xbs

(Llegida al Consell Escolar del dia 2 de juliol de 2010)

Som a la societat de l’opinió gratuïta, el comentari per la cara i les adhesions o crítiques instantànies com a mètode. Som a la societat del primer dispara i després apunta. Som a la societat en què en cada polèmica has d’anar amb algú, has de ser d’uns o d’altres, t’has de mullar. Som a la societat en què matisar és de covards.

Em dic Carme perquè la meva padrina se'n deia.

Era la mare de la mama, la Carme del Molí de Querós.

Era bona, generosa i valenta.

La 'gent que truca de matinada' se li van endur el seu home i tota sola va pujar els cinc fills, la del mig una noia, la Lola del Molí, la meva mare.

Una abraçada a totes les Carmes i per molts anys!

Resposta al meu cunyat convergent:

Ja veus Albert.
Tan lluitar en contra del tripartit per tornar a tenir el poder i ara resulta que serà l'independentisme qui us barrarà el pas.

Atenció amb els músics de CiU, em sembla que heu perdut l'afinació i el tempo està descompensat.

Si us fuig en López Tena i s'uneix a qui estic pensant, tindrà tota la raó en Partal i tindreu un problema vosaltres.

I nosaltres, el poble, tindrem la solució!

[foto: en Joel a Freiburg llegint la premsa de diumenge]

Avui és sant Joel.
Ens podem regalar de tornar a sentir l'emoció d'quest bis (Bach) al Palau de la Música.

Jo hi era i duia al cor a tota la gent que estimo...

Poden passar moltes coses a partir d'avui. Hi havia una pancarta que deia:
"A la tardor guanyarà la llibertat. A la tardor votarem independència"

Crec que serem molts els que a partir d'ara només votarem independència.
Els partits hauran de filar prim.

Tenim el somni a tocar, no podem defallir.

Gràcies a tothom que ha fet possible aquesta manifestació per la independència i la sobirania de Catalunya!

Hem escoltat la sentència del TC de l'estatut mentre viatjàvem cap a Barcelona.

La Judit em deia que semblava que no fos veritat, que feia pensar en els talls que ens posen d'intereconomia a l'APM.

Però és veritat i ara ens hem d'enfrontar al que vol ser el genocidi del nostre poble.

Sense la nostra història, sense la nostra llengua, sense el finançament... només quedem nosaltres.

Demà els demostrarem que ja sabem el camí i per tant caminarem.
I aquest cop no ens aturarem!

Ens ha costat un xic massa però ara ja s'ha acabat, fins aquí podíem arribar.

Venia a casa a veure els seus nebots i s'hi quedava una temporada.

Sempre feinejava i sabia fer de tot. Arreglava les portes i els feia forrellats de fusta o adreçava les rodes dels carros o sargia les alforges.

Nosaltres li dèiem "onclu" i sempre anàvem a la seva vora però ell mai no s'enrabiava, al contrari, transmetia bonesa, senzillesa i sempre estava content.
Feia l'efecte que no li faltava res més que tenir una mica de tabac per la seva pipa per ser feliç.

Tinc una imatge difusa, jo era molt petita. Això era el temps que la nostra vida a Puig-l'agulla era dedicada de ple encara al sector primari. Al bestiar, als camps de Ca la Llúcia, a arrossegar pins amb la mula...

 

Sí, fem camí.

Ha estat un privilegi i un honor tenir-vos com a president del Barça.
El vostre tarannà desacomplexat ha fet un bé immens a la nostra dissortada Pàtria.
Aquesta manera de fer i de ser ha dignificat cada racó del barcelonisme.
Heu estat valent, tenaç, generós, lúcid, noble, intel·ligent, sagaç, astut, clarivident, murri, intuïtiu, ardit, coherent, altruista, lleial, genial...
No marxeu gaire lluny si us plau.
Us necessitem per menar-nos cap a la independència.
Una forta abraçada i moltes gràcies President Laporta.

De bon matí, mentre faig el cafè, responc l'enigmàrius, avui no l'he encertat, he respost "ensumar".
Vaig cap a l'escola. A primera hora faig prova de socials pels de 6è, han estudiat i es nota, estic contenta.
Hora del patí, rondo pel despatx. Moltes anades i vingudes, és temps de beques i de matrícules.
Truca el telèfon i demanen per mi, una veu preocupada em diu que són del SEM. M'espanto. Una companya ha tingut un accident de cotxe, no feia gaire que havia marxat per anar a Barcelona.
Ens organitzem per arribar-nos a l'hospital de Vic i saber notícies.

Anem arribant a un número rodó d'aquells que s'ha de celebrar i fa molt goig fer-ho.

La maduresa és també una mena de felicitat i s'ho val de festejar-la.

Hem après el significat dels temps i dels contratemps.

Hem estirat els nostres plançons cap a la vida adulta i ens en sentim orgulloses.



A tot arreu podem ser nosaltres mateixes però quan estem juntes encara més.

Ja no ens fa por el què diran perquè tenim la certesa que només compta el que és de veritat.

Sabem dialogar amb les persones i amb el món perquè sabem escoltar.

Quan l'aire es torna càlid i a la Plana domina el verd és el moment de reconèixer aquella olor inconfusible del mes de maig.

És una olor humil i discreta però persistent.

Te n'adones un dia qualsevol, un dia d'aquells enderiats de final de curs.

De sobte, com aquell qui no vol la cosa, t'arriba una flaire que identifiques a l'acte.

Llavors somrius i respires fondo i saludes l'entrada del temps clar.

El maig, a la Plana de Vic olores el blat que madura i l'ordi a punt de segar. Olores els primers gallarets que tenyeixen de vermell els marges. Olores la vida nova i et reconcilies amb allò que és essencial.

ESCOLA JACINT VERDAGUER on Prezi

A la setmana digital de Vic (e-week), vaig anar a sentir l'Alejandro Piscitelli. Ell ens va parlar del Prezi que és un servei innovador que crea unes presentacions diferents.

De moment he fet aquesta de la meva escola, a veure si us agrada :)

Xesca, vas volar per damunt del meu 'a cop calent' i hi vas deixar dos comentaris que aquests dies he retrobat amb enyorança:

Li ha mucat el toro

i

Quina preciositat de somera

Només ens coneixíem virtualment però igualment et sento a prop i et reconec en les teves paraules.

Després de la inauguració de l'Atlàntida hem acollit uns dies a casa la mama mayola.

Una petita operació l'havia tret de circulació i després del procés habitual ara ja torna a estar en plena forma.

A mi m'ha agradat molt tornar a tenir una 'mama' a casa.

Hem anat a mercat a comprar mitges i a l'esclat a omplir la nevera perquè en Jordi es mereixia un dinar de diumenge de primera.
Ell sempre em fa bona propaganda com a cuinera i jo tenia la pressió de demostrar-ho.

Diada de Sant Jordi, emoció i nervis. A les 8 del vespre m'acosto caminant des de casa cap al majestuós complex que s'inaugura.
Molta gent coneguda, molts amics i molta il·lusió.

Tothom està content, trobem moltes persones que feia temps que no ens veiem, trobem també a la gent que som sempre a tot arreu, però avui ens saludem efusivament.
Avui és un gran dia i tots ho sabem.

De casa hi som tots i això sol ja és un goig i em fa sentir alegria.
Entrem, perdo els músics de vista perquè s'amaguen darrera l'escenari, ja falta poc per obrir el taló.

L'Espanyol amb el seu joc brut destrueix el futbol. Davant del deliri dels seus afeccionats i amb el beneplàcit de l'àrbitre serveix 2 punts més al Madrid.