xbs

Arreu de Catalunya, més de 160 municipis han estat capaços de crear comissions organitzadores pel 13-D. Un fet sense precedents, que ens permet afirmar el següent: quelcom especial ha nascut en aquests pobles durant els darrers mesos. Un sentiment i unes sinèrgies molt positives, que han servit de gran profit, però que encara no han vist reconegut el dret a decidir.

Per això, l’objectiu de fons continua pendent d’assolir, i encara queda molta feina per fer. Així doncs, sembla que s’ha presentat una gran oportunitat per aprofitar aquesta empenta ciutadana i solidificar el moviment independentista i catalanista allí on encara no tenia cap representació concreta i constant.

... i Catalunya ja avança amb pas ferm cap a la indpendència.











Aquestes dades les ofereix una enquesta sobre la qual s'ha fet ressó el diari Avui.

Res més a dir. Cadascú que tregui les seves pròpies conclusions.

Déu ni do el rebombori que està creant aquest acudit de Lluís Capdevila, publicat a la contraportada d'El 9 Nou del divendres 27 de novembre. Tal i com informa el mateix diari, la "brunete" mediàtica ja ha respost fincant-se les mans al cap.

La veritat és que la violència de gènere és un tema amb el que no es pot fer broma, i la vinyeta de Capdevila no en fa gens, ans al contrari, s'inspira en una de les lacres més grans que té avui dia la nostra societat per construir una imatge molt precisa de la relació Catalunya-Espanya.

Amb tota la humiltat del món, des d'aquest petit bloc em vull unir a la iniciativa de l'editorial conjunt duta a terme pels principals diaris catalans. Com ja han fet altres blocs que comenten l'actualitat política a continuació reprodueixo el text íntegre d'un editorial que posa per davant de tot una reclamació indefugible: els catalans tenim una dignitat massa danyada que cal respectar, i per això cal prendre les decisions pertinents. Valentia i sentit d'estat, si us plau, responsables polítics de Catalunya!

Falta un mes perquè prop de 130 municipis de tot Catalunya visquin un nou episodi d’una de les mobilitzacions populars més importants que ha viscut aquest país en els últims anys. La consulta popular sobre la independència de Catalunya que tindrà lloc el proper 13 de desembre té especial incidència a la comarca d’Osona, i per això la campanya a les nostres poblacions serà tan intensa que pot marcar un autèntic precedent.

D'ençà de l'article de Joan Carretero publicat a l'Avui, en el qual manifestava la necessitat d'una nova candidatura independentista a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, s'han dit moltes coses i n'han passat algunes més. Finalment Carretero ha abandonat ERC, i sembla força probable que, si pot reunir els suports i els recursos necessaris, el doctor de Puigcerdà encapçalarà un nou partit català.

Els electors catalans ja coneixen les dues opcions nacionalistes/sobiranistes per les quals podran votar el proper mes de juny, en una nova convocatòria de comicis al Parlament Europeu. Primer es va conèixer la candidatura de l'economista Ramon Tremosa per CiU, i recentment l'historiador Oriol Junqueras ha estat presentat com el candidat d'ERC per Europa. Els partits de vocació nacional opten per perfils independents, amb la clara intenció de superar el desencís de la població envers la política amb l'entrada d'aire fresc que suposa la incorporació de personatges amb bona reputació professional i una treballada projecció mediàtica.

Uns amics m'han comentat fa poc que les meves entrades al bloc potser haurien de ser més breus... Aprofitant que avui no tinc gaire temps, però que no em puc estar de recomanar una lectura, només vull fer un apunt molt breu.

El Tribunal Constitucional retallarà l'Estatut, o bé declarant-ne la inconstitucionalitat o la ineficiència de la gran majoria d'articles. Davant d'això, Catalunya prepara (o hauria d'estar preparant) la reacció més adequada. Personalment crec que la persona que amb més clarividència veu què significa la retallada de l'Estatut és Alfons López Tena. És summament il·lustratiu la lectura del seu llibre "Catalunya sota Espanya", que descriu molt bé l'esgotament del model d'estat espanyol basat en les autonomies -cafè per a tots-.

Cada vegada és més interessant l'intens debat que es genera fins i tot de forma distesa, en el si d'un grup d'amics, i que divideix la societat entre detractors i defensors del Facebook. Més enllà de l'opció personal de fer-se un perfil de Facebook, tothom coneix amics que vibren amb aquesta xarxa social que últimament està creixent amb força a casa nostra, així com d'altres que són autèntics detractors del nou entorn virtual que està creant aquest portal i ens n'adverteixen de les maldats.

En motiu del Fòrum Espai Català de Premsa, l'altre dia vaig assistir a una xerrada de Jordi Mercader, mà dreta de Pasqual Maragall (quan era president) en temes de comunicació. Va ser una tarda per reflexionar entorn el model televisiu que tenim a Catalunya i, sobretot, el que volem i el que es pot o no es pot construir. Sigui quina sigui la fórmula, sens dubte crec que la primera prioritat ha de ser ampliar l'oferta televisiva en català a l'àmbit nacional, ja que actualment només es disposa dels canals de Televisió de Catalunya i la majoria de l'oferta (i per tant l'audiència) l'acaparen propostes en espanyol (des de la televisió pública estatal fins a múltiples operadors privats: Tele 5, Antena 3, La Sexta i Cuatro).

Estimats amics i amigues, em sembla que ha arribat el moment en què entre tots creem una nova eina de referència a internet que m'he permès la llicència de batejar com a "Crisipèdia". Enmig de la profunda crisi econòmica que estem vivint, hem assistit també a un fet lingüístic sense precedents: han sorgit desenes de noves expressions per descriure les penúries que ens castiguen i escuren les butxaques. Potser és hora que, amb la participació de tota la blogosfera, recopilem aquest lèxic de nova generació per tal de poder parlar en propietat durant les nostres converses de cafè sobre la crisi.

Això és el que ha costat a cada contribuent català el famós i polèmic "tunning" al cotxe del president del Parlament, Ernest Benach. Per una xifra irrissòria (9.276 euros dividit entre uns tres milions i mig de persones que paguen impostos a Catalunya, segons les últimes dades de l'Idescat sobre la població activa) a Catalunya ens hem deixat trepitjar de nou per una operació de desprestigi de les nostres institucions orquestrada des de Madrid. Benach ha estat el cap de turc més agafat pels pèls en l'eterna denúncia del malbaratament dels fons públics.

M'assabento amb estupor que el periodista Xavier Bosch ha dimitit com a director del diari "Avui". De seguida el meu cervell comença a relacionar aquesta notícia amb el panorama de la premsa catalana i la seva relació amb el poder polític. A banda de les valoracions sobre la dimissió sense previ avís de Bosch, que no deixa de sorprendre'm, cal fer bo aquell refrany castellà que diu "cuando el río suena, es que agua lleva". Alguna cosa es mou en aquesta capçalera, la que actualment exhibeix una línia editorial més catalanista. La seva continuitat, si més no pel que fa a discurs, penja d'un fil.

Catalunya es troba per enèsima vegada a la cruïlla. L'Estatut va ser la formula amb la que els catalans vam expressar quin projecte de país volem. Com sempre, però, ens convertim en mers espectadors del nostre propi destí, esperant que des d'Espanya decideixin si ens deixen complir o no els nostres anhels. Nosaltres sempre demanant permís per viure com ens agradaria. Des de Madrid, exercint el rol d'aquell que té una corretja i decideix quants centímetres la deixa solta... i agafats per la corda que ens estaca per l'alçada del coll, altra vegada ens trobem a la cruïlla que ens planteja si seguim addictes a una dependència que ens consumeix poc a poc, o decidim d'una vegada per totes viure en llibertat.

Vivim submergits en una crisi econòmica de les que fan història. Tant és així, que fins i tot aquells que es resistien a reconèixer-la com a tal han acabat acceptant-ne l'existència i l'enorme magnitud (vegis Zapatero o Solbes, només per citar alguns exemples que ens són propers). Com tothom sap, es tracta d'una fallida essencialment financera, provocada en gran part per la facilitat de crèdit que han ofert les entitats nord-americanes explotant a la vegada productes de màxim risc com les ja famoses "hedge funds". Per pur efecte dominó, aquesta autèntica caiguda lliure dels mercats financers ja ha començat a afectar -i ho farà més profundament- als sectors productius, a la indústria, al consum de les famílies i a l'economia en general.

Avui no puc evitar mostrar-me satisfet per l'arribada d'una notícia que vull interpretar com a positiva: govern i CiU s'uneixen per reclamar un millor model de finançament per a Catalunya. L'esperança de tots els catalans està posada ara en que els nostres polítics exerceixin amb responsabilitat les seves obligacions, s'oblidin dels interessos partidaris i defensin amb una sola veu els interessos del país per aturar l'expoli al que ens sotmet l'estat espanyol. Aconseguiran Montilla, Mas, Puigcercós, Saura i companyia ser dignes de les tasques polítiques que el seu poble els va encomanar a les urnes? Siguem positius, mirem el futur amb esperança.

La televisió autonòmica madrilenya ha tornat a carregar amb força contra el català. L'excusa, un advertiment fet per la Mesa del Turismo segons el qual les llengües autonòmiques estan posant en perill el turisme, un dels sectors més importants de "nuestra economia". Sembla increïble que en qualsevol mitjà de comunicació es puguin emetre disbarats com aquest. Si teniu prou paciència i humor, cliqueu un fragment del reportatge de Telemadrid.

Fa uns dies vaig topar-me fent zapping amb la retransmissió de la Fòrmula 1 per TV3. Em vaig adonar, com ja deu haver fet molta gent, que no s'acaba d'explicar per quin motiu la televisió pública de Catalunya es gasta autèntiques barbaritats per aconseguir els drets de la F1. Per fer el seguiment d'un asturià que ni tan sols opta al títol aquesta temporada? No nego que hi hagi molts seguidors d'Alonso a Catalunya, però en tot cas per això tenen Tele 5. Mentrestant, catalans com Pedrosa, Elías o els germans Espargaró són completament ignorats per TV3, tal i com ho han estat diverses trajectòries prou exitoses de pilots catalans al Campionat del Món de Motociclisme. Per això avui proposo a TV3 que, quan sigui el moment, es passi de les quatre a les dues rodes.

Els socialistes catalans s'estan sortint amb la seva i, després d'apartar Mònica Terribas de la pantalla (a canvi de fer-la directora de TV3) ara ha arribat el torn d'Antoni Bassas. El líder de la ràdio catalana no continuarà al davant d'El Matí de Catalunya Ràdio per "diferències insalvables" amb la direcció de l'emissora sobre el format del programa. El PSC està arrencant "la crosta nacionalista" dels mitjans públics catalans. L'està arrencant a tires llargues i gruixudes, fent la feina amb rapidesa i sense complexos. Potser ha arribat l'hora que els professionals de la comunicació es plantin, i no permetin més ingerències polítiques d'aquesta magnitud en la professió periodística.