xbs

Diuen que la independència és un estat d'ànim i deu ser així.

Perquè l'ànim o l'ànima del nostre poble persisteix malgrat els prop de 300 anys d'imposició d'un Estat que, amb el nom d'espanyol ens imposa el dret de Castella i amb el nom d'espanyola la llengua castellana.

Sortosament, els darrers moviments per la independència, ens han despertat la consciència.

Tenim clar que allò robat és robat per més segles que passin i ens hem adonat que l'única ruta amb un horitzó lluminós és la independència.

Una de les persones que més estimo va néixer l'any del fred i va anar ben just com no neix per la mateixa Candelera del 1956.

Deu ser per això que és una persona tan valenta, tan càlida i tan acollidora.

Com m'agradaria que els nadons d'aquest 2012 fossin els que van néixer l'Any de la independència!

És que no hi ha terme mig.
O bé construïm un estat o bé desapareixerem com a nació.

Deia Joan Solà als polítics del Parlament de Catalunya: "Teniu la responsabilitat de fer que aquest poble no se senti subordinat".
Jo també penso que nosaltres, homes i dones catalans tenim la responsabilitat d'honorar Joan Solà i tots els que ens han precedit i han mort abans d'albirar l'horitzó lluminós de la independència. I ho hem de fer defensant sense defallir la llengua i el país perquè mai no podrem tenir una vida normal mentre ens sentim subordinats.

Bon dia!
Avui que comença l'any us desitjo salut i independència!

Agraeixo totes les bondats que m'ha regalat el 2011 i accepto els contratemps que no he pogut evitar.
Reclamo justícia social i em comprometo a 'viure senzillament perquè d'altres senzillament puguin viure'.

Em fa por la mentida i la impunitat de qui menteix i sap que menteix. Però res d'això em farà desconfiar de la bona gent que, sense fer fressa, mou el món.

Vull que el 2012 em permeti també seguir compartint passions diverses: el Barça, l'Escola, la llengua, el país...

Els dies passen, l'any s'acaba, vidrà el fred però sempre resta aquesta calidesa que dóna saber viure i conviure.

Deia B. Lipton que 'no veiem el món com és, veiem el món com som'.

Vaig començar a veure el món des d'aquest balcó de la plana de Vic. Potser per això se'm mostra bell.

I el que dóna més sentit a tot plegat és saber que hi ets tu.

Avui he vist una dona valenta.

Hem fet una estona de conversa, hem parlat de com se'n va sortint.
M'explicava com fa allargar els diners del PIRMI per tenir menjar pels seus tres fills i per pagar el que fa falta de l'Escola.
Estava orgullosa de tirar endavant tota sola, sense dependre del seu home "que es malo".

Ha estat maltractada però ara ja no li té por, el va denunciar i ara el vigilen. El mira a la cara i li contradiu la seva actitud. Ja no calla, ja no s'amaga. Si es vol maquillar i sortir ho fa, ja no li ha de demanar permís al marit.
Ell està acovardit, ella l'ha superat en tot.

Respecto en Gerard Quintana, tinc clar que ell no és l'"enemic", però no entenc que no sigui capaç d'estimar la nostra llengua.

No entenc que no vulgui que els seus fills siguin catalans. No entenc que els negui l'oportunitat d'arrelar-se al país.

Crec que s'equivoca, ho sap i no és capaç de canviar-ho. Crec que no és un bon pare i també ho sap i no vol canviar-ho per no perdre la seva pròpia "llibertat" que ell l'entén com absència de compromís.

Tot plegat un xic penós, oi?

La vida ens va obsequiar amb un mes de juliol plenament compartit.
Vos vau tornar a dormir a casa vostra i jo m'hi quedava per fer-vos companyia. A casa fèiem obres i va ser la millor solució.

Era l'estiu del 2005, jo feia el curs de direcció. El mes de juliol era el meu primer mes de directora i llegia la il·lusió que us feia en els vostres ulls.
Sé el que pensàveu: jo que no vaig poder anar mai a estudi i ara tinc les dues filles i els dos gendres mestres.

Els matins jo treballava a l'escola o bé baixava a Barcelona. Tornava tard i sopàvem tots plegats, vos marxàveu abans cap a casa vostra mentre jo estava per casa feinejant una mica més.

9 d'octubre ja i les calorades del migdia que no reculen.
Fa un mes que els nens i nenes han començat l'escola i sembla que sigui el mes de juny. Tornen del pati acalorats, suats i assedegats.
Però encara que no ho sembli la tardor fa el seu efecte. Les fulles s'aguanten per un fil i si bufa un bufarut s'arremolinen i ballen una dansa.
A les persones, la tardor ens porta una necessitat de mirar el que esdevé a fora però des de dins.