xbs
Jo també vull un Estat Propi - Xarxa de Blocs Sobiranistes
Ja som 907 catosfèrics
AnuncisSuggerimentsDarrers blogs adheritsEnllaços   |
Lídia PelejàFins aquest divendresI de sobte t’atures i mires i veus que passa el temps, però que el millor del nostre voltant es manté extremadament intacte amb el pas dels anys. Al mateix lloc on ho havíem vist i viscut molts i molts cops. Havíem arribat a pensar, algunes vegades, que tot allò se n’havia anat per sempre. Que allò que havies vist i sentit no tornaria més de la mateixa manera, per què ens fem grans i tot plegat, ni que sigui una mica, es va desdibuixant lentament. Però de cop observes tot el què t’envolta i veus que ens hem fet -tots- grans, però que el millor de nosaltres resta aquí, o com a mínim torna, i a més a més, tots plegats som una mica millor per què tenim la motxilla vital una mica més plena. EnquestesUn bon exemple d’aquesta gran lliçó el vam poder llegir a El Periódico el passat dissabte. LA CANÇÓ: Piano Thing, de Muse. “Generacions Els Pets”Si algun grup català ha marcat clarament almenys dues generacions, aquest ha estat sens dubte Els Pets. Recordo encara la compra del meu primer cassette, l’agost dels meus 9 anys, el Bon dia, de l’any 1997. Allí, en plena infantesa, ja intentava memoritzar algunes de les cançons que han passat a la nostra memòria col·lectiva. I aquest grup, a diferència de moltes d’altres formacions, les quals perden estrepitosament amb el pas dels anys, han assolit tal punt de maduresa que és completament envejable i remarcable. Ara està de moda parlar dels Manel, dels Amics de les Arts i de Mishima. L’Albert RiveraSi aquesta legislatura catalana ha donat alguna anècdota, aquesta és l’Albert Rivera. L’Albert Rivera com a polític, com a diputat i com personatge públic. L’Albert és un noi que va entrar al Parlament de Catalunya quan tenia justament 26 anys, el més jove com a portaveu de Grup de la història de la nostra cambra. El pobre semblava que ens podria vendre alguna cosa nova, despullat com es presentava a la passada campanya electoral. Ens venia aire nou, allò que importava la gent. Havíem d’aparcar els debats identitaris per passar a parlar dels problemes reals de la gent. Quan ells eren els primers en fer campanyes amb el Catalunya és España. També havíem de deixar de parlar de l’Estatut perquè només creava diferències entre els espanyols. Cap a Els GuiametsLa Nacional 420 direcció Falset, obre a la seva dreta una cruïlla direcció al poble de Els Guiamets. Des d’allí, la carretera s’estreny d’una forma vertiginosa, abrupta. Les línies del terra estan recent pintades, d’un blanc viu, que contrasta amb el paviment fosc i inert que el sustenta. El cotxe dibuixa, sinusament, el recorregut que marca el camí asfaltat. La carretera és prou ampla perquè hi passin dos cotxes en direccions oposades, però amb prou feines. El limit entre la línia de la vora de la carretera i la terra i les plantes és finíssima. Just llavors, apareix, vivament, l’inici de les terres acuradíssimament cuidades. TC: de les 20.15 del 28J a les 18.00 del 10JD’ençà de la votació de la Sentència del Tribunal Constitucional ara fa quinze dies, s’han desenvolupat una serie d’esdeveniments a Catalunya que, sens dubte, passaran a la història del nostre país. Em estat tots plegats testimonis d’un tancament d’etapa entre les relacions entre Catalunya i Espanya, fet reconegut àmpliament gairebé per tots els partits que integren el nostre Parlament. Fins fa quinze dies encara hi havia polítics i ciutadans que defensaven un projecte d’organització de l’Estat espanyol de tipus federalista. Aquest projecte polític i estratègic però, va posar punt i final el dilluns a les 20:15, moment que el TC va donar a conèixer la seva Sentència. L’estiu és definitivament aquíAgafem l’autopista a l’alçada de Sant Cugat i veiem com el paisatge del nostre voltant va prenent, a poc a poc, una forma i textura cada vegada més diferenciades. L’àrea metropolitana va quedant enrere, a través dels quilòmetres de carretera. Veiem com el sol es comença a desplaçar, lleugerament avall, i tenyeix el nostre món d’un vermell ataronjat, encara però, ben viu. I el juliol està entre nosaltres sense previ avís. Els senyals indiquen Girona cada vegada més a prop, i M. tot d’una ens pregunta si a nosaltres també ens sembla que ens estem allunyant a poc a poc d’Espanya. JunyL’estiu sembla que ja està entre tots nosaltres. Falta passar Sant Joan per veure que això ja no va de broma. El temps sembla que definitivament s’estabilitza a la part alta del termòmetre i la roba de l’armari s’adapta, d’una forma directíssima, a aquesta nova realitat. El verd viu i inusual de Barcelona, decora els jardins bellíssimament -especialment el de l’Ateneu Barcelonès- i mentrestant, entre apunts, el juny sembla escolar-se com si mai no hagués existit. Per sort això només n’és una simple impressió. LA CANÇÓ: Automatic Stop, de The Strokes. |
