xbs

Quan era petit els mitjans de transport no eren ni de lluny el que són ara. Hi havia pocs cotxes i les carreteres eren molt dolentes. A Catalunya no hi teníem ni una sola autopista.
Era també una època en que molts pobles varen anar acabant de buidar-se. Semblava que el camp ja no donés rendiment. Treballar a una fàbrica a prop d’una ciutat era el somni de tot camperol, fos català, castellà o andalús.
Les cases dels pobles, i sobretot les masies, es varen quedar buides i abandonades. I poc a poc s’anaven fent malbé i s’enrunaven.
A mi, els estius, quan em portaven de vacances lluny de Barcelona, m’agradava més que res descobrir cases abandonades.

El besavi tenia un negoci de carros a la provincia de Castelló quan gairebé tot el transport per terra depenia dels traginers i les seves bèsties.
Era un negoci que es remuntava generacions, però amb l’arribada del ferrocarril a mitjans del segle XIX, i la seva empenta definitiva al final del segle, el transport de mercaderies va sofrir un canvi tant absolut que la feina dels traginers, com ens recorda Ruyra en el seu relat El primer llustre d’amor, va gairebé desaparèixer sense que els interessats s’ho acabessin de creure ni poguessin fer-hi res. Molts es varen arruïnar.
Quan això succeí, el besavi va dir que si havia de ser pobre, ho seria, però no al poble. I, dit i fet, tota la família es va traslladar a Barcelona.

Pujo cap a Nuria des de Queralbs amb el cremallera.
Parlant amb el conductor, hi ha un xicot que, després de sentir-lo una estona, hom diria que tot ho sap i que per a ell la muntanya no té secrets.
Tot i així, veig que porta una motxilla molt petita. Massa petita per a ser ple hivern i estar tot ple de neu.
A mi em sembla un més de tants setciències.
Quan arribo a Nuria i m’instal·lo a l’alberg, demano informació per fer el Puigmal, que és el cim més alt d’aquelles contrades. Em diuen que parli amb el guia i que ell m’ho explicarà.
El vaig a buscar i… oh… és el setciències!!

La Kiss i jo anem de passeig per la urbanització. De sobte ens trobem dos dobermans al mig del carrer. Els amos s’han deixat la porta oberta i els gossos han sortit.
No ens volen deixar passar. Borden com condemnats.
La Kiss posa la seva millor cara de mala llet i bordant enfurismada planta cara a un dels gossos.
Jo m’enfronto a l’altre cridant i insultant-lo com si m’entengués.
Poc a poc ens obrim pas i els dobermans queden enrere.
Em sento orgullós de nosaltres, i diria que la meva gossa també.

La meva ex (llavors no ho era) i jo estem dinant a prop d’Olot en un lloc senzill, petit i molt familiar.
El menut de la casa, que deu tenir 5 o 6 anys, en un apart em pregunta: “És la teva dona?”
“Sí.” Li responc
“Però si es negra!!”
Pel que es veu, aquell marrec, que ara ja deu apropar-se a la trentena, va pensar que en un matrimoni mixt hi havia algun tipus d’impossibilitat. Ves a saber si la impossibilitat que imaginava era social o biològica… Però llavors jo hauria dit que ens veia com si un ós polar volgués fer parella amb una zebra.

Sortim amb el pare del Club Natació Barcelona on m’està ensenyant a nadar, i en un xiringuito a la vora del port comprem uns musclos per dinar.
Aprofito que som al costat, per a demanar-li al pare que pugem al telefèric que porta de la Barceloneta fins a Colom.
És bastant car i, com gairebé sempre, em diu que no.
Això m’empipa i com qui no vol la cosa, deixo anar el diari que li aguanto mentre paga els musclos i el vent se’l endú.
A pesar de que deu haver notat que ho he fet expressament, no em renya i, més tard, encara em convida a un refresc mentre fem part del camí a peu.

Avui fem pica-pica per sopar i el que més de gust em ve és el tzatziki. Ja fa temps que ens agrada menjar-ne de tant en tant…
El nostre primer cop es remunta onze o dotze anys enrere. Som al Boulevard Magenta, en un hotel a prop de la Gare du Nord de Paris. La nit no sembla del tot segura al barri, però no tenim ganes de marxar lluny a sopar.
Voltem una mica i ens decidim per uns restaurant grec. El cambrer ens aconsella, i de tot el que mengem el que més ens agrada és el tzatziki, un entrant a base de iogurt, cogombre, all, oli, sal…
Un cop a casa investiguem i aprenem a fer-lo…
És una gran cosa innovar i, gastronòmicament, està a l’abast de qualsevol.

Vaig a Barcelona. Al tren miro un fragment que conservo en el telèfon mòbil d’una serie de televisió anomenada Roma.
Després de la desfeta naval d’Acció, Marc Antoni (l’amic de Cleopatra) diu: “Sempre vaig témer la derrota, però ara que ha arribat veig que tampoc n’hi ha per tant: el sol brilla igual, l’aigua continua essent bona. Amb viure ja n’hi ha prou…”
Amb viure ja n’hi ha prou!! Aquesta sí que és bona. I mira que de vegades ho fem ben difícil…

Estic al cinema i acaba de començar la pel·lícula. A la vora meu una noia diu: “No sé què passa que no hi veig un borrall”. Un home més gran, pot ser el pare, contesta: “Aviam, dona’m les ulleres…”
Al cap d’un moment les hi torna. “Proba-te-les ara”.
“Òndia!! Això és una altra cosa!!” Diu la noia.
“Quant de temps feia que no te les netejaves?”
“Mai!”
…

“I a vostè que li sembla? El xicot que es casa és un nebot molt proper… Quant posaria, senyoreta: dos o tres…?”
Aquesta conversa es produeix en un banc mentre faig cua per treure diners. La pregunta la fan dos vellets, un matrimoni segurament.
Es veu que els nuvis, per comptes de fer una llista de noces, que ja no es porta, han preferit que els ingressin els diners.
La noia que atén a la parella d’avis, diu que ja que és algú proper qui es casa, doncs millor tres…
“Veus Jaume, ja t’ho deia… Au vinga, senyoreta, posi-n’hi tres mil i no en parlem més!”.
La noia del mostrador i jo creuem una mirada de sorpresa. Nosaltres pensàvem en centenars d’euros i els avis en milers.

Migdia a Londres. Anem caminant des de Picadilly per Charing Cross cap a l’hotel. Es el nostre darrer dia d’una curta però intensa estada, i gairebé no ens queden diners. Tinc la Visa tan escurada com la butxaca i el meu company tampoc porta diners de plàstic. Són uns altres temps… Aquells temps en que el jovent com nosaltres normalment no tenia crèdit i al Regne Unit encara hi havia una anacrònica Llei Seca que funcionava per hores, especialment als matins.

A l’editorial han posat a treballar amb nosaltres al fill de Joan Marsé. És un nano treballador i espavilat amb qui m’agrada de parlar-hi.
Em diu que son pare es tanca al despatx i no vol que ningú el molesti mentre escriu. És just el que penso que hauria de fer jo si volgués escriure una cosa llarga, com ara una novel · la: immersió total!!
En canvi, en Flores Lázaro diu que ell escriu a qualsevol lloc i que no el molesta si hi ha altra gent. Exactament igual que Andreu Martín, del que sé que és capaç de posar-se a escriure en mig d’una reunió a casa seva sense immutar-se per la presència dels altres, i participant si cal en la conversa mentre escriu.

És dissabte a la nit i circulo amb cotxe per una camí asfaltat. És un lloc que conec bé: hi passo sovint i no sóc pas l’únic que ho fa.

Sortint d’un revolt els llums il·luminen un parell, o potser tres persones estirades a terra, amb uniforme de camuflatge i el rostre empastifat amb alguna cosa negra.
No sé si fan algun ‘esport d’aventura’ o són autèntics militars. M’inclino per la primera opció. El cas es que si el seu propòsit és que no se’ls vegi, ho fan molt bé.
Llàstima que estiguin en un camí transitat i no al mig de la muntanya.

La Mon m’ha dit que avui la Nuria no ha anat a treballar. Està separada i viu amb el seu nen de cinc anys, que ara s’ha posat malalt. Per això s’ha tingut de quedar a casa cuidar-lo.
“I què farà demà si encara està malalt?” li pregunto. “Doncs el portarà a casa els seus pares, suposo. No el pot pas deixar sol…”

Estic passant un dies a Olot.
Fent temps per dinar, entro al Cafè Europa i m’assec a la barra. És un local clàssic al poble i a la comarca, un punt de trobada habitual.
Dec fer cara de xerraire, perquè al poc se m’apropa un negre i, parlant en català, em dona conversa. Jo li segueixo el fil: m’agrada parlar amb desconeguts… així deixen de ser-ho.
El meu nou company m’explica que la industria passa un bon moment a la vila i que han contractat molta gent directament del seu país per a treballar a les fàbriques.
Estic parlant de mitjans dels anys 80 quan el fet multiracial a Catalunya no passa de ser una anècdota i els pocs negres que hi ha, són majoritàriament al Maresme cultivant flors.

Quan els nens varen venir de Santo Domingo, a casa teníem un esquirol famella que va deixar un amic al marxar a l’estranger. Es deia Cindy i vivia en una gàbia en forma de cilindre de més de un metre d’alçada per mig d’amplada. A dins hi havia una gran branca de pi i altres coses per enfilar-s’hi i jugar.
Tot això no va impedir que un matí la Cindy aparegués morta, la qual cosa va deixar molt desconsolats als nens que li havien agafat força afecte, sobretot l’Ulisses.
Vaig pensar que una altra mascota podria animar-los i, donat que a casa apareixien ratolins de tant en tant, el candidat va ser precisament un gat.

Avui la Mon ha fet patates amb bacallà, un plat que sembla vingut d’un altre temps.
No em direu que no…
És un plat de Quaresma… el període que en el calendari litúrgic catòlic precedeix a la Setmana Santa i que s’aprofitava durant el franquisme i altres obscures èpoques anteriors per a fer dejuni i abstinència.
De fet l’abstinència de carn, encara que involuntària, era quelcom molt freqüent entre les classes treballadores. Senzillament els diners no donaven per tant i l’única manera d’aportar-li proteïnes barates a la mainada, era donar-lis per menjar determinats tipus de peix, per exemple, sardines, barat, arengades i, per descomptat, el bacallà, que llavors era molt econòmic, no com ara.

Quan surto del treball passo sovint amb el cotxe pel davant d’una masia. En un extrem apartat hi ha una porta reixada, un mur derruït i un vell jardinet abandonat des de fa molt de temps.
Em recorda una casa de pagès a prop de la riera d’Argentona, on de petit vaig passar alguns estius… Allà, en un extrem allunyat de la casa, també hi havia un jardí com aquest.
A l’estiu era un lloc fresc, perquè els arbres hi feien una bona ombra. També hi havia un banc de fusta i un altre de pedra. I una fonteta que abocava l’aigua en un petit estany. I caminets empedrats per a passejar, vorejats de plantes aromàtiques i flors de colors.

D’això ja fa temps: som a Lisboa en un baret d’Alfama. Una parella ens pregunta si volem coca. No sé què ho fa, però els hi dic que si. Amb un amic seu anem amb cotxe a tota velocitat pels carrers enfilats i estrets. Quan passem no hi cap ningú més i els vianants s’amaguen als portals.
Arribem a un bar i els hi dono els diners acordats. Surten al cap de cinc minuts i ens conviden a anar a casa seva. Acceptem. El cotxe ens deixa en una plaça de la part alta d’Alfama, que de tant clara enlluerna. En algun temps devia viure-hi gent rica, algunes cases senyorials ho delaten. Ara és un lloc solitari i misteriós. I, a ple sol, te un aire intemporal i màgic.

Ja que ve el cap de setmana i us deixarem dos dies sols, em permeto avui fer el relat i a la vegada una reflexió: