xbs

A l’amic Aitor P.C., per haver-me regalat un article.

Fa ja uns dies em van portar als Encants Vells. A l’amic que m’hi va portar – passejant habitual d’aquesta fira d’andròmines i papers – li feia una il·lusió sincera descobrir-me aquest racó un pèl feréstec de Barcelona, sota l’scalextric de les Glòries i les escorrialles de l’Eixample, just davant per davant del símbol de la moderna Barcelona que vol ser la Torre Agbar.

Que et passa pel cap, et pregunta inquisitiu quan accedeixes als seus dominis el Sr. Facebook. Sovint no saps que contestar-li. Ni creus que et passi res de publicable pel magí. Sovint, als teus amics, coneguts i saludats, tampoc tenen massa a dir. No obstant, tots plegats acabem escrivint frases que volen ser brillants, comentem el que diuen els altres, diem compulsivament que tal cosa “ens agrada” i anem de mur en mur, d’amic en amic.

Nois i noies de menys de 25 anys en una institució centenària

De la biblioteca al jardí

L’Ateneu Barcelonès experimenta un sorprenent rejoveniment gràcies a l’afluència destacada d’estudiants que el redescobreixen com a lloc d’estudi i punt de trobada.

Text: Joan Safont Plumed.

Catalunya té més de 7 milions d’habitants repartits en més de 900 municipis, alhora dividits en 41 comarques, en un territori més aviat petit, limitat per una serralada, un riu i el mar. En aquest petit espai hi tenim – gairebé – de tot. Vora mar tenim platges, cales, deltes, golfs, illes, poblets mariners i ports de pescadors. A muntanya hi tenim valls, rierols, estanys, glaceres, pics i santuaris. Ciutats i poblets animen el centre del país i s’entrellacen en camins, carreteres i vies ràpides.

Enceto una setmana de certa tranquil·litat. Gairebé diria de rutina. Una vida social exagerada requereix una assossegament purgatiu. Vull endegar la setmana amb calma. Amb la calma que no s’intueix en la vida política catalana.

Una vegada més l’antropofàgia política que impera al país ha dinamitat un projecte que havia fet bandera de l’esperança. Encara coïa l’espectacle de les darreres consultes, amb retrets i punyalades de tota mena i avui hem assistit a la carnisseria dins de Reagrupament.

Vaig néixer tal dia com avui, un 26 de gener, de fa 26 anys entre els carrers Casanova i Villaroel de Barcelona, a l’Hospital Clínic i Provincial, més aviat cap al tard. La Transició s’havia esllanguit, Felipe González consumia el seu segon any de govern enmig de conflictes laborals i l’URSS encara tenia un peu a mig món.

Tot i l’assenyalat del dia, el meu paper aquell dia de 1984 va ser molt minso. La veritable protagonista d’aquell dijous va ser la meva mare. Havia sortit de comptes ja feia dies, i jo em resistia tossudament a néixer. El part va durar hores, i finalment vaig treure el cap a les onze tocades de la nit. Noctàmbul per una nit. La nit del meu naixement.

Qui era Jay Gatsby? Era, com deien, un espai alemany durant la I Guerra Mundial? Un nebot del Kàiser? Era potser un contrabandista d’alcohol? Tots s’ho preguntaven mentre acudien en massa a les sumptuoses festes que organitzava a la seva residència de West Egg, a les afores de Nova York. Allà, en aquella mansió, hi havia tot el luxe que un convidat podia esperar, tot el plaer que es pogués processar. Tot i això, sempre queda un pòsit d’insatisfacció, de tristesa, de desànim en l’amfitrió, que semblava organitzar aquestes vetllades amb un objectiu inacomplert.

Quan escric no penso en ningú en concret. Les meves espaiades indignacions no tenen cara i ulls més enllà de comportaments que veig, i els molts entusiasmes indissimulats d’aquests escrits són força més evocatius que el que pot semblar. Escric, més aviat, de forma impressionista – i em perdonin els mestres! – només intentant plasmar una aproximació a una certa idea, el record d’una escena viscuda, un detall que pugui inspirar una categoria.

Les enquestes no podien ser més funestes. La derrota sembla que després de 30 anys de govern ininterromput del mateix signe polític està més a prop que mai. D’aquesta manera, amb la por al cos, i sense encomanar-se a Déu ni al diable, l’Alcalde Hereu ha aparegut anunciant a bombo i platerets la – seva – intenció d’optar als Jocs Olímpics d’Hivern del 2022. Evidentment, a ningú se li escapa que tot plegat fa ferum a Fòrum de les Cultures.

Aquest dies vivim un autèntic allau d’informació meteorològica. Neva arreu, fa molt fred, plou i hi ha ventades. Som al mes de gener. I que s’esperaven? La notícia seria que nevés al mes de juny, tot i que alguns ho podrien prendre com un miracle o el presagi de la fi del món. Llavors si que estaria justificat obrir amb la notícia del temps... però mentre nevi a Puigcerdà a primers d’any, ocupar cada dia quinze minuts de telenotícies, infinits segons de ràdio i unes quantes planes de diaris, em sembla informació prepolítica, dictatorial, franquista. Parlar del temps per no parlar de res.

Ens reunim ja només quan algú fa anys, de gener a desembre des de fa temps. Costa triar lloc, i sovint no hi podem ser tots. Potser alguna vegada hi hem acudit per obligació, sense masses ganes de tornar a parlar de fa més de quinze anys, de recordar les mateixes sèries de televisió, d’explicar els acudits de sempre.

Explica Nick Carraway, el narrador del Gran Gatsby, que la seva natural reserva de judicis el va portar a ser víctima de llaunes recalcitrants que, detectant-lo com a pacient oient de les seves disquisicions, s’entestaven a compartir amb ell les seves confidències. De res, segons ens diu, servia fingir-se mort de son o preocupat o demostrar-los, lleugerament, una certa hostilitat. Sempre tendien a adherir-s’hi per explicar-li els seus secrets, per més estrambòtics que fossin, generalment de molt poc interès.