov de Fiódor Dostoievski.
Entre tanta pretensió i foc d’artifici ens ha agradat molt la senzillesa d’aquest text i la dels seus personatges.

“-Estàvem sense feina, havíem acabat l’escola, no teníem ni família ni diners, i per això jugàvem a escacs tot el dia. És el que fèiem.

Segona part de la crònica diària del Govern de la Generalitat de l’1 de febrer del 1937 al 28 de febrer del 1938. També s’hi recullen tres textos personals de Josep Tarradellas -destaca sobretot el diari dels seus darrers dies de guerra-, vuit pàgines de cartografia i uns utilíssims índexs amb més de tres mil entrades de parlaments, declaracions, topònims, premsa, organitzacions i noms de persona d’ambdós volums.
Aquesta crònica ja serà sempre més de referència quan es tracti la guerra civil que trastocà el nostre segle XX.

“Dia 27 de gener del 1939.