xbs

En un moment en què el noble art de la política es presenta al davant de la societat com una cosa perniciosa, malèvola, interessada i carregada de tota classe d’adjectius pejoratius, és el moment en el qual ens cal ser innovadors a l’hora de cercar gent compromesa i disposada a lliurar part del seu temps i del seu talent a la construcció nacional.

Sempre he arribat a pensar que ha estat la dreta immobilista la que ha malparlat dels polítics i la política, utilitzant tota la seva maquinària mediàtica i tots els seus tentacles de complicitats que durant segles han anat teixint.

I l’altre surt per la televisió aquest lladre del Carlos Fabra dient als seu nets lo del “aeropuerto del abuelo”, és realment impressionant, és fa molt difícil conviure en una societat on hi hagi escòria que puguin votar això.

Entenc a aquell company meu de Balaguer que va tenir que fugir d’aquelles terres per no haver de conviure amb aquesta merda feixista, ara que per aquí també anem ben galdosos.

Si als anys 80 m’arriben a dir que l’any 2012 encara escoltaríem aquestes coses, no m’ho hauria cregut, i més avalat per les urnes.

El PP (i el PSOE) fulminaran l’estat de les autonomies, se’n morien de ganes i mireu que els hi ha anat bé amb les menjadores territorials que han creat pels seus barons.

Que això passarà està cantat, que la societat catalana es quedarà mirant al cel, xiulant o fent el préssec, sembla que també.

Ara dit això, aquesta mesura si és que s’arriba a complir, pot ser una arma de doble tall i ara em posaré un xic optimista.

Com a funcionari que sóc, m’han retallat drets, que és un eufemisme i és una manera de dir que m’han rebaixat el sou, o que he perdut poder adquisitiu.

Aquí a l’administració pública cada dia s’escolten lladrucs i marrameus, doncs ens felicitem.

S’han fet manifestacions i jo com a bon escèptic i bon català que només mira per ell, no he mogut el cul de la cadira. Si, si,  ja hem podeu insultar, sóc un mal ciutadà.

Estic molt mandrós per escriure al meu bloc, la misèria nacional a la qual estem abocats em genera certa mandra, amb tot sóc seguidor d'alguns blocs.
Avui us vull posar un enllaç que senzillament l'he trobat genial, us el passo i gaudiu d'un lectura curta però contundent ....
Delaguard

Vull contestar l'apunt de l'amiga Teresa sobre gats i ratolins, l'apunt el trobo molt interessant.

http://blocs.mesvilaweb.cat/tmiserachs

Tot i que per mi parteix d'un tabú que la societat catalana encara no hem volgut encarar, com en moltes coses acabem amagant el cap sota l'ala, penso que la divisió entre gats i ratolins és massa simplista, perquè, doncs ara intentaré dir-ne la meva:

A la vida hi ha coses que dóna la impressió que sempre perduren que formen part del nostre imaginari, que ha donat vida a la literatura, el cinema, la TV, tots recordem com la guerra freda, l'arribada de l'any 2000, o el fet que un afroamericà arribés a la Casa Blanca, eren esdeveniments que ho podien semblar impossibles o inamovibles.

El 17 d'octubre de 2008, el malaurat Miquel Pairolí va escriure aquest article al diari Avui, una nit com aquesta m'esgarrifa recordar-lo.

Disposició al genocidi
MIQUEL PAIROLÍ.