xbs

El 27 de desembre de l’any 1985 es va celebrar a Barcelona la vuitena Trobada Internacional de Joves Cristians, més coneguda com les Trobades de Taizé. Era la segona vegada que es celebrava a la capital de Catalunya. La primera vegada -l’any 1979, just després de la mort del dictador- va transcórrer sota un cert clima de novetat. Els joves, vinguts de tota Europa, van descobrir una societat que encara s’estava desempallegant dels vells tics dictatorials. Tenia un fort potencial, però estava mal estructurada i carregada de prejudicis.

Visitar el Santuari de la Mare de Déu de Lord és tota una experiència. És d’aquelles vivències que difícilment esborres de la memòria. El paisatge que es divisa des del Santuari és impressionant i el tortuós accés que et condueix fins al capdamunt del rocós penyal ja t’ajuda a endinsar-te en un petit microclima. Però aquests dos factors només són una antesala. A dalt de la mola (a més de 1100 metres d’altura) hi ha una petita comunitat monjos diocesans que viu al mateix ritme de la terra que els envolta. Viuen amb silenci, repòs i reflexió. Ho observen tot amb distància i amb un punt de relativisme que els ajuda a sospesar el valor de real de cada cosa.

Com ha d’afrontar l’Església el moviment de la globalització? S’estan perdent els valors o només estan canviant? L’Església s’ha d’obrir o ha de ser més restrictiva? Buscar l’essència de la religió és contradictori o complementari amb la necessitat d’actualitzar-se? Aquests són algunes de les preguntes que es plantegen en aquesta entrevista a Xavier Morlans, sacerdot, professor de teologia de Barcelona, un dels instigadors de la iniciativa de l’Atri de gentils al Bisbat de Solsona i recentment nomenat per la Santa Seu consulton en la Nova Evangelització.

-L’Atri dels gentils és un projecte per confrontar la Fe amb la raó?

El meu veí –un noi de 18 anys- no ha pogut accedir a la universitat. Aquest setembre, després de fer la selectivitat, va obtenir una nota de tall molt baixa que no li permetia realitzar la carrera que desitjava. Volia fer informàtica, però les places ja estaven plenes. Finalment ha acabat provant sort i s’ha apuntat a sociologia per la UOC
Diu que no li acaba d’agradar, però que tampoc hi perd res: al capdavall la universitat pública catalana és gairebé gratuiïta.

Hem d’agafar la pastilla vermella i deixar-nos de fer trampes al solitari. La realitat Màtrix no existeix: és un decorat de cartró pedra que, entre tots, ens hem anat construint. Un engany col·lectiu d’una comunitat autònoma que volia imitar un Estat. És el conte de l’aneguet lleig de Hans Christian Andersen: aquell animal que creia ser un ànec i intentava imitar tots els seus comportaments fins que, de cop, descobreix que és un cigne. Aquest és el nostre drama: TV3, els Mossos d’Esquadra, les subvencions a mansalva o les delegacions catalanes ens havien edificat un miratge que, en època de crisi econòmica, s’ha enfonsat com un castell de cartes.

Avui us enllaço aquest vídeo. Forma part d’un projecte que hem començat a fer Giny Comunicació amb el Centre d’Estudis Jordi Pujol. Aquest projecte pretén donar a conèixer perfils de joves compromesos amb la nostra societat i que, des de diversos àmbits professionals, d’acció cívica o en les seves mateixes opcions personals, es regeixen per uns valors sòlids, unes actituds positives i per bones idees. Joves que despunten en múltiples camps, però que, molt sovint, no tenen visibilitat pública.

Porto molts dies (però molts!) que no actualitzo el bloc. Des d’avui ho tornaré a fer. Ja se sap: any nou. Per fer-vos un resum de tot plegat us penjo els enllaços de tot el que he escrit a elSingularDigital aquests últims 100 dies. De mica en mica també penjaré tot el que he escrit al Bisbal de Solsona i, per acabar, tot el que he escrit a El 3 de vuit.

1. “¿Donde dije digo, digo diego?”: “Alguns, mancats de perspectiva, sembla que no comprenguin que el camí cap a la independència es juga per etapes”