xbs

Ja està. Ja hem fet públic el projecte i avança a bon ritme. Com escriviem:

Què és Acord? Acord és l'associació que hem creat responent a la necessitat que té la Garriga d'organitzacions polítiques que busquin el consens, el rigor, els projectes en comú, l'acord en definitiva.

Una de curta:

llegeixo aquesta notícia http://www.racocatala.cat/noticia/23915/conselleria-universitats-queda-sola-defensant-nivell-c-catala-als-professors-universitaris

Ja fa uns quants dies que els amics del Facebook m'envien invitacions a grups de suport al jutge Garzón. Gràcies. No me n'afegiré a cap. Ho sento.

“Espanya sense Catalunya és poc, Catalunya sense Espanya és un no-res”. Així creu i considera Luis Solana la relació entre els dos països. en aquest apunt del seu blog. Una relació de dependència i vulnerabilitat mútua no massa engrescadora, la veritat, ni per uns ni per altres.

No estic de mudança no. Ara també escric les blocades sobre temàtica municipal al bloc d'esquerra. L'adreça, la següent:

http://blocs.esquerra.cat/jordi-perales

I a seguir fent feina!

Aquí, i allà. Molt bona diada!

Ara que estem sols, i que és tard i la gent escolta, deixa'm obrir-te una mica el què Segarra en deia la campaneta del meu cor ( tan cursi que era pobre home).

Tot són preguntes després d'aquest cap de setmana. Quantes vegades s'haurà dit allò de que l'important és la gent, i que servim a l'interès general, i que escolliu-me i seré la vostra veu, la veu dels sense veu i etc etc ? I el pitjor, quantes vegades ho han dit persones que després han fet barbaritats amb la confiança de la gent? Quan es van tòrcer? O ja des del principi deien el que no sentien? I el poble?

Tramuntant la carena, que deia aquell, i que llarg que es fa! Aquest any això del coster de gener sembla una broma de mal gust. Els diumenges, que és quan anem a casa els pares, parlem i parlem i sentim i sentim, aquell a l'atur, aquella altra amb un ERO, aquell que no ven el pis, aquella amb l'empresa a punt de tancar. És clar, el cor se t'encongeix.

A casa hi ha de tot. Hi ha qui se sent espanyol i valencià, qui se sent valencià i espanyol, qui se sent catalana i espanyola, qui se sent català i per tant valencià. Increïblement hem pogut conviure ben avinguts, sense preocupar-nos gaire de la identitat, perquè n'hi havia una altra que ens unia més fort, la de ser família.

Llegeixo a l'edició d'avui de Vilaweb [enllaç] una notícia que em sorprèn i m'atrapa. Manuel Forcano, poeta, acaba de publicar el seu últim (per ara) llibre de poesies, Llei d'Estrangeria. Hi ha gent que intueix, que alça el nas i no l'estarrufa, que sent l'olor de més enllà de les portades i els titulars, i en Manuel n'és un. Com si no s'explicaria el compromís amb l'amor i la metàfora de l'emigrant que fuig ?

La postmodernitat no hi ajuda, o potser si, però no a primera vista. Els projectes comuns, el què abans en deien projectes nacionals, no són fàcils de tirar endavant en temps on el càlcul individual és primordial i molt més entenedor. És possible la construcció nacional a dia d'avui? Sens dubte a nivell de identificació de símbols, imatges, llocs comuns, potser només calen alguns mitjans de comunicació de masses. Les percepcions de la realitat comunes són ja més díficils d'aconseguir, fins i tot amb els mass media al servei d'un relat nacional.

When in the Course of human events, it becomes necessary for one people to dissolve the political bands which have connected them with another, (...), a decent respect to the opinions of mankind requires that they should declare the causes which impel them to the separation.

-Quan en el decurs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l'uneixen a un altre, (...) un just respecte al judici de la Humanitat exigeix que declari els motius que l'impulsen a la separació.-
Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica, 4 de Juliol de 1776.

De fa uns dies que visc intensament a Facebook. Encara en exploració, un món sens dubte molt interessant, però poc procliu a la reflexió i molt a la exhibició. Així i tot la facilitat del comentari, i la visualització de l'opinió em fan pensar que aquesta eina social té potencials més interessants que el simple intercanvi de salutacions i felicitacions d'aniversaris.

En record del president i ciutadà republicà Lluís Companys.


La crisi es veu. Passegem pel poble observant aquests cartells “Es Ven”, tan cars de veure fa tan poc, i que ara continuen allà, impassibles, mesos i mesos després d'haver estat penjats. Però no. Ni compradors que s'atreveixin a demanar res al banc, ni bancs que s'atreveixin a deixar res als compradors. El crèdit s'ha acabat, i ja no es fia. I que n'és de difícil en temps de números vermells parlar d'utopies!

És ben cert que estem vivint de ple en una nova era de la comunicació, el què cada dia tinc menys clar és que això sigui tan diferent de l'antiga . Són tantes les interpretacions que es poden llegir aquests dies sobre la situació al Càucas, tantes les veus accessibles i tan poques les conclusions: retorn a la guerra freda. Para este viaje tanta alforja?

L’anàlisi de la política internacional en fred no hauria de ser una excepció sinó la norma, el que no vol dir que haguem de mantenir-nos en silenci fins que la llei permeti accedir a les caixes de documents oficials classificats. Es pot fer una anàlisi en fred ara que s’acaben els Jocs Olímpics, o just després de que les forces georgianes ataquessin la capital d’Ossètia del Sud, com també s’hauria de poder fer una anàlisi racional de les causes, conseqüències i efectes colaterals de la inevitable intervenció russa, la “resposta” estadounidenca, i el paper europeu en tot plegat.