xbs

Atabalats anem aquests dies amb les acampades (de les que ja perbocaré algunes lletres més endavant) em deixava l'apunt sobre el cartell de l'Ernestet Paris. Ens demana "Que ningú retalli les teves idees". Però amb un eslògan tant previsible en els temps que corren i que les acampades han deixat completament obsolet, només puc acabar d'escriure el primer que se'm va ocòrrer quan el vaig llegir. Candidat Paris: no volen retallar les meves idees. Se'ls en foten les meves idees.

Com si fos la foto de la seva primera comunió, s'hi posa tot anunciant que "Per Reus", vostè i els seus, "fem feina". Amb el seu somriure girat -perquè vostè somriu cap avall, Sr. Cortadelles- ens presenta una guia turística de la nostra ciutat amb "12 rutes imprescindibles per conèixer d'on venim i cap a on avançarà el futur de la nostra ciutat". I no sé què deu significar el seu somriure però encara entenc menys que ens vulgui redescobrir la nostra ciutat de cada dia com si se l'haguessin inventat vostès. Que ens vol vendre duros a quatre pessetes?

Diu el vostre lema que esteu centrats. Potser perquè us ensumeu ser en el punt de mira d'alguns candidats la nit de diumenge. Uns perquè us necessitaran, i altres perquè us trucaran amb una pinsa al nas. Però faltats de vots, us demanaran sisplau els vostres.Us proclameu totalment "Centrats en tu/Centrados en ti", mentre la història que arrossegueu és descentrada: en el país, en les seves institucions, en la seva cultura,... en les seves persones!Però potser ho interpretem malament.

Al Carles Pellicer el tinc molt vist. De fet, que recordi, dels pocs llocs on no me l'he trobat fent-se promoció hi ha les capses de cereals i els cromos de la lliga de futbol. Per tant, no vaig badar gaire amb els seus cartells. La mateixa foto, amb el mateix posat i la mateixa indumentària. Hi havia alguna cosa que no m'acabava de rutllar però -em vaig dir- "tampoc hi perdrem el temps, oi?".Ara, el company Josep Baiges descobreix un cas flagrant de costumització de fotografies als cartells de CiU. Però tampoc era això el que havia detectat amb subtilesa.

FOTO: Reusdirecte.catPujo en bicicleta pel passeig Mata amb la intenció d'enfilar el pont de la via i tirar amunt per la vorera de la carretera de Castellvell i me'l trobe. A dojo!

"Ningú s'ha fet mai ric treballant", deia ma mare. Sempre hi pense quan algú em debat si una peça monetària ha d'acabar al seu calaix o no. Sovint, per no barallar-me per quatre xavos acabe cedint i atorgant la propietat de la moneda per estalviar temps -que no diners- i acabar passant cap a coses molt més interessants que xerrar amb un cretí gasiu. El cas és que al final, quan la meua economia continua sent de supervivència i els meus dovers només servixen per pagar deutes mes rera mes, em pregunte si a cop de cedir n'hi ha que sempre ens en falten i d'altres que sempre els en sobren. La generositat no t'enriqueix mai la butxaca.

Imatge extreta de x-art.com.De tant posar-me els dits a la gola, un acabe vomitant. I em vaig prometre que m'estaria calladet una temporada, però dissabte se'm va omplir el pap. I és que vaig tenir la pensada de passar pel Pallol, on em tenen retratat la mar de bé i en format gran, i de pas assistir als actes de la tarda de la Plataforma Reus Decideix (encara que a Reus, la gent  dicideix).

Com esport ciutadà?
Com a mesura d'higiene moral?
Com a estalvi en la teua impecable i correcta conducta social?
Com a mostra indignada de greuges desconeguts?
Com a proclama pública de rebuig personal?
Com a publicitat de deutes mai contrets?
Com a indicació d'indiferència veinal?
Com a exposició d'ofensa?
Com a exhibició impúdica de la teua categoria personal?




O com a mostra del valor afegit de la teua persona?

Tip i fart d'aquest vernís de mediocritat que ho impregna tot, he anat descurant aquest blog que havia convertit en les cròniques d'un poca-roba. És a dir, jo mateix. M'agrada la parauleta en qüestió: poca-roba. És un adjectiu que hom atribuïa -i continua- a aquells individus de classe baixa treballadora amb pocs recursos econòmics. El DIEC els defineix simplement com a pobres, però l'ideari petit burgès reusenc de l'època dictatorial els assignava una classe inferior. Avui, aquest etiquetatge continua vigent de forma mal dissimulada.

Tampoc descobrirem ara quina és la vostra filiació política, que no ètica ni moral. El vostre paper durant la dictadura va ser clar i contundent. Ara ens amenaceu de no callar. Com si fos res de nou. Només calleu quan us interessa. I xerreu, pels descosits porprats, quan us ve de gust. No sorpreneu ni sou novetat mediàtica. Clar! Com heu de permetre les unions homosexuals si amb l'excusa del vostre pretès celibat us heu fet petar tots els forats del món?

...no cal afegir res més. Siau, Boadella.

Ja, ja, ja...! Quina gràcia, alcalde! I que bé que es veu des d'aquí dalt la cercavila petita! Ep, i del glamour del balcó de la Casa de la Vila què n'hem de dir?
Res home, res. Que segur que la gent de plaça ja es deu estar preguntant qui és aquell que xerra amb l'alcalde, el nou valor de la política reusenca, la promesa blanca, l'artista revelació... I és que has començat amb bon peu... Ho saps. Com deia l'Almodóvar: "Nena, tu vales mucho"

Puto cotxet per fracassats. Sempre et trobo quan més nosa fots. No et cal carnet. A mi sí. Carnet per punts, com els cupons de La Sirena per firar-te un Tupperware. Diuen els venedors que així tothom pot tenir llibertat de moviments, que la mobilitat és per tot déu. Però el que no diuen és que la vostra llibertat és la nostra immobilitat, és l'amenaça d'un gir no indicat, d'un canvi de carril “patillero”, d'un aparcament que semblava lliure fins que t'hi trobes aquella cagarada. Que vols que et digui?

Ens fem ressó de la campanya de Carles Borja per donar suport als concerts i actes nocturns que es fan a la plaça Llibertat en comptades ocasions. Potser aquests concerts no són d'"alto standing", ni estan en consonança amb els 5000 €/m2 que es paga a la zona per algun pis d'aquells, ni amb les piscines per a tres mesos l'any, però els espais ciutadans són públics i públic vol dir per tothom.

A hores d’ara, aquest país meu -petit, com diu la cançó- no pot engolir més porqueria. Però sorprenentment continua engreixant la lletania de greuges com si fos un ànec per fer paté. D’aquesta forma podrem sortir al carrer tants cops com faci falta, cassoles en mà, serem centenars o milers, dotze segons delegació de govern i quatre segons la guàrdia urbana. I acabarem sense revolta, posant la tarja a la ranura per tornar a fer pujar la barrera, ai!; pujant al tren que no ens farà arribar quan volíem, ai, ai!; encenent espelmes quan cauen dues dotzenes de llamps, ai, ai, ai!

Recorde un article -L'electra, es deia- de l'imprescindible Josep Mª Espinàs. Exposava la progressiva aparició del subministrament elèctric i com, poc a poc, ens n'havíem fet dependents. Hui, la llum és una necessitat bàsica de qualsevol habitatge, juntament amb l'aigua, el gas i fins i tot, el telèfon.

Res. Que pensant per on començava el retorn blocaire, m'ho han posat fàcil. Així doncs, també reproduixo la portada d'El Jueves segrestat pel jutge -?- Del Olmo. Per cert, acabe de descobrir que la web de la revista no rutlla. Si no torno és que també m'han segrestat...

Ja sé que em deixe els resultats electorals, els pactes municipals i les ganivetades per l'esquena postelectorals. Però s'ha de tenir el cap fred. Així que fins el proper 15 de juliol no tornaré a publicar cap post. Massa coses al cap i el cap tant lluny del cos...

PD: La Núria ja és a casa...

En Puig d'en Cama publica avui la carta que en Bruno Salter va llegir ahir en roda de premsa. Em consta que el que hi diu és cert. També he pogut saber que al guàrdia urbano al que se li va disparar l'arma, li van trobar la beina de la bala a la cartuxera. Fet i fomut, com deia el Toni Fullat al seu bloc, paguen justos per pecadors. No m'alleuja aquesta explicació, però em sembla que és la que descriu la realitat de forma més ajustada.

Aquesta tarda m'han donat un full de paper amb un breu extracte d'un presumpte comunicat que m'insta a assistir demà a la concentració pacífica que es fa pel cas del noi a qui la Guàrdia Urbana va disparar diumenge a la nit. En Puig d'en Cama se'n fa ressó en el seu bloc. No m'agrada llegir el nom de la meva ciutat a les notícies per fets com aquest. No conec el noi ferit de bala i detingut.