xbs

Un dels molts motius de preocupació que gràcies a Déu no tinc és el de militar a l'autodenominat Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). No m'imagino haver de suportar ni un sol minut el cúmul d'incongruències de la seva trajectòria política, que arriba a nivells esquizofrènics quan es tracta d'aclarir la seva relació amb el PSOE. Estan a dins o a fora de l'altre partit? Són un partit independent, però amb presència a l'organigrama de Ferraz. Aquest té ben coll avall que els socialistes catalans són, simplement, la federació del PSOE en aquella "comunitat autònoma" i punt. Algú ho entén?

Més de cent anys després, tornem al punt de partida, com el joc de l'oca. Els presidents d'algunes de les entitats més representatives del teixit econòmic del país demanant un tracte més just per a la societat catalana és un déja vu amb un segle de retard, amb la diferència que ara no hi ha cap reina regent per adreçar-li les peticions, amb la secreta esperança que siguin ateses, sinó un govern insensible amb tot allò que no rimi amb la poesia centralista.

Fabià Estapé va començar a ser rector de la Universitat de Barcelona just quan jo vaig iniciar-hi els meus estudis. Aquesta és la coincidència biogràfica que tinc amb el prestigiós economista i periodista que avui ha mort. Com se sap, la seva llarga trajectòria professional inclou un curt període de col·laboració amb el règim franquista. El fet que posteriorment Estapé milités al PSUC i acabés esdevenint un personatge popular farà que es passi de puntetes i no se li tingui en compte.

Aquest bloc va fer el passat divendres cinc anys. Una maneta. Sembla que va ser ahir quan amb totes les prevencions i inseguretats de qualsevol començament, penjava (es diu així?) el primer apunt amb la foto de Simon & Garfunkel, la parella de Bridge over troubled waters, que dóna títol al bloc.

Quan aquest vespre he sentit a les notícies que Spanair cancel·lava de manera imminent els seus vols, no he pogut evitar un sentiment de desànim. Es confirmava el que ja es veia venir des que vam saber que s'allunyava la solució qatarí a la problemàtica situació financera de la companyia.

L'arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, reconegut membre de l'Opus Dei, ha estat entrevistat aquest matí a TV3 i n'ha deixades anar algunes. Diu el meu ordinari (no és broma, s'anomena així al bisbe de cada lloc) que les dones no poden dir missa, de la mateixa manera que els homes no poden portar fills al món. Sobta que una persona de la categoria intel·lectual de Pujol afirmi aquestes coses, barrejant la biologia amb la litúrgia. I sobta més que per vedar el pas de les dones a la plena funció sacerdotal, cosa que ja clama al cel (mai millor dit) no se li ocorri altre argument que dir que ell no pot portar fills al món.

La detenció dels responsables de Megaupload, aquesta web de nom impronunciable que permetia allotjar arxius de tota mena, inclosos, naturalment, els obtinguts de manera no legal, ha posat novament sobre la taula un debat que es pot resumir amb la pregunta: què hem de fer amb internet, anys després de la seva aparició?

Tradicionalment, la setmana que queda emmig del gener és coneguda com la dels tres barbuts i considerada la més freda de l'any. Enguany, sant Pau ermità, sant Maür abat i sant Antoni abat han decidit retirar-se discretament d'escena (la prova és el poc fred que està fent aquests dies) i el seu lloc ha estat ocupat no per tres barbuts sinó per tres barruts. Vegem-los.

Ningú no em creurà, però fa molt pocs dies donava voltes a la idea de que ben aviat moririen dos polítics tan controvertits com Fraga i Carrillo i que llavors seria interessant, morbosament interessant, veure els comentaris que deixava anar cadascú, depenent del seu biaix ideològic. Doncs bé, va resultar premonitori perquè unes hores més tard ens assabentàvem que el polític de Villalba estava greu a causa d'una complicació respiratòria que anit el va dur a la tomba.

No hi ha res més torracollons que un mosso d'esquadra sindicalista. D'això en podria explicar un niu l'ex-conseller Pomés, que els va haver de patir una bona temporada. La insòlita decisió de protestar fent servir només el castellà en acte de servei (que ja ho van plantejar fa alguns anys, per si algú ho ha oblidat) ha originat una onada de reaccions en contra i també tristesa i decepció. Amb la llengua no s'hi juga; de cap de les maneres. Tanta reacció contrària, tristesa i decepció han generat que ja se n'han desdit a les vint-i-quatre hores.

Encara no entenc com Vilaweb, mitjà de reconeguda solvència i rigor en les informacions que publica, ha perdut el temps i els mitjans de què disposa en informar d'una cosa tan tonta com la No Pants Subway Ride. Sota aquesta denominació oficial s'hi amaga una flash mob, és a dir una concentració de gent prèviament convocada en una hora i lloc determinats per a fer-hi alguna acció sorprenent, gravar-la i penjar-la a la xarxa. L'acció sorprenent era, en aquest cas, treure's els pantalons i passejar-se per diverses estacions del metro de Barcelona, en allò que els tebeos de la nostra infància denominaven paños menores.

Un nou any. No cal fer un balanç del que s'acaba. Els mitjans ja ens passen pels nassos (millor dit, pel nas, l'únic que tenim el 31 de desembre) tot el bo i el dolent del 2011, més del segon que del primer. Tampoc cal fer-se cap mena de desig per al 2012. Més aviat fer-se la idea d'aguantar, de resistir, com aquella cançoneta del Dúo Dinámico, de quan érem tan joves i els anys no començaven per 2 sinó per 1 (snif).

De manera que, per donar-li un tomb mínimament original al canvi d'any, m'he entretingut a esbrinar l'equivalent de l'1 de gener en altres calendaris, en el benentès que avui només canviem d'any els que seguim l'any gregorià.

L'apunt d'ahir, 28 de desembre, per un error incomprensible, va sortir escrit en vietnamita. Heus aquí la versió catalana:

"Tinc curiositat per comprovar quantes persones s'empassen la broma. Un simple esquer, en aquest cas un títol llaminer tenint en compte l'actualitat, servirà perquè molts lectors del bloc caiguin a la trampa, alhora que hauran de fer verdaders esforços per entendre l'apunt. Millor dit, no entendran res. Està escrit en vietnamita, llengua i alfabet que, òbviament, desconeix aquest articulista. Una verdadera llàstima, dit sigui de passada.
Que passeu un bon dia dels innocents."

Tôi tò mò để xem có bao nhiêu người nuốt các trò đùa. Một mồi đơn giản, trong trường hợp này một tiêu đề ngọt ngào cho ngày hôm nay, mà nhiều độc giả của blog sẽ rơi vào bẫy, trong khi cần nỗ lực thực sự để hiểu được bài. Thay vì không hiểu bất cứ điều gì. Nó được viết bằng tiếng Việt và bảng chữ cái, rõ ràng, nhà văn này không rõ. Một xấu hổ thực sự, tình cờ.

Có một ngày tốt của người vô tội.

BON NADAL a tots els lectors, visitants i comentaristes d'aquest bloc.
Us ho desitjo de tot cor.


[A la imatge, frontal de Santa Maria d'Avià, actualment al MNAC, segle XIII]

El parlament francès ha votat una llei segons la qual a partir d'ara negar el genocidi que van patir els armenis a les acaballes de l'imperi otomà estarà penat amb presó i multes. Immediatament ha saltat, com un resort, l'administració turca i, parapetada en l'esperable discurs victimista i nacionalista, ha acusat França d'islamòfoba i turcòfoba, al temps que suspenia les relacions diplomàtiques entre els dos estats. Les diatribes del govern d'Ankara i del seu primer ministre Erdogan no s'acaben aquí perquè ara li estan recordant al president Sarkozy la presència francesa a Algèria i les seves nefastes conseqüències.

Feia una certa gràcia entrar avui als diferents digitals. Paret per paret o una a sobre de l'altra, les dues notícies del dia: la llista dels ministres del nou govern de Rajoy i els números premiats a la rifa de Nadal, a mesura que han anat sortint del bombo. La imaginació no pot evitar, veient això, imaginar-se que una notícia té alguna cosa a veure amb l'altra, i que la formació del govern espanyol ha obeït a una mena de sorteig de càrrecs: a fulano de tal li ha tocat Indústria i a mengana, Foment (per cert, hi ha més fulanos que menganes). Però no.

Després de molts anys de parlar-ne, s'implanta una taxa turística. Dormir en un hotel, en un apartament, en una casa rural o en un càmping costarà un euro suplementari per persona i nit. El que els francesos denominen taxe de séjour és un invent de llarga trajectòria i provada necessitat en països seriosos. Aquí, l'empresariat sempre ha estat una mica reticent si l'impost no repercuteix directament en el sector o bé en l'entorn afectat. Hi estic d'acord.

La mort del dictador nord-coreà Kim Jong-Il (per cert, que Vilaweb l'ha qualificat en un principi de líder, després ha rectificat cabalment) ha tornat a la primera plana de l'actualitat aquell inclassificable país. Per molts reportatges que passin per televisió sobre aquell règim, mai no s'esgota la nostra capacitat de sorpresa. Embafador culte a la personalitat (de genuïna herència estalinista) tan del pare com del fill, amb estàtues i retrats, gegantesques manifestacions en aquella immensa plaça de Pyongyang, paranoiques mesures de repressió, un hotel-gratacels que crec que no ha entrat mai en servei, agents regulant el trànsit per carrers on no circula cap cotxe...

Avui el rei d'Espanya ha rebut el representant d'Amaiur, dins de la roda de consultes previstes per la Constitució abans de designar el candidat a president de Govern (que ja està més que designadíssim). L'escena de Joan Carles entrevistant-se amb un representant de l'esquerra abertzale remet, inexorablement, al precedent de fa uns quants anys, amb Jon Idigoras. Recordo bé aquell esdeveniment, perquè era una situació una mica xocant i perquè van transcendir-ne alguns detalls ben significatius si els comparem amb l'escena d'avui. Vegem-los.