xbs

Nota: Ressenya publicada al Setmanari La Directa

Wolfrang Korn, La volta al món d’una armilla polar. Una petita història sobre la gran globalització, Takatuka, Virus Editorial, Barcelona 2010

Nota: Article publicat a El Punt-Avui.

Tot just avui es commemora el quarantè aniversari de la matança, a Derry, de catorze manifestants catòlics. Un cúmul de despropòsits i fatalitat desencadenaren la tragèdia, tanmateix la causa profunda fou la profunda divisió d'Irlanda del Nord, una comunitat dividida entre dues trinxeres, un odi profund i heretat, fruit del que no resulta altra cosa que el virus de la desigualtat.

Avui El Periódico divulgava un estudi on, per primera vegada, els partidaris del sí en un hipotètic referèndum d'independència al Principat, superaven el 50%. I això, respecte a sondeigs anteriors, representa un màxim històric en una tendència ascendent que les previsibles topades amb la Moncloa pot potenciar encara més. Tanmateix, si em quedo amb la nota política interessant de la setmana, és el discurs d'Alex Salmond de presentació del seu pla sobiranista.

Ferran Soldevila, Hores angleses. Estudis introductoris d’Alan Yates i Joaquim Nadal. Presentació i edició a cura d’Enric Pujol. Adesiara. Martorell, 2011, 311pp.

Com a autor que rep (pocs) drets, i com a usuari de cultura, imagino que estic més que legitimat per emetre les meves opinions sobre la persecució a la lliure difusió de productes culturals. Al cap i a la fi, sospito que precisament els creadors som els
únics privats de veu en aquest debat.

Manuel Fraga Iribarne ha entrat, amb tot mereixement, a la galeria dels horrors d'un país de pandereta. Representant d'una Espanya negra, d'una passat negre i d'una existència negra, hauria de ser glossat per algun poema de David Castillo, on la llobreguesa d'una època de plom i infelicitat ha projectat la seva ombra allargada sobre el present.

Una de les pel·lícules més brillants de la darrera dècada és la de Roman Polanski The Gost Writer (2010). Explica la història d’un escriptor a l’ombra (Ewan McGregor) encarregat de redactar les memòries d’un antic primer ministre laborista del Regne Unit (Pierce Brosnan). No cal ser un gran expert per adonar-se que el polític retirat, assetjat per diversos escàndols en la intervenció en una guerra recent és inspirat directament en Tony Blair i la seva deriva neoliberal dissimulada rere una retòrica de Tercera via.

Els anys recents –la dècada de les decepcions, segons l’historiador Joan B. Culla– serví per transformar de soca-rel la imatge que la majoria de catalans teníem de nosaltres mateixos. País acostumat al psicoanalista, els mals tràngols passats; els insults, les humiliacions, les difamacions, les sentències dels tribunals hispànics,... van acabar per catalitzar un seguit de sentiments complexos, consistents a treure’ns uns quants, de complexos.  En aquest sentit, la primera dècada del XXI recorda la del XX, quan s’articulà políticament un catalanisme difús.

Nota: Article publicat al Diari de Girona

Ahir vaig anar a veure la pel·lícula "La dama de Ferro", en versió original, al cinema Truffaut. Sentia una gran curiositat des de la perspectiva de l'historiador, i no en vaig quedar decebut.

Nota: Article publicat a Barret Picat

Nota: Article publicat ahir a l'edició d'El Punt - Avui

Nota: Article publicat a l'edició d'avui de El Periódico

Un amic d’infantesa  m’il·lustrà amb una brillant metàfora el que s’esdevé en el món del treball assalariat. Camioner des dels vuitanta, l’empresa que li paga canvia d’amos cada pocs mesos. «Amb nosaltres, el que fan  és un canvi de cromos­».  En Pep, que sol fer les rutes i tasques de sempre,  intueix que el món de l’empresa s’ha transformat més de pressa que l’activitat de transportista. Bé. Més que canviar, el món empresarial s’ha revolucionat. I no precisament vers una major eficiència.

Benvolguts, benvolgudes,

Enguany la meva felicitació de Nadal té un caire més poètic i melangiós, d'acord amb l'esperit del temps.
Perdoneu que abusi de James Joyce i John Huston, Almenys ho deduireu en l'enllaç del youtube.

Una abraçada... i que sobrevisquem a aquest llarg hivern.

Xavier

Damià Bardera Poch, Fauna animal, El Cep i la Nansa, Vilanova, 2011, 155pp.

Vaig participar, el passat dia 14 a Girona, en la manifestació dels treballadors públics contra les retallades. I he de reconèixer que vaig quedar sorprès. Allà on esperava un parell de centenar de persones, n'hi va haver més de dues mil. Bombers, agents rurals, mestres, infermeres, metgesses, administratius, conserges, periodistes aturats, professors de la universitat, veïns de l'escala, directors d'institut, amics, coneguts i saludats, i gent desconeguda. Tots allà, i ben emprenyats. No és gaire freqüent aplegar tanta gent un dimecres a la tarda. Per un moment vaig pensar en l'espectre de la vaga general, el vint-i-tresè aniversari de la qual se celebrava aquell mateix dia.

A fi de preparar un curs a la Universitat,els darrers dies he rellegit Anatomía de un instante, de Javier Cercas. La primera lectura, fa uns anys, ràpida i suscinta va permetre fer-me una idea del contingut i l'estructura. Aquesta, més pausada i exhaustiva, m'ha permès gaudir d'un llibre ben escrit.
Si m'haguessin de preguntar sobre quin escriptor en llengua espanyola hauria de guanyar el Nobel, escombraria cap a casa i triaria el gironí Javier Cercas. És un artesà del llenguatge, amb un allunyament dels convencionalismes literaris que el fa ser molt interessant. I fa servir un castellà elegant, desprovist de l'artificiositat retòrica mesetària d'aquesta que es fa notar a l'ABC o pamflets equivalents.

La premsa internacional s’escandalitza aquests dies amb les eleccions generals a Rússia. Ja abans dels comicis, es qüestionaven els resultats, i un cop aquests es realitzen, la victòria de Rússia Unida, amb més d’un 49% de vots, és contemplada amb més que justificades suspicàcies. La tradició d’escassa transparència, les pegues posades als observadors internacionals, i l’absència de llibertats polítiques o el domini indirecte per part dels mitjans de comunicació són raons més que suficients perquè dubtem de la netedat democràtica del procés.

Si haguéssim de resumir l’actitud política d’Aznar amb un sol eslògan amb aspecte d’epitafi, podríem dir: «Fort amb els febles, submís amb els forts». Aquesta màxima fou una constant en la seva relació amb els afers interns i externs. Dur amb els treballadors, amic dels banquers. Fatxenda a Perejil, i grum a les Açores. La grandesa hispànica que exhibia davant les fràgils democràcies llatinoamericanes i el menysteniment de catalans.