xbs
Jo també vull un Estat Propi - Xarxa de Blocs Sobiranistes
Ja som 912 catosfèrics
AnuncisSuggerimentsDarrers blogs adheritsEnllaços   |
La bitàcola de Xavier Diez
Passive Resistance to the Incompetent Authority
Updated: fa 2 hores 30 minuts Adéu a les "corridas"De petit, per l'època del blanc i negre i la televisió única, havia passat més d'una tarda mirant-me les "corridas" relatades per Matías Prat, pare. He de confessar que no em desagradava, com tampoc ho feien els diversos combats amb Urtain, Carrasco i altres. Tanmateix, jo, un nen de ciutat que jugava a futbol per les places i que havia participat en algun intercanvi de cops de pedra amb nens d'altres barris, contemplava l'espectacle com a quelcom aliè. Tan aliè com allò que anomenaven "canción española" en el pesadíssim Gente Joven dels diumenges al matí. Tan aliè com els rodeos d'Oklahoma o com la caça dels rens a Lapònia.
Margarida XirguComentari en paral·lel dels llibres de Francesc Foguet; Margarida Xirgu. Una vocació indomable, Pòrtic, Barcelona, 2002, 160 pp. i Margarida Xirgu, cartografia d'un mite. De Badalona a Punta Ballena, Museu Badalona, 2010, 404 pp.
Pandora al CongoJa fa temps que un amic em va recordar vivament les novel·les d'Albert Sánchez Piñol. I sol ser a l'estiu, quan hom pren l'opció de llegir més relaxadament, amb preferència per compensar el dèficit de narrativa que arrossego al llarg de l'any. Com que el meu amic té criteri, la va encertar de ple. Sánchez Piñol és un dels escriptors més en forma de la narrativa europea. Si més no, Pandora al Congo, que vaig llegir a principis de juliol, em va deixar bocabadat.
Piomoisme a la catalanaNota: versió ampliada d'un article publicat al Setmanari La Directa.
L’ofici d’historiador implica grans temptacions. La primera, de qui escriu, de reflectir els propis prejudicis en la narració històrica. La segona, de qui paga la investigació, d’emprar la història com a relat justificatiu d’un determinat grup social, projecte polític o nacional. Això no és cap novetat, sinó que forma part de l’essència del discurs històric, des d’Herodot ençà. Què fou allò de la CNT?Nota. Article publicat a l'edició d'avui de Presència.
Identitats reactivesDiumenge passat, després de mirar la darrera pel•lícula de l’Shrek, ens vam trobar amb una amiga de la nena i la seva mare. Vam seure a la plaça Independència a fer uns frankfurts i unes cerveses mentre les nenes saltaven amunt i avall. Hauria volgut mirar el partit a casa amb tota la tranquil•litat del món, tanmateix el canvi de plans no estava del tot malament. Vam estar parlant, sobretot, de cine i llibres. No va mancar tampoc referències a la històrica manifestació del dia anterior. Mentrestant, els bars i les terrasses amb televisions a fora s’anaven omplint. De tant en tant, feia un cop d’ull a algunes de les pantalles que ensenyaven “la roja” vestida de blau.
Santiago Salvador, l'anarquista del Liceu.Antoni Nadal, Santiago Salvador, l’anarquista del Liceu. Edicions del Moixet, Ciutat de Mallorca, 2009, 45 pp.
A vegades els grans esdeveniments històrics queden com espectaculars carcasses buides. Sabem el nom, tenim una certa idea dels fets, n’ignorem els detalls, ni tan sols fem una ullada al context, fins i tot, podem llegir algunes recerques més o menys acceptables i repassar algun relat d’algun contemporani. Es pot seguir una instrucció judicial. Podem seguir pistes que van deixar els periodistes coetanis. Podem copsar el tel dels prejudicis amb què s’ho van mirar els testimonis. Tanmateix, és difícil anar-hi al fons.
Abans i desprésEl gran error de la manifestació del 10 de juliol fou permetre que aquesta es dissolgués. Si examinem els fets, comprovarem com fou la ciutadania, única entitat de la sobirania real del país, aparcà tota polèmica política sobre la capçalera tot posant al davant l'únic legitimat a anar darrere qualsevol lema: el poble. Fou, doncs, el poble el veritable protagonista, i l'únic amb capacitat de deixar les coses clares.
Cultura de l'esforçNota: Article publicat a l'edició d'avui de El Punt
Cruïlla històricaDos dies després de la sentència del TC, comentava a un amic historiador "sembla que estem condemnats a viure temps interessants", frase que vaig plagiar a no recordo qui. El cert és que contràriament a la meva voluntat egocèntrica, ens trobem en moments d'aquests de cruïlla històrica on serem forçats a prendre eleccions individuals i col·lectives amb conseqüències duradores. I aquí, malauradament, misèries i grandeses són massa a prop. Sense ser-ne massa conscients, haurem d'optar entre el ridícul i la incertesa, entre la comfortable mediocritat i la incomoditat del risc.
Som una clonacióConeixíem el guió. Si demanavem al regne d'Espanya (observi's que al "Fuero de los Españoles, protoconstitució franquista del 1945 ja es denominava així al territori reconegut sota aquest nom) que se'ns concedís un nou Estatut, ens respondrien que ens hi posessim fulles. Coneixíem la resposta dels màxims responsables polítics (sortirem tots a manifestar-nos i assaltarem les farmàcies a fi de proveir-nos de Prozac). El que no tinc tan clar és que el president Montilla conegués on es ficava (dels sis presidents anteriors de la Generalitat no n'hi ha cap que hagi sortit indemne). Coneixíem que això passaria.
Catalunya sense EspanyaRessenya de Òscar Jané Checa, Catalunya sense Espanya. Ramon Trobat. Ideologia i catalanitat a l’empara de França, Afers, Catarroja, 2009, 277 pp., publicat al darrer número del Setmanari La Directa
Mites i realitats de l'escola finlandesaEntrevista realitzada aquest dilluns a Marc Cerdà, un noi que fa de mestre a Finlàndia des d'aquest curs i que ens explica les interioritats del sistema educatiu del país escandinau. Com serà l'educació el 2050 (II)Noves tecnologies SerratTot just ahir em va arribar l'exemplar de Barret Picat on apareix el meu darrer article sobre Serrat i la dissolució de la Catalunya espriuana, la destrucció dels ponts dels diàlegs entre una Catalunya que diu i una Espanya que es va arrencar les orelles. Us el passo a continuació. Arriba l'hora de la veritatPer bé o per mal, el tribunal constitucional ens obliga, com a nació, a moure fitxa. I, tot parafrassejant Montilla, a moure-la en la direcció dels fets, no de les paraules. Per a molts, especialment una classe política que ha anat rebaixant l'alçada a mesura que passaven els anys, deu resultar tot un drama, car no els queda altre remei que actuar com a covards o com a inconscients. Sé que tindran la temptació del clàssic joc de muntar una manifestació, plorar en un racó, i "si te he visto no me acuerdo", és a dir, que els nostres representants optin per una protesta simbòlica sense cap altre conseqüència que la resignació.
Com serà l'educació el 2050 (I)La periodista Mònica Cabruja em va demanar algunes opinions sobre com seria l'educació el 2050 per a un número especial de la revista Presència. Quan et fan una petició d'aquesta mena t'inciten a reflexionar en profunditat sobre qüestions que, en circumstàncies normals no et plantejaries. I atès els mals temps que corren per l'educació en particular, i per la idea de benestar social en general, no em puc estar de fer una interpretació poc optimista. En fi, vaig enviar algunes idees apressades que reprodueixo aquí. El document és llarg, així que el faré arribar en diverses dosis.
TragèdiaLa casualitat va fer que el terrible accident de l’estació de Castelldefels-Platja succeís a pocs metres d’on passava la revetlla de Sant Joan. Després d’un sopar fred amb coca i cava amb una amiga que fa anys que viu allà, i en companyia d’altres amics, els nostres nens ens van arrossegar a la platja per cremar tot l’arsenal adquirit el dia anterior, amb les reserves de municions de l’any passat. Feia una nit fresqueta, com altres revetlles del passat, amb fogueres disperses i grups que passejaven amunt i avall tot esquivant piules i trons. La lluna feia el seu reflex en una mar calmosa i anàvem llençant petards a poc a poc.
Contrareforma laboralDesenganyem-nos. El que avui es perpetra al Congrés dels Diputats no és cap reforma, sinó una contrareforma!
Cabotatges, nou poemariTinc l'honor de presentar el meu nou poemari, Cabotatges, publicat aquest mateix mes. Ara farà un mes, el meu editor dels meus llibres de poemes, Jesús Aumatell, em va proposar publicar el llibre que li vaig enviar fa més d'un any. Aleshores no sabia que la seva editorial, Edicions Emboscall, estava passant per una reestructuració complicada. Tanmateix, Aumatell sembla haver resorgit amb una gran embranzida. Amb "A la via morta" (2004) i "Cartografia de la desolació" (2006), reprenem la col·laboració.
|