xbs

(per qui me segueix, això es només un esborrany)

Caiguda de la tarda
Ones que venen i van
Ones dolces, ones punyents
Ona singular que me derrota
I no veig manera d’atrapar

Van i venen, venen i van
I guanyo jo o guanyen elles
Lluita eterna per atrapar-les
Se m’ha acabat el temps d’heroi
Jo ja no vull batallar més

Que l’amor d’heroi es una guerra
I jo ja cerc la pau
Que no m’arriba l’ona singular
Aquella que, sense fer renou
Vol compartir l’espasa amb mi

Caurà la nit plàcida
Quan l’ona singular me doni pau…
Guardarà la meva espasa
Però m’haurà ferit el cor
Mort l’heroi, s’acaba la guerra

Bugadejant per coses meves que encara tenc per Sineu, dins de llibres antics m’he trobat fulls escrits a ma, quasi grocs pel pas del temps, i he retrobat al mateix temps part de la meva essència de fa un grapadet d’anys… M’ha agradat!!!


Recordes, quan Eros ens va deixar?

Recordes aquella tremolor
de la primera vegada que ens besarem
en aquella caleta rocosa
quan el Sol ja era a dormir?

Recordes les meves cartes
declarant el meu amor
com si et volgués convèncer
d’allò que tanmateix ja sabies?

Recordes els esclafits de rialles

Fa uns mesos algú me va demanar que li expliques que entenia jo per amor. Li vaig dir que allò era impossible d’explicar. Que l’amor no s’explica, hi es i punt. Que es intangible i indefinible. Que es com la fe. Però bé, donat el dia que fa, i sabent tots com les condicions meteorològiques ens influeixen, m’he animat a explicar-ho, més o menys per escrit. La persona que m’ho va demanar segur que ho veurà, i els/les demés, res, que feia temps que tenia abandonat això del blog, i avui m’he animat. Res idò, bona tarda, people.


Enamorament (si t’ho explic una nit d’estiu)