xbs

Ens els darrers dies s’han produït una sèrie d’esdeveniments que, malgrat el rebombori mediàtic provocat, no deixaven de ser, de fet, intranscendents en termes de rellevància real del fet en sí. Parlo, d’una banda, de la línia de protesta laboral encetada pels Mossos d’Esquadra que van decidir adreçar-se als ciutadans en castellà, i de l’altra de la mort de Manuel Fraga.

Encetem aquest any nou, incert i esfereïdor, amb, si fa no fa, les mateixes amenaces amb què hem anat trampejant la situació aquests darrers anys. Com en el conte que, de tant cridar que ve el llop, ja no ens creiem el perill real que s’atansa impertèrrit. Mentre els catalans anem jugant a  “aquí no passa res que no tingui solució”, mentre anem repetint-nos el mantra somnífer que “sempre ens n’hem sortit”, no ens adonem, o ho fem veure, de la inexorable pèrdua de poder.Mentre Espanya ha anat reforçant el seu poder, tant econòmic com legislatiu, aquí hem anat fent com si res, esporuguits de gosar aixecar la veu.

Tots recordem la neguitosa sensació que experimentava en Bill Murray a la pel·lícula “Atrapat en el temps” quan, dia rere dia, es despertava en el mateix interminable dia de la marmota. La sensació d’avorriment però, sobretot, de basarda a l’haver de repetir, un cop i un altre, les mateixes situacions, els mateixos llocs comuns, les mateixes frases, és la que he tingut en veure el resultat del congrés que el PSC va perpetrar el passat cap de setmana. Poc confiàvem en un canvi real a casa d’un PSC que pronuncien amb la c castellana.

Aquest proper dimarts, 13 de desembre, es compliran dos anys que Vilafranca se sumava al moviment de les Consultes i exercia, democràticament i sense por, el dret inalienable de tot poble a expressar lliurement quin vol que sigui el seu futur nacional. Sembla que hagi passat una eternitat però només han passat dos anys. Dos anys en què, en l’àmbit sobiranista, s’han esdevingut moltes coses.

Suposo que tots deveu haver vist el seguit d’anuncis que aquests darrers dies han envaït qualsevol dels canals que l’àmplia graella televisiva ens posa a l’abast. Són uns anuncis on uns pretesos clients de Movistar celebren assemblees diverses per tal de fer unes tarifes participatives, que és el que mana la correcció política en aquestes latituds. No hi falta de res: el bon rotllo, l’àvia moderna, la noia que tuiteja la reunió, la tensió sexual i, sobretot, les mans alçades.

Passat el tsunami blau i pendents encara d’apamar la magnitud real de la tragèdia, he sentit centenars d’opinions de tota mena i de tot color sobre aspectes, sovint poc rellevants, del futur que se’ns obre als catalans i, sobretot, de les tasses de caldo que ens haurem d’empassar sisplau per força. De fet, centrats en unes eleccions espanyoles, hem acabat abocant tot l’imaginari nacional a una realitat absolutament espanyolitzadora. Parlem massa d’Espanya, com si pel fet de plantejar-nos els seus problemes se’ns haguessin de resoldre els nostres, oblidant-nos que bona part del nostre problema són precisament ells.

Des que la setmana passada provava d’argumentar la meva poca disposició a participar a les eleccions al parlament espanyol m’han plogut crítiques ferotges de totes bandes. Es veu que això de no votar en un altre país és poc patriòtic, un crim de lesa humanitat i no sé quantes coses terribles més. I això que jo no hi defensava pas l’abstenció, sinó que només reflexionava sobre el meu estat d’ànim electoral.El problema és, potser, que massa gent s’ha apuntat darrerament a l’abstenció/blanc/nul i no tot és roba neta. Deixant de banda la coherència ideològica de la CUP, ens podem trobar abstencions sorprenents.

S’ha acabat la farsa. És una evidència palmària que Espanya i Catalunya han fet el pas definitiu de seguir cadascuna el seu camí. La política i les institucions, que sempre van a remolc de la història, encara no se’n volen adonar, però la societat ha assumit ja d’una manera natural el nou marc de relacions. La nostra independència és qüestió només de temps i de convicció dels qui encara es miren el pas que ens cal donar no com una oportunitat de futur sinó comptant l’esforç innegable que ens caldrà fer. Dilluns passat coincidien dos debats que clarificaven la importància per a Catalunya d’aquest 20N.

A hores d’ara, probablement ja s’ha dit tot allò possible de la situació política que s’ha obert al País Basc arran de l’anunci d’ETA de cessar definitivament les accions armades. Tot i no ser fàcil apamar la transcendència d’aquests moments històrics em permeto quatre comentaris provant de retornar el debat als seus termes primigenis.D’entrada m’ha sorprès la bel·ligerància extrema tant dels partits ‘constitucionalistes’ com de la nostra TV3, talment com si la fi de la violència els ensorrés els prejudicis llargament covats.