xbs

Sentís, el 26 de gener de 2009, el dia que va rebre la Medalla al Mérito del Trabajo.

Carlos Sentís y Anfruns, "l'espion de Franco" com se l'anomenava popularment, la "rata de claveguera" com el va batejar Eugeni Xammar, o el "llepaconys" que li deia Ramon Barnils, ha mort aquest 19 de juliol de 2011 als 99 anys a Barcelona.

Llegeixo, en diversos mitjans, que els familiars dels qui van morir ara fa un any a l'estació de tren de Castelldefels pel fet d'haver travessat les vies a la valenta, reclamen a la companyia i a les autoritats que si haguessin desplegat les forces de seguretat i informadors com s'ha fet en la revetlla d'enguany, no hauria passat el tràgic accident.

La Laura Palmés la vaig conèixer, de primer, gràcies al poeta Josep Espunyes, tots dos íntims amics, un dia al Cafè de l'Òpera. Quina dona! Als meus encara no 18 anys —ella en devia tenir 21—, no havia conegut mai una noia com ella, tan esponerosa, tan plena de vida, riallera i llesta com un sol de primavera.

Després, vam coincidir, per poc temps —perquè ella era de les primeres promocions—, a la Facultat de Ciències de la Informació, el 1975, a Bellaterra. Més endavant, la vaig seguir al primer i millor Avui i a través dels magnífics reportatges catalans per a TVE.

Si les retallades anunciades –algunes ja en marxa, d'altres a venir- serveixen, realment, per aprimar les administracions de tot el que hi és debades (assessors nomenats a dit, contractes externs de difícil justificació, endollats de tota mena, subvencions polítiques, publicitat inútil, estudis infectes, etc.), benvingudes siguin.

Sí, heu llegit bé: #SpanishDevolution, a l'empara de la #catalanrevolution, és l'única resposta, ni que sigui a les xarxes socials, dels qui fa temps –si fa no fa 300 anys!- que estem indignats i que acampem permanentment -espiritualment-, generació rere generació, arreu del territori, per reclamar la devolució de tots els nostres drets, arrabassats per les armes i per tractats de dubtosa legalitat.

Aquest pròxim mes de juny tindrà lloc a la ciutat de Vic la IV Assemblea Nacional de l'associació Reagrupament Independentista, que en el seu breu temps de vida ja ha passat per dues campanyes electorals, la de les eleccions al Parlament de Catalunya, en què no va aconseguir representació, i les actuals eleccions municipals, on ha tornat a fer gala del seu esperit transversal, ja que es presenta si fa no fa en una cinquantena de poblacions -des de Barcelona, Girona o Sabadell, fins a Sitges, Olot i Puigcerdà- bé de la mà d'Esquerra, bé en coalició amb CiU, SI, la CUP o altres forces locals o associades.

Després de blasmar arreu i pertot el Tribunal Constitucional per l'atzagaiada de l'Estatutet i les mil-i-una pertorbacions contra l'ús de la llengua catalana, ara hem de lloar-lo per haver, simplement, legalitzat la coalició èuscara Bildu, una mena de reagrupament independentista a l'abertzale que l'Espanya transfranquista no pot suportar (vegeu, per cert, les portades dels diaris espanyols aquests dies, un exemple del periodisme que no s'ha de fer mai).