xbs

(això té relació amb l'anterior article del blog)

Bé, el problema que hi veig jo és que aquestes dues paraules es pronuncien exactament igual. Això no és a priori un problema: el català i altres idiomes tenen moltes altres paraules homòfones i no passa res. Ara bé, aquest cas concret em sembla problemàtic perquè m'he trobat diverses vegades amb casos d'ambigüitat i alguns de difícil solució. Per exemple, "quant cobaràs?" es pot interpretar perfectament "quan cobraràs?" i viceversa.

El determinant possessiu "llur" es pot fer servir si el posseïdor és plural. Així, per a dir "el cotxe d'ells" podem dir "llur cotxe" (però no podem per a dir "el cotxe d'ell"). Moltbé, sona molt bé, molt correcte i literari. Ara bé: jo hi veig algunes coses que no encaixen.

En primer lloc, cal saber que aquest ús del mot (com a determinant possessiu) és inexistent en el llenguatge oral des de fa segles. També cal saber que el mot sí que existeix en la parla oral, o hi existia fins fa poc, però fet servir com a adjectiu possessiu. Per exemple, la frase d'abans seria "el llur cotxe".

Explico les incongruències de l'ús normatiu:

El català té una raresa sintàctica.
Per començar faig notar que el català (el normatiu, només) té un problema que unes quantes llengües importants no tenen, que és l'ambigüitat de la forma "el que". Així, on un català diu "el que", aquestes llengües tenen dues possibilitats que permeten diferenciar el significat.

Català: el que / el que
Anglès: what / the one (that)
Francès: ce que / celui que
Occità: çò que / lo que
Castellà: lo que / el que
Alemany: was / der den/der

El català normatiu té una norma que diu que no hi pot haver la conjunció que després d'una preposició feble (a, de , en, per, per a). Per exemple, no podem dir "des de que m'ho vas dir", "em refereixo a que ell ho sap", "en tinc prou amb que m'ho guardis", etc.

Fins aquí no res d'estrany, car la norma també existeix en francès, occità i italià (fins i tot podem dir que en anglès també existeix, salvant les distàncies, només que en anglès la norma afecta totes les preposicions i no només una part). La solució normativa per a aquests casos és simplement treure la preposició. Per això la norma s'anomena "caiguda de preposició". Les frases anteriors serien doncs "des que m'ho vas dir", "em refereixo que ell ho sap", "en tinc prou que m'ho guardis".

En Fabra va dir, amb molt d'encert, que en una oració negativa cal no ometre mai el mot "no" (excepte quan la negació es fa amb "ni" o "poc que"). Per exemple, ell no hauria considerat correcta la frase "ningú ho sap", ja que la forma correcta és "ningú no ho sap".

Així mateix, en Fabra considerava obligatori posar el "no" en altres casos. Per exemple, a "has vingut per no res" o a "és bo i no gens picant".

Molts ens hem vist amb problemes quan hem volgut traduir una frase com "do you know how big it is?" en anglès o "sabes lo grande que es?" en castellà. La gran majoria de nosaltres diríem simplement "saps lo gros que és?", però aquells qui ens preocupem per parlar correctament sabem prou bé que aquesta frase és una còpia literal del castellà i que no és acceptable de cap manera. Ara bé, és probable que tampoc no trobem cap solució plenament satisfactòria i haguem de recórrer a allò tan típic de canviar la frase i dir per exemple "saps la mida que té?". Amb aquest exemple sí que era perfectament possible dir "saps com és de gros?", però tot sovint aquesta solució és poc adient.

Finalment he acabat el web que tenia empantanegat feia dies.

La necessitat del pronom ço: l'estructura lo que serveix quan que és subjecte («lo que és bo») o complement directe («lo que vols»). Com es pot dir quan el pronom relatiu no és ni un subjecte ni un complement directe?

Tal com vaig dir que faria, avui he vist el meu avi i li he comentat que m'havia semblat sentir que feia servir aquest mot. De bones a primeres no ha sabut de què li parlava, però llavors li he posat aquest exemple: "li ha regalat un llibre, ço que li ha agradat molt". Ell ha dit que, efectivament, ell ho deia i que traduït al castellà és "lo qual". Llavors li he preguntat si també diria una cosa com "fes ço que vulguis". Resposta: "i tant! Sí que ho diria!

Tots coneixem els problemes que causa el fet de no disposar d'aquest article. Si realment fos un castellanisme, hi hauria una raó per a aguantar-nos i passar sense, però la qüestió és que no és cap castelanisme (crec jo), i això fa que la seva prohibició no tingui cap raó de ser. Més aviat hi ha bones raons per a fer-lo normatiu, ja que això faria que, per fi, poguéssim dir les coses d'una manera normal i genuïna en comptes d'haver de fer aqueixos invents (i si és un invent, no és català) com ara "això és el que vull", "digues allò que creguis", "allò bo del cas", etc.

Un dia d'aquests vaig trobar aquest vídeo que és una entrevista a un alguerès i em vaig dedicar a fixar-me si feia servir el "lo" neutre. Atès que l'alguerès no pot haver tingut influència del castellà (màxim alguna paraula, però no la sintaxi), trobar aquest article seria una prova més que no és cap castellanisme. Heus ací el resultat:

Sense anar més lluny, un dels meus avis el fa servir. I no us penseu pas que ell és un pastor de cabres d'un poblet perdut del Pirineu, sense cap contacte amb la civilització des de l'edat mitjana, sinó que és de Barcelona.

Només l'hi he sentit dir en casos com "el batlle el va felicitar, ço que li va plaure molt", que és com dir "el batlle el va felicitar, la qual cosa li va plaure molt". No sé si fa servir el "ço" amb altres funcions, tot i que penso que segurament no. No obstant això, no m'estranyaria que també fes servir el "ço és" ("tinc dos animals, ço és, un gos i un gat"). Un dia li demanaré informació sobre tot això.

Això segons un maresmenc d'uns 60 anys d'edat amb qui he parlat avui a la platja. La veritat és que avui no em puc queixar. No ha sigut mal dia: m'he estat unes quantes hores a la platja prenent el sol. No tenia gens de fred, i mira que jo de seguida el noto. No semblava pas un dia de gener, no... Bé, voldria remarcar que l'home ha dit "vius més bé que vols", amb aquestes paraules exactes. I jo em penso que ho ha dit així perquè té l'edat que té.

Bé, el primer post del blog el dedicaré a explicar això perquè convé que quedin clars els motius.

Primer de tot, caldria saber que, d'entre tota la gent del món que fa servir l'alfabet llatí, els catalans som els únics que escrivim "bloc" en comptes de "blog" per a referir-nos a blog. Que consti que això no és cap argument: la diferència no és a priori cap inconvenient. Només ho dic per tal que se sàpiga. També convé saber que hi ha molts catalans, tot i ser minoria, que escriuen "blog". També algunes publicacions importants, com el diari Avui. I també Televisió de Catalunya, tant a la TV com als seus webs.