xbs

Estimada Esquerra,
Em sap molt de greu haver-t’ho de dir per carta, però últimament no ens hem pas vist gaire de prop per poder-ne parlar mirant-nos els ulls. La nostra relació s’ha anat refredant des de fa alguns anys, els punts de vista i els interessos de cadascú ens han mogut per camins diferents, allunyant-nos l’una de l’altra.

Fa tant de temps que no escric al bloc que ara no sé pas com posar-m’hi, perquè me’n donc vergonya. Els que em llegiu de lluny us preguntareu si el porquet es va engreixar prou per poder anar a Brussel·les i us diré que sí, però no us parlaré pas del viatge ni de la manifestació que, tot i que va ser un èxit, només és un final d’etapa cap a la independència. Us vull parlar de les gallines.

Dissabte vaig anar a Barcelona a la presentació dels 10.000 catalans a Brussel·les per l’autodeterminació i l’endemà mateix vaig començar a fer guardiola per pagar-me el viatge, si més no una part, que no m’ho trobi tot de cop. Remenant pel garatge vaig trobar un porquet d’aquells amb una ranura per tirar-hi monedes i el vaig posar en circulació. Devia ser un regal que algú havia fet a la mainada i, com que més aviat anaven mancats de recursos, el varen desar en una capsa per si venien temps millors. Un garrí ben bufó, amb cara i ulls, orelles i morro, a punt per ser engreixat, sense cap tap a sota per poder buidar-lo abans d’hora. Perfecte!

Quan una criatura neix arriba amb una càrrega genètica que pot predeterminar uns trets físics visibles i una predisposició a desenvolupar-ne uns altres que no són tan aparents i que poden variar en funció del contacte amb l’ambient on creixi. A dins del seu caparró hi porta un cervell amagat que, com una nou feta de plecs i arrugues, té una part a cada banda amb una comissura que les uneix. Cada una d’aquestes meitats anomenades hemisferis cerebrals s’encarrega d’una manera determinada de fer les coses.

A la societat actual la majoria de pares estan massa enfeinats per ocupar-se dels seus fills i deleguen en altres la tasca educativa. Dediquen la major part del temps a guanyar diners per poder pagar-li les activitats extraescolars, les classes particulars, la cangur, la roba de marca, el mòbil o la consola, a més de la hipoteca, de les lletres del cotxe i del crèdit de les vacances. Quan arriben a casa estan massa cansats per discutir, l’única cosa que volen és tranquil·litat i la mainada al llit, per poder veure qualsevol programa dolent de la televisió que no els faci pensar gaire i on s’hi vegin reflectits.

Fer un arròs que estigui al punt no és pas una feina fàcil. Un bon sofregit amb oli d'oliva cuit a poc a poc: all i julivert, potser també ceba, pebrot, tomata; una mica de costelló de porc, pollastre trossejat, conill, salsitxes... La sèpia és fonamental i si hi afegim calamars encara millor, quatre musclos i cloïsses per fer bonic i la part més cobejada, la clova: llagostins, escamarlans o gambes. Tot ben rossejat, llavors hi tirem l’arròs (millor que sigui de Pals) i hi afegim l’aigua o un fumet de crancs, la mesura justa perquè no se’ns negui.

Si vols sortir de la "perplexitat" sigues valent i penja l'estelada al balcó i a les 5 de la tarda ens trobarem a la manifestació.

Fa pocs dies vèiem el Conseller Saura fent de President, estarrufat ell com un paó mascle, exigint la compareixença de Zapatero per donar explicacions a Catalunya. Vaig pensar: “ Mira que bé, la cua del dragó socialista s’ha desenganxat i es comença a bellugar sola, amb criteri propi i tot”. Però la gent de poble experimentada com jo sap que un dragó escuat ho és per poc temps, que al cap de res li torna a créixer la cueta i la que corria tota sola perd el nervi i es va assecant fins a quedar en un fil esprimatxat.

Dijous de la setmana passada estàvem sopant amb uns companys i un d’ells, l'anomenarem JR, ens va ensenyar satisfet un mòbil nou de trinca: “Encara no sé pas com van aquests aparells perquè és el primer que tinc. Esperava que parlessin en català i ja pots veure si n’ha passat de temps...”. Un altre, en JV, mentrestant, comprovava i li ensenyava algunes qualitats de l’aparell i s’interessava per si havia estat difícil de trobar-lo. “Me l’ha comprat la dona, però em sembla que no n’hi havia gaire per triar...”. Jo, que era al seu costat, vaig afinar l’orella, perquè al meu ja li toca jubilar-se.

Abans de començar la partida cal triar el bàndol i repartir les fitxes. Davant els dèficits econòmics, estructurals, socials i polítics i que pateix Catalunya i el desànim generalitzat dels catalans potser el color més adient seria el negre, però precisament per això escollirem el blanc: ja n’hi ha prou de pessimisme i victimisme, per guanyar ara ens cal agafar confiança, pujar l’autoestima i pensar positivament. Ja tenim els equips: Catalunya blanques, Espanya negres, només cal anar col·locant les fitxes a un costat o l’altre del tauler.

Jo no hi era i no ho vaig veure. M’havia quedat tranquil·lament a casa perquè, com tothom sap, el Sr. Montilla no és un sant de la meva devoció i jo no visc pas de la política per haver-li d’anar a fer reverències. M’ho varen explicar al vespre uns vilatans ben indignats: “Avui hi ha hagut sardanes a plaça i ball de bastons. Han començat a arribar furgons plens de policies armats de cap a peus i han ocupat el centre de la vila.