xbs

En pròleg de Semblar, treballar, collir -recull d’articles del President Pujol dels últims 5 anys- Joan B. Culla sintetitza el que segurament és l’aproximació més real als canvis de discurs i de pensament del President Pujol d’aquests darrers temps. Ni el seu es tracta d’un “estirabot octogenari ni tampoc el reconeixement d’una condició amagada tota la vida”. Em refereixo, és clar, a la seva suposada condició de nou independentista. Com diu Culla, “es tracta d’una rectificació sincera i dolorosa, imposada per la involució del marc estatal, i que -Pujol és sempre Pujol- no s’allunya del mainstream de l’opinió catalanista.”

Passar el vespre de diumenge escoltant les que, per votació popular a l’ara, han estat les deu millors cançons d’amor d’aquest mil·lenni, em fa constatar algunes coses: 1) que tenim un país amb força poc criteri. Com va dir Pau Vallvé “És curiós, “Amic dels Cirerers” pot ser votada com a la millor cançó d’amor 2000-2012 al diari Ara, si voleu voteu-la, però 1: no és la millor i 2: les altres tampoc. 2) Sembla que per estar enamorat s’ha d’estar disposat a tallar-se les venes.

LA CANÇÓ: Suite No. 1 in G major, BWV 1007: Prélude, de J.S. Bach.

LA CANÇÓ: Nude, de Radiohead.

LA CANÇÓ: Faust arp, de Radiohead.

Hola, sóc la presidenta de la seva Escala i fa temps que alguns de vosaltres em pregunteu què ens costa a tots la meva feina ja que la pagueu religiosament, entre tots, cada any. Resulta que un dia al veí del tercer primera li va semblar veure el meu gendre fent un “empalme” de l’electricitat comuna cap al seu pis, i vist que jo sóc la responsable del bon funcionament de l’Escala, em vau demanar que us aclarís com estan els comptes. Doncs un dia, i després de 32 mesos i força insistència, us envio carta per informar: que rebo 292,75 euros anuals –som una comunitat força generosa– , i que 140,51 d’aquests són despeses de representació–.

Pel que em van dir fa molt anys sembla que avui faig l’aniversari. Exactament 23 anys. Aprofito doncs per desitjar a tothom unes Bones Festes i sobretot, no dubtin en cap moment de pensar que arribarem tant personalment, com professionalment i col·lectivament allà on vulguem arribar.

LA CANÇÓ: Stairway To Heaven, de Led Zeppelin.

Si m’he de quedar amb alguna ciutat d’Euskadi aquesta és, sens dubte, Bilbo. Tothom malparla del que és segurament la ciutat que millor defineix aquell petit país. Tant és així que per tirar-ne una de totes, Donosti quedaria clarament en segon terme. Si la intenció es veure una ciutat pija, aneu a París i llestos. Sempre és aconsellable quedar-nos amb l’original i no la copia. Donosti és preciós però aquell aire burgès afrancesat, i una platja que sembla més mediterrània que cantàbrica o atlàntica li resta actitud. Sort de les roques  d’entre les dues platges perquè sinó seria una ciutat amb un caràcter força depriment.

En aquest article em proposo parlar sobre l’anomenada «transició nacional» com un camí per a sumar majories que, a llarg termini, ens ha de portar a exercir el dret a l’autodeterminació d’una manera democràtica i pacífica; evidentment, a través d’un conflicte –legítim– amb l’Estat, però amb la seguretat de tenir prou «múscul» per a poder-hi fer front. I guanyar-lo.

I la pregunta clau és: Com fer-ho? Com plantejar aquesta etapa de transició per a sumar majories àmplies de país, les que van des de la Cambra de Comerç, passant per les pimes, fins als treballadors de la SEAT?

Inicialment aquest web es va crear també, a part de per recollir articles que fem de manera autònoma cadascun de nosaltres, per parlar, ni que sigui de tant en tant, sobre qui som i què fem a la vida. I aquest dissabte els13alacarta al complet -o gairebé- ens vam poder trobar per celebrar el que ha estat sens dubte la notícia de l’any. Mesos d’incertesa per poder arribar a la conclusió que a vegades les coses, contra tot pronòstic, acaben bé, molt bé. Entre tots vam poder tornar a compartir i viure alguns somriures d’incredulitat en pensar en el moment en què estàvem fa uns mesos i on finalment hem acabat arribant. Tots junts i de la millor manera.

LA CANÇÓ: Reptillia, The Strokes.

Des de la finestra del bus la panoràmica i el moviment és estranyament plàcid. Un ritme sincopat del motor del bus marca el tempo d’una tertúlia que no para de demostrar, dia a dia, que paguem a més imbècils per a què opinin sobre coses que ni saben ni tenen ganes de saber. A través del vidre, un noi prim, cabells foscos i lleugerament llargs, barba d’algunes setmanes, ulls foscos, pantalons amples però no en excés -per no poder pensar que no s’interessa pel seu aspecte- camina ràpid. El bus 78 parat està a punt de tancar les seves portes per perdre’s i encaixonar-se de nou enmig dels requadres de l’Eixample.

Travessem el Priorat de sud a nord. Poc més de quaranta minuts i entrem pel carrer principal de Cornudella del Montsant. És simplement mirar els carrers i les seves gents i adonar-nos que formem part de la mateixa comarca però que a part de la d.o. poca cosa més ens uneix. S’allarga el poble uns centenars de metres i un petit caminet, ple de sots, tombs i desnivells ens condueix a l’Ermita de Sant Joan, al peu de la muntanya del Montsant. En busca d’una conversa amb l’ermitana que custodia la petita església, que alguns autors daten del segle XIII, ens enfilem fins als 760 metres per sobre del mar.

Aquestes últimes setmanes de caos fan valorar, encara més, els primers dies de tardor. L’orde sembla que es vol començar a imposar i traiem de l’armari, a poc a poc, jerseis de màniga llarga, jaquetes de mig temps i amb sort, algun que altre mocador de coll. I el plaer immens de pujar al tren, direcció a casa, i adonar-te de sobte, en el precís instant que surts del túnel a Pradell de la Teixeta i les vies s’obren pas entre milers de pins verds i freds, que la civilització no es troba a la calor de Barcelona. Una boira blanca tenyeix Marçà, i les immenses vinyes del costat de la via són, després de més d’un mes d’absència a la comarca, de color marró i taronja. No es pot veure la Miloquera i el terra està humit i fosc.