xbs

Voltant per ací, de vegades veus a peu de carretera llocs on anuncien ‘breakfast all day’. Jo pensava que simplement era una altra d’aquelles coses de la mentalitat comercial d’aquest país, on la màxima sembla ser posar a disposició del client qualsevol cosa a qualsevol hora. Si hi ha algú disposat a pagar per qualsevol objecte o servei, sempre hi haurà algú disposat a oferir-lo. És tan simple (i tan bèstia) com això. I això és el que fa funcionar aquest sistema. Amb molts pocs matisos.

Al llarg de la vida m’he (m’han) definit de diverses maneres. La identitat rellevant va canviant segons el context en què et trobes. Penseu en un caramel de menta quadrat. Si el posem en una bossa plena de caramels rodons de menta, seria quadrat. Si el posem en una bossa amb caramels quadrats, de tots els gustos, seria de menta. I si el posem en una bossa de pipes seria, simplement, un caramel.

Estar escrivint la tesi en una petita ciutat de Nova Anglaterra fa que siga difícil mantindre el ritme al bloc. Açò no és com Nova York, on –com em confessava un reputat cronista de la ciutat- a cada cantonada hi trobes un apunt. Sense esforç. Ací les postals cal buscar-les. I no sempre apareixen. Fer les cròniques, d’alguna manera, transforma l’experiència del cronista i la mirada sobre la realitat. T'acabes mirant les coses pensant si en podràs treure una postal. És estrany, però és divertit.

Una de les coses més divertides dels clixés i estereotips és quan te'ls apliquen a tu mateixa i t'hi veus reflectit. És una sensació curiosa veure's reduït a un estereotip i adonar-te'n de la teua vulgaritat. No diré que no molesta una miqueta, però també fa riure. Hi ha un bloc molt popular ací que es diu “Stuff White People Like” (coses que agraden als blancs) i és el millor exemple d'això que deia. Està fet amb molta gràcia i mala llet, i va desgranant una a una, coses que (ens) agraden als blancs.

La darrera vegada que va passar això d'ahir fou el 2001, i jo vivia a Bolonya. I recorde com, després d’haver passat hores davant la televisió veient com es consumava el desastre, me’n vaig anar a dormir ben entrada la matinada tractant de no pensar-hi. Al matí següent vaig eixir de casa i vaig entrar a fer el café al bar on cada matí hi llegia Il Manifesto. L’amo del bar, que sempre reia i feia algun comentari a cada client, es refugiava en la màquina de cafès. Gairebé sense girar-se, es concentrava en fer els cafès i els capuccinos amb aquella precisió i devoció que només he vist a Itàlia. Com si el